Tornar sempre és la millor part de l’aventura (UAE)

Tinc 23 anys i fins fa nou dies mai havia sortit del continent europeu, ni del seu eurocentrisme i aquella mania tan nostra de creure’ns el melic del món des de l’època de la Roma clàssica. La sortida va suposar enfrontar-me a un país prou diferent al nostre en molts aspectes (religiosos, morals, socials, culturals, econòmics…). Com a vivència va valer molt la pena, però d’això ja en parlarem més endavant.

El dia 12 vaig marxar a Dubai, capital homònima d’un dels set emirats àrabs, situada entre el golf pèrsic i el desert d’Aràbia. Dubai, per fer-nos-en una idea, és una ciutat on hi viuen més de tres milions de persones i amb una superfície d’uns 4000km2. Per tal de començar a radiografiar-la m’agradaria posar de manifest alguns dels aspectes que més em van cridar l’atenció.

Si hagués de descriure l’experiència tan sols amb un verb aquest, segurament, seria al·lucinar. Vaig estar en fase al·lucinògena (sense necessitat de consumir drogues ni estupefaents) des que vaig baixar de l’avió fins que vaig tornar-hi a pujar sis dies després. Per molt que pogués posar-hi paraules és allò que realment fins que no ho veus no t’ho creus, com Sant Tomàs. Dubai és el bressol de l’opulència i l’exuberància. Els edificis són immensos i tots són torres altíssimes, com el Burj Khalifa, que sincerament dubto que totes estiguin habitades, principalment perquè els números no surten. A més, la ciutat està en fase de construcció permanent: les grues, juntament amb els gratacels, formen part de l’skyline de la ciutat.

Aquesta artificialitat i magnificència arquitectònica (seguida de la mania persecutòria de voler-ne tenir més i més grans, tot, arreu, sempre) es compagina amb la inexistència de la vida al carrer. Allò tan nostrat, tan mediterrani, de passejar pel carrer, de callejear, no s’estila a la ciutat de Dubai. La gent no surt al carrer, van de casa al metro, del metro a la feina o al mall, el centre comercial. De fet no és d’estranyar tenint en compte que al carrer no hi ha res, no hi ha comerç, ni cap mena d’al·licient que pogués motivar una passejada. A més, la calor que hi fa encara a mig setembre de ben segur que tampoc hi ajuda (no oblidem que estem enmig del desert). Sí que és cert que com més t’allunyes del rovell de l’ou més gent veus pel carrer, tot i que la gentada que hi puguis descobrir no té res a envejar a la que podries trobar a la plaça vella un dissabte a les 9 del matí.

D’altra banda, també em sobtaren els contrastos que coexistien dins la ciutat. Per un cantó trobem un lloc colonitzat, pràcticament, per europeus o persones occidentals que deixen els locals en un trist i miserable segon (o darrer) pla. No obstant això, la religió es torna omnipresent a la vida pública. Dins dels centres comercials, sens dubte els principals espais de sociabilitat, es criden a les prèdiques a les hores corresponents, moltes dones i no tants homes es vesteixen amb la indumentària reglamentada i el codi de vestimenta és present en molts espais. A tall de curiositat, al metro sempre hi ha un vagó exclusiu per a dones i nens en el qual no poden pujar-hi els homes. A primer cop d’ull pot semblar-nos una mesura dràstica, i fins i tot retrògrada, però el fet és que ni jo ni l’Ana, la meva companya de viatge, vàrem sortir d’aquest vagó en cap dels trajectes. I és que la veritat és que dins d’aquell vagó et senties menys qüestionada, menys observada i fins i tot menys insegura. Potser si el tinguéssim aquí tampoc ens semblaria tan malament utilitzar-lo.

Dubai, a part de ser una ciutat al·lucinant, és una ciutat de contrastos, d’extrems. Tampoc resulta complicat veure la hipocresia a la qual es sotmeten els seus habitants. Diuen que no hi ha més cec que el que no hi vol veure i de fet és tal qual així. Mentre els homes i les dones podents es passegen pels malls amb les seves vestimentes en un altre extrem veus autobusos plens de persones que treballen (per) a la ciutat dels serveis, com a personal de cara el públic o en les seves entranyes, com per exemple el personal de neteja. Dubai fa olor de desinfectant i no és d’estranyar si tenim en compte que cada vegada que anaves a un lavabo, en un museu, al metro o al centre comercial, darrera teu entrava una persona a desinfectar la tassa del vàter i a fregar el terra.

