Fa dos diumenges vaig anar a Montserrat, un dels llocs i dels símbols més importants pels catalans i les catalanes. Un símbol espiritual, fins i tot místic. Ara bé, aquesta aura de misticisme es perd i es trenca en el moment en què et trobes una muntanya saturada, i no pas de natura sinó de turistes. Turistes que passegen per la plaça del monestir i les zones circumdants com riuades, talment com si fossin les rambles de Barcelona. I per no parlar del pàrquing: ple fins la bandera d’autocars que descarreguen manades de turistes de manera constant.
Ara bé, qui són els turistes? El DIEC defineix el turista com la persona que viatja per recreació, que recorre un país pel sol gust de conèixer-lo mentre que l’Organització Mundial del Turisme (OMT) descriu el turisme com “el desplaçament de persones fora del seu entorn habitual, per un període superior a 24 hores i inferior a un any per un motiu que no sigui el d’una activitat remunerada”. Així doncs, qui més qui menys ha fet el guiri alguna vegada. No obstant això, la visió del fenomen varia molt en funció de si es juga com a local o com a visitant. Mentre que el darrer té un punt de vista de flors i violes, que veu de manera positiva el fet d’anar a turistejar pel món, el primer sovint viu el fet com quelcom que entorpeix i encareix la vida quotidiana dels que hi conviuen frec a frec. I així és. Fa un parell de diumenges a Montserrat, veient el panorama, em va envair un sentiment de rebuig i enuig que em va fa sentir aliena a allò que se’m presentava al davant, com si no anés amb mi, com si ho estigués observant des de la distància enlloc de ser in situ, fins i tot des d’uns altres ulls. Aquesta sensació, tan compartida, és comparable a quan vas a la Costa Brava i les cartes dels restaurants estan en tots els idiomes menys en català o quan passejant pel Born el més foraster ets tu. En quin moment hem deixat de ser un país pels catalans per esdevenir un país abocat a i pel turisme?
Deixant de banda aquesta qüestió, realment és digne d’estudi sociològic el què fem i com som quan fem el guiri. De fet, analitzant els comportaments de la majoria dels turistes és fàcil d’entendre l’animadversió que genera el fenomen. Ara bé, d’on ve aquesta tradició de fer el guiri? Especialment des de finals del segle XVIII, i sobretot a partir del XIX, hi ha una sèrie de persones adinerades que es mouen pel món pel plaer de contemplar-lo. En aquells moments no eren turistes, sinó que es coneixien com a viatgers i, la majoria de vegades, eren l’elit de la societat. Ara bé, després de la Segona Guerra Mundial i sobretot a partir dels anys 60 a Espanya el fet d’anar a veure món es va democratitzar i fou accessible per a les (suposades) classes mitjanes de la població. La democratització ha arribat a tal punt que avui en dia és ben fàcil anar-te’n a l’altra punta del món sense la necessitat de tenir un compte corrent farcit de milions d’euros, o de qualsevol altre divisa.
El problema, però, no és aquest. No és que ara pugui viatjar tothom sinó l’ús indegut que se’n fa. Per què, amb tot, on queda el límit entre el turisme de masses i el turisme cultural? És a dir, al segle XIX potser viatjava menys gent però els anhels eren prou diferents als que mouen els turistes a dia d’avui. Es viatjava per aprendre o si més no per admirar llocs i cultures diferents a la de cadascú. En canvi, avui, la gent sembla que viatgi per fer-se fotos i penjar-les a les seves xarxes socials. I a tall d’exemple, un de ben recent: la fotografia d’una noia que s’ha fet viral aquesta setmana al costat d’una barricada en ple centre de Barcelona. I pam! Amb ella, la noia ha esdevingut la reina del postureig.
Quan trigarem a recuperar l’essència? A viatjar i a voler conèixer món per nosaltres mateixos i no pas pels nostres followers. Per enriquir-nos de cos i d’esperit. Aquesta dèria de voler-ho gravar-ho tot, i posteriorment penjar-ho i/o ensenyar-ho, fa que la gent tingui comportaments i actituds que són tristament lamentables, que massifiquen els llocs i que sovint produeixen un xoc entre cultures.
El fet de viure pels nostres followers va més enllà del turisme, malgrat sigui en aquestes situacions quan potser és més evident. Quanta gent, aquests dies de carrer i reivindicacions, no ho grava absolutament tot per deixar constància d’on és (potser tan sols buscant el mer reconeixement de la gent)? Quan comprenguem, com a generació i com a societat, que la vida real queda darrera les pantalles guanyarem en qualitat i en quantitat de vida.
