Vaig descobrir l’Ismael Serrano, ara ja farà un grapat d’anys, a través del meu pare i ahir vaig anar a veure’l en directe per primera vegada a l’Auditori Municipal de Terrassa. Sobre l’escenari una guitarra, una mandolina, un faristol i un tamboret embolicats per una llum tènue que els il·luminava. Res més.
Finalment, més de deu minuts tard del previst, va sortir ell i l’escenari que fins feia uns instants semblava tan gran i tan buit s’omplí de cop. Començà amb Pequeña Bachata Mediterránea i, mica en mica, ens anà recitant el seu últim disc, La llamada (2014), sense oblidar-se, però, del seu repertori més antic com Qué andarás haciendo ahora, Vine del Norte o Ya ves a més de dues versions, una de Silvio Rodríguez i l’altra de Joaquín Sabina. Un dels moments més nostàlgics va ser quan demanà, altra vegada, que l’ajudéssim a cantar Papá cuéntame otra vez, no perquè fos una de les cançons més conegudes de la seva discografia sinó per reivindicar-ne el seu significat. Explicà com, molts anys enrere, ell i el seu germà Daniel havien decidit escriure aquesta cançó per retreure al seu pare la dolça versió dels fets que sempre els havia explicat; com, per exemple, tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada, al final de la partida no pudisteis hacer nada y bajo los adoquines no había arena de playa en una clara al·lusió a la falsa transició que visqué el país després de la mort del dictador.
Després d’una interacció distesa entre el cantautor i el públic i diverses ovacions per part d’aquest darrer, el madrileny posava punt i final al concert després de dues hores i mitja de recital. Sortí, però, fins a tres vegades més a l’escenari gràcies als incansables aplaudiments que omplien l’auditori.
A Serrano li hem d’agrair que encara quedi gent que creu en el que fa, en el poder de la música i de les seves lletres, aquelles que tan sols amb el so d’una guitarra, tocada amb una fluïdesa i una agilitat envejables, fan pensar en que potser, tal i com va dir ell, el millor encara està per venir.
Ya Ves – Ismael Serrano (Principio de Incertidumbre).
“Así yo canto para recordar
que aún seguimos vivos.
Si no ves más allá de tu horizonte
estaremos perdidos.”