Així doncs, el xoc cultural fou intens. Intens però a la vegada decebedor. Fonamentalment perquè és un país relativament buit a nivell cultural. La colonització per part dels europeus, més enllà de la seva independència del Regne Unit l’any 1971, fa que no tinguin gaires coses que els creïn una personalitat o una marca de país, tret del petroli, evidentment. A nivell patrimonial el buit és innegable. El fet que tot sigui tant nou, com la mesquita Sheikh Zayed d’Abu Dhabi, fa que es perdi l’encant d’allò que és vell. De fet el més vell que vam veure va ser una part d’una torre construïda al 1939 que si ens haguessin dit que era del segle XIII ens ho haguéssim cregut perfectament.

L’opulència i l’ambició arriben a tal punt que a Abu Dhabi, capital del país, fins i tot hi ha un museu franquícia del Louvre, comprat a cop de talonari. Sincerament, poc m’esperava que la visita al museu em sorprengués de la manera que va fer-ho. La col·lecció, vinguda directament dels fons del Louvre, presenta un recorregut per la història de l’art de la humanitat. Dins d’un edifici esplèndid, modern i lluminós, les sales, blanques i pures, es van succeint en un recorregut llarg però amè, tot i que incert en alguns moments. La innovació museogràfica posa de manifest la voluntat de fer del Louvre Abu Dhabi un museu de referència i, sobretot, els diners que s’amaguen darrera del projecte.

Segurament els Emirats Àrabs (UAE) no seria un dels principals destins a l’hora de fer un top 10 mundial però sens dubte és un lloc que convida a pensar i a reflexionar sobre moltes coses al voltant de l’existència humana. Com diuen Els Amics de les Arts “tornar sempre és la millor part de l’aventura” i és que realment hi ha vegades que fins que no marxes no valores el que tens a casa. Si bé aquí no podem esquiar dins d’un centre comercial tenim moltes altres coses que ens enriqueixen i ens fan la vida una mica més bonica.

PD Semblava que no tornaria mai a escriure però sí, here I am. I de fet amb la intenció de continuar-hi durant un temps, ja veurem si la rutina i el dia a dia m’ho permeten.

Fira Modernista 2017

Enguany, i per primera vegada, arran de la celebració de la XV edició de la Fira Modernista a la ciutat de Terrassa, un dels esdeveniments culturals més lluïts del calendari local, s’edità la guia de la Terrassa modernista. En aquesta, i des del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, hi vaig escriure dos articles, els quals adjunto a continuació.

L’obrerisme terrassenc durant el primer terç del segle XX

A principis del segle XX, Terrassa era una ciutat fabril de més de 15.000 habitants on les indústries, sobretot tèxtils, eren el motor econòmic de la població. El pes important que aquestes tenien es plasmava en la societat terrassenca, formada, a grans trets, per patrons i obrers. Els burgesos industrials, propietaris de fàbriques com el vapor Aymerich Amat i Jover, també tenien a les seves mans el control polític de la ciutat, articulat al voltant del salisme. Aquest era un moviment localista conservador, monàrquic i anticatalanista encapçalat per la figura del primer comte d’Ègara, el diputat a corts Alfons Sala i Argemí. Paral·lelament a la classe dirigent dominadora del poder econòmic i polític de la ciutat, els peons que omplien i feien funcionar les indústries ben aviat començarien a associar-se per defensar els seus drets davant dels atacs de la burgesia.

El moviment obrer terrassenc evolucionà d’una manera particular respecte altres ciutats similars com, per exemple, Sabadell. A Terrassa, a finals del segle XIX i principis del nou-cents, l’estructura industrial estava concentrada en poques mans de manera que el control d’aquesta era més fàcil i la capacitat coercitiva dels propietaris més important, per la qual cosa els conflictes laborals eren menors. Així doncs, l’obrerisme egarenc del tombant de segle era moderat i pacifista, tal i com explica el diari sabadellenc “El Obrero”. Aquest mateix argumenta el perquè sobre la passivitat del moviment prenent com a motiu la pervivència de les relacions semifeudals entre la població, fet que portava als treballadors a veure els amos com la viva imatge del patriotisme de la ciutat.

