De per si ja soc una persona obsessiva. En general. Però si hi ha un àmbit on l’obsessió es pot arribar a desencadenar fort és amb les sèries. Dic ‘es pot’ perquè per a què passi necessito que la sèrie m’agradi molt. I molt vol dir molt, fins arribar a somiar-hi. Quan creuo el llindar ja no hi ha marxa enrere. A més, quan les acabo, igual que em passa amb els llibres bons, m’envaeix un buit existencial que pot durar dies, fins i tot mesos. De fet, vaig acabar The Office fa un any i encara em dura.
Tot i així, hi ha diferents nivells d’obsessió que ordenen les sèries de manera jerarquitzada. A baix de tot hi hauria les sèries que m’agraden molt i que m’han causat un gran impacte com per exemple Las chicas del cable, Paquita Salas, El Ministerio del Tiempo, Velvet, Isabel, Sex Education, The marvelous Mrs. Maisel, How I met your mother, Cuéntame, Isabel, Estoy vivo, Derry girls, Valeria… Totes elles comparteixen una característica: per molt que m’hagin agradat no les tornaria a veure. Perquè no, perquè ja m’han aportat el que m’havien d’aportar i per sempre quedarà el seu record en el moment en què les vaig veure.
En un nivell superior hi hauria les sèries de TV3, així com a categoria. Aquestes sí que les podria veure infinites vegades, en bucle i sense parar. En aquest nivell hi trobaríem Plats Bruts, Jet Lag, Majoria absoluta o Les Teresines. Dins el marc mental de TV3 també hi hauria Merlí, Polseres Vermelles o Ventdelplà, que han causat un gran impacte però només les he vist una vegada.
Arribem al podi. En l’esglaó més baix trobem sèries que m’han marcat més del compte i que, després de veure-les, han provocat una obsessió important. És el cas de Friends o la ja esmentada The Office. En segona posició trobem una sèrie que ha format part de la meva vida moltes vegades ja que el fet que la posessin 24/7 en un canal afavoria que la miréssim dia sí dia també: Aquí no hay quién viva. A més, anys més tard, per si me n’havia deixat algun, vaig decidir veure-la tota, de principi a fi, i vaig poder constatar que ja els havia vist tots, tot i que desordenadament. Val a dir que quan vaig veure l’últim el trauma també va ser intens.
I ara sí. Arribem al lloc un número 1 amb la sèrie que més m’ha fet plorar, que més m’ha emocionat, que més m’ha marcat i que, sens dubte, he vist més vegades: Temps de Silenci. Recordo que la vaig veure per primer cop a la tele, de resquitllada, quan la feien setmanalment. El fet que tingués 5 anys quan la van fer per primera vegada condicionà fortament que no la pogués seguir com ho he fet anys després. Més tard van començar a emetre-la a les tardes d’estiu, sovint després de Plats Bruts, i no era gaire més gran però ja em començava a familiaritzar amb la família Dalmau, l’amor (“un sentiment que va arrelar dins meu com un arbre”) i la història. Crec que, de fet, sèries com aquesta van desencadenar fervorosament la meva vocació cultivant la inquietud per a voler saber, conèixer i entendre com vivia la gent del passat.
Anys més tard, l’he revisionat moltes vegades. Té 52 capítols que, com a mínim i sense exagerar, he vist 10 vegades. I malgrat les queixes del meu entorn cada vegada que, cada cert temps, dic “torno a mirar Temps de Silenci!” sé que hi tornaré. Hi tornaré perquè en certa manera és una sèrie que forma part de mi perquè som com som pel que hem llegit, pel que hem viscut però també pel que hem vist. I jo he viscut moltes hores veient aquesta sèrie i he plorat infinites vegades revivint el que passa en tots els seus capítols.
TV3 no ha tornat a fer res més tan gran com això. Una sèrie que va saber captar la història del nostre país des de l’any 1935 fins al 1997 i les seves històries personals d’una manera impecable.
Amb tot, només em queda dir que llarga vida a Temps de Silenci, que aviat ve Nadal, l’esperit nadalenc envairà el meu dia a dia 24/7 fins el set de gener i Love Actuallly encetarà la ronda de pel·lícules nadalenques.