Tanmateix, aquesta quietud no fou duradora. Si bé la repressió exercida després de la vaga del 1902 deixà el moviment obrer terrassenc tocat de mort fins al 1907, fou durant aquests anys d’aparent desarticulació quan aparegué el periòdic obrer “Germinal”, que juntament amb l’increment propagandístic i l’acció d’alguns dirigents com Jeroni Ferrer i Hermies Busqué, posava les bases per l’imminent renaixement virulent del moviment. A partir del 1907, la reorganització dels treballadors en mans de Societat Obrera ja era evident tot i que no fou fins al 1910, després de la Setmana Tràgica, que a Terrassa no tingué gaire ressò, quan arran de la creació de la CNT l’obrerisme egarenc ressorgí plenament amb la constitució d’un comitè local. Aquest, en un primer moment, ja comptava amb 1424 afiliats, unes xifres indicadores del pes rellevant que tindria l’organització municipal en la lluita obrera contra la patronal.

El detonant que afavorí el canvi d’actitud complet arribà poc després de la creació de la CNT, quan la federació local presentà una petició per tal d’assolir un augment salarial. Aquesta fou denegada per l’Institut Industrial i suposà l’inici d’una vaga combativa que marcaria un abans i un després en el moviment obrer de la ciutat i, sobretot, en la relació d’aquest amb els amos de les fàbriques. La llarga vaga s’inicià a la fàbrica García Hermanos, propietat de l’alcalde del moment, Josep Garcia Humet. La seva prolongació en el temps féu que les repercussions de l’aturada es notessin en molts nivells de la societat. Per exemple, l’any 1911, arran d’aquesta, es suspengué la festa major de la ciutat, celebrada el primer diumenge després de sant Pere. La lluita acabà amb una derrota dels sindicalistes, fet, però, que no impedí la radicalització del moviment. Des de llavors l’obrerisme egarenc encarà una nova etapa, antagònica a l’anterior, lluny del pacifisme i la moderació, entrant en un espiral de violència que es percebria en molts aspectes de la vida laboral, social i econòmica de la ciutat.

A partir del 1911 se succeïren diverses aturades, com la vaga general del 1913, més curta però més violenta que la de dos anys enrere. Aquesta, una exemplificació de l’increment de la brutalitat en el moviment obrer, fou promoguda des de Barcelona i els primers terrassencs en adherir-s’hi foren els treballadors del tèxtil d’Art Fabril. Durant l’aturada, les forces d’ordre públic ocuparen la ciutat i hi hagueren baralles entre els piquets i els treballadors titllats d’esquirols que no secundaven la vaga. Finalment, la llarga paralització industrial acabà amb la detenció dels principals dirigents i l’empresonament d’alguns col·laboradors.

Poc després, la ciutat, i sobretot els industrials burgesos, entraren en una conjuntura econòmica excepcional fomentada per la neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial. Arran de la imparcialitat espanyola davant el conflicte, la patronal veié incrementar els seus ingressos gràcies a l’ocupació dels mercats que deixaren lliures els països europeus que participaven en la contesa bèl·lica. Aquest creixement comportà l’augment del nivell de vida però no dels salaris dels treballadors, els quals veient minorar les seves condicions de vida, de treball i el seu poder adquisitiu, començaren a gestar una ira que esclataria amb el final de la Gran Guerra i la posterior crisi econòmica generada per una sobreproducció industrial.

Aquesta situació crítica desencadenà un seguit de vagues i feu augmentar el radicalisme obrer, que ja havia pujat de to abans de la Primera Guerra Mundial. Juntament a la conjuntura econòmica danyosa, cal afegir-hi un nou fenomen, el del pistolerisme. Aquest suposava una confrontació directa entre la patronal i el sindicalisme i era conseqüència de la repressió vers la crisi de postguerra, la qual, a més, havia estat accentuada per la por de la burgesia local als efectes que podia tenir la Revolució Russa entre el proletariat de la ciutat. El pistolerisme a Terrassa tingué un fort impacte, a diferència d’altres localitats, arribant a provocar fins a 37 atemptats amb 9 morts i 16 ferits entre els anys 1918 i 1923. Una de les pèrdues que tingué més repercussió fou la d’en Serafí Sala, un obrer que formava part del Sindicat Únic, l’enterrament del qual esdevingué una demostració multitudinària de la força del sindicalisme a la ciutat. Tanmateix també perderen la vida alguns industrials, com Joan Abelló, del ram del metall, o Joan Puigbò.

El pistolerisme, que no es detingué davant el gir polític del país després de la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930), no féu més que incrementar l’ambient de violència que anava impregnant, mica en mica, tota la societat. Durant molts anys la lluita social, tot i els intents de mediació fracassats exercits des de l’ajuntament, seria el camí cap a una ruptura del sistema que, llavors, ja era una mort anunciada.

Per saber-ne més…

MARCET, Xavier: Qui ha manat a Terrassa? I altres qüestions. Editorial Ègara, Terrassa, 1991.

MARCET, Xavier (dir): Terrassa, segle XX. 1867 – 1993. Diari de Terrassa, Terrassa, 1993 – 1994.

Terrassa, cultura i diversió durant el primer terç del segle XX

La pluralitat social de la ciutat de Terrassa també quedava reflectida en la vida cultural i l’oci dels seus habitants. L’augment del temps lliure i la nova concepció de l’entreteniment com a pilar de la vida social de les persones portà a l’aparició de diversos espais de sociabilitat que proporcionaven maneres de divertir-se, a la vegada que fomentaven la cultura, als seus assidus. A principis del segle XX, el Noucentisme i el Modernisme convivien en la literatura i la cultura catalana. Els ideals d’aquests moviments arribaren a Terrassa de mans dels artistes i intel·lectuals locals, com Joaquim Vancells, així com també d’aquells que freqüentaven la ciutat, com Alexandre Galí o Josep Lleonart. La vitalitat cultural fou tal que la dècada dels anys 20 va ser esplendorosa.

Ara bé, ja des de finals del segle XIX, la dinàmica associacionista anava en puixança. Com a conseqüència d’això, i seguint la dinàmica del context català, a Terrassa començaren a constituir-se diverses entitats culturals com per exemple el Centre Excursionista o la Sociedad Coral Juventud Tarrasense, i ja entrat el segle XX se’n fundaren de noves, com el Centre Social Catòlic. Aquest, que al principi es deia Juventud Católica, comptava amb un gran cafè i un teatre on hi tenien lloc activitats culturals i pedagògiques així com també balls tradicionals de la cultura catalana. A banda d’aquestes associacions, a la ciutat hi convivien tres casinos: el Casino de Artesanos, el Casino Terrasense i el Casino del Comercio. Cadascun aplegava col·lectius diferents, per exemple el Casino Tarrasense era el més elitista i conservador, mentre que el del comerç era més ampli a nivell social, fet que el portava a ser la corporació egarenca amb més socis (a finals del segle XIX ja en tenia gairebé 600). Malgrat les diferències entre ells, els casinos eren un lloc d’esbarjo on es celebraven balls i vetllades, tertúlies, jocs d’atzar i fins i tot algunes representacions teatrals, malgrat que aquestes tenien lloc en espais més adients per aquest tipus de funcions.

El teatre a Terrassa era una gran activitat cultural que comptava amb grans personalitats egarenques com Francesc Giralt, Josep Roca i Roca o Ramon Coll. En el tombant de segle a la ciutat ja hi havia diversos locals condicionats com a tals, alguns de manera majestuosa, com el Teatre Principal, que fou construït al 1857. Aquest, però, no era l’únic: també hi havia el teatre del Prado Egarense (1877), el del Retiro (1880), l’Alegria (1907) i el del Recreo (1912). Les seves programacions, plenes de grans espectacles, estaven orientades a uns determinats sectors de la població, la burgesia i les classes dominants. Precisament per aquesta exclusivitat, que tot i no ser directa era evident, les classes mitjanes i els obrers comptaven amb altres locals per gaudir del seu temps lliure. Tanmateix, això no vol dir que els obrers no anessin o no fessin teatre ja que hi havia diverses companyies amateurs que actuaven amb l’objectiu de divertir i educar la població, com és el cas de la Terrassenca. A Terrassa, el teatre era lluït i mostra d’això en són les diverses companyies terrassenques, així com també les que venien de Barcelona i comarques, que feien parada en els teatres egarencs. Els autors més representats dalt dels escenaris eren Frederic Soler i Àngel Guimerà, dels quals se’n celebraren homenatges, a més de Joan Maragall o Josep Maria de Sagarra. Les obres del gran pintor i dramaturg Santiago Rusiñol (1861 – 1931) també ompliren les sales terrassenques, com a l’any 1902, en el qual es representà Llibertat al Teatre del Retiro; fins i tot ell mateix assistí a algunes de les funcions que tingueren lloc a la ciutat, per exemple, el dia 14 de desembre del 1930 acudí al Teatre Principal a veure La buena gente. El teatre, però, començà a entrar en un període regressiu a partir de la gran irrupció del cinema a la ciutat com a gran espectacle de masses. No obstant això, seguí essent el gran punt de trobada de la burgesia de la ciutat.

Pel que fa el cinema, aquest arribà a Terrassa poc després que ho fes a Barcelona. Avançant a remolc de la ciutat comtal, ben aviat s’obriren diverses sales: el Cine Egara, el Cinema Catalunya, el Nou Alegria, el Doré… La maquinària de les sales terrassenques estava al dia amb les innovacions tècniques i el 1908 ja s’estrenà la primera pel·lícula de cinema mut rodada a la ciutat.

D’entre els altres espais de sociabilitat que omplien els carrers i la vida cultural, la Casa del Poble hi tingué un paper d’especial rellevància. Aquesta, situada al carrer Cremat, fou creada arran de la fundació de la Fraternitat Republicana l’any 1903. El fet és que l‘entitat suplia les mancances que tenia la ciutat arran de la falta d’un ateneu popular ja que el que hi havia hagut fins l’any 1898, l’Ateneu Terrassenc, havia estat en mans de la burgesia local, de manera que els sectors més populars de la ciutat quedaven al marge dels certàmens, els balls o les tertúlies que s’hi organitzaven.

Aquest “nou” ateneu obrer, que, en paraules d’Enrique Ucelay de Cal, materialitzà un noucentisme de masses, congregava gent molt diversa. Allà s’hi organitzaven balls, representacions teatrals i fins i tot hi havia una sala de cinema. A més, a la Casa del Poble també hi tenien llocs mítings polítics, com el que es celebrà el març del 1913 a favor de la defensa d’uns vaguistes o diverses conferències, com la del coreligionari Oriol Martorell, “Les zones neutrals en els seus aspectes comercials, industrial i societari”, la qual fou descrita pel diari Acción Republicana com una intervenció molt interessant. Els esdeveniments, com els balls i les representacions, que hi tenien lloc sortien anunciats als diaris de la ciutat, com La comarca del Vallés o Llibertat! i pels mateixos mitjans es pot saber que les trobades eren reeixides.

Tanmateix, els balls, molt populars entre el jovent de la ciutat, també tenien locals que els servien de sala de ball, com el de La Viola, al carrer García Humet o la Palmera al carrer del Vall. Els balls associats amb la celebració anual dels sants patrons gremials, com el de Sant Antoni Abad o Santa Llúcia entre molts d’altres, juntament amb el ball de Festa Major omplien el calendari festiu de la ciutat.

Per saber-ne més…

AULET, Jaume: Terrassa, 100 anys d’art i cultura. Fundació Caixa Cultural de Terrassa, Terrassa, 1992.

MARCET, Xavier (dir): Terrassa, segle XX. 1867 – 1993. Diari de Terrassa, Terrassa, 1993 – 1994.

PLANS, Lourdes: La vida cultural i recreativa a la Terrassa d’ahir, 1875 – 1931. Terrassa Viva, Terrassa, 2000.

Agost

L’agost, el mes batejat en honor a Cèsar August, el primer emperador romà. El vuitè mes de l’any en el calendari Gregorià i el que amb delit s’espera durant els onze mesos restants. Un mes profundament funcional ja que gràcies a ell, la majoria de les persones que fan vacances durant aquest, es carreguen les energies, hagudes i per haver, per tal de poder sobreviure a la rutina, més o menys fatigosa, que ja truca a la porta, impacient, de l’imminent setembre.

Però realment, què faríem sense l’agost? Ja ho diuen Els Pets…

“Que arribi l’agost,
vital i enganxós,
per treure´ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Que arribi l’agost,
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.”

Hi ha tanta raó darrera d’aquests versos… L’agost és el mes oxigen, el que t’omple per encarar el nou curs. Quan pots evadir-te, perdre el temps o gastar-lo amb allò que no pots fer durant la resta de l’any sense tenir cap càrrec de consciència més enllà dels renecs dels qui viuen amb tu.

Avui, a dia 11 d’agost, seguiré omplint la meva bombona per poder afrontar, amb més ganes de les que ja tinc, el meu últim any de carrera. Si Zeus ho vol, podré mirar-me el pròxim mes d’agost com a historiadora i no com a tres quarts de tal.

Els Pets – Agost

Y es que Madrid…

Palau Reial - Madrid

“Las personas pasan, los relatos acaban y los ríos se despeñan y apaciguan antes de ahogarse en el mar; pero las ciudades permanecen y su historia no se detiene en su lento viaje hacia la eternidad”.

Per setmana santa vaig anar a tafanejar a l’FNAC del Triangle de Plaça Catalunya. Érem ben bé al març i la meva dèria i fascinació amb la capital del nostre insigne i il·lustre país seguia estant ben latent. Segurament per això, i tot i els 26€, que tant em costen de guanyar, que valia el llibre (digues-li llibre digues-li volum de l’Enciclopèdia Catalana, perquè de pràctic a l’hora de portar-lo amunt i avall no en té res) em vaig comprar “Madrid, la novela: relato de una gran ciudad a través de los siglos” d’Antonio Gómez Rufo.

“Madrid” comença explicant els difosos i confusos orígens de la ciutat de Madrid tot i que la trama novel·lística s’inicia al 1565 amb l’arribada a la ciutat de Juan Posada, Alonso Vázquez i Guzmán de Tarazona, que en aquells moments ja feia quatre anys que s’havia convertit en la capital del regne. Prenent-los com a fil conductor, a ells i els seus descendents, Gómez Rufo fa un dolç i extens recorregut temporal dins la història de la ciutat de Madrid fins arribar als atemptats de l’11M a l’estació d’Atocha de l’any 2004.

Amb el pretext de ser una novel·la, l’autor duu a terme un gran i exhaustiu estudi bibliogràfic que contempla un ampli ventall d’aspectes de la ciutat: des dels reis, reines, prínceps i princeses que visqueren a l’Alcázar i el Palau Reial fins a la gran i diversa cultura llibretera passant per fets i esdeveniments tan il·lustres i coneguts com l’enterrament de Lope de Vega (1635), el motín del Esquilache (març del 1766), l’assassinat de Prim (1870) o la proclamació de la Segona República a la Puerta del Sol al 1931, entre molts d’altres.

La grandesa i la mediocritat de la ciutat que arribà a ser la capital de l’imperi on no es ponia mai el sol recollides en un llibre que, a títol personal, es pot arribar a fer feixuc en alguns moments per la gran quantitat d’informació que l’autor ofereix a un lector que està llegint una novel·la i no pas un llibre especialitzat. Tot i així, per tots aquells qui gaudeixin amb la història, i amb la ciutat, “Madrid” és una gran recomanació per seguir la seva història a través dels temps.

Aquesta, però, no és l’única obra artística que parla de Madrid, tot i que ella en si ja l’és: els seus carrers, les seves places, els edifcis majestuosos… Una capital europea que dista molt de les seves homòlogues ja que el caliu i l’ambient acollidor, que depèn com recorda al d’un poble o una ciutat petita, sovint et fan oblidar que ets en una metròpoli. Així doncs, Madrid sempre ha estat molt present en l’art: des de la pintura, com els afusellaments del 3 de maig de Goya, passant per la literatura, tant en poesia com novel·la i teatre, o en la música. És en la darrera on destacà per ser el bressol de la famosa Movida Madrileña, que deixà tresors tan grans com el hit “Enamorado de la Moda Juvenil” o el grup de Los Secretos entre molts d’altres.

A continuació adjuto un seguit de links en forma de tastet per tal de fer un recorregut musical a través de la ciutat de Madrid tot i que el millor, i de bon tros, és passejar-hi en primera persona.

Vuelvo a Madrid – Ismael Serrano

Gran Vía – Miguel Ríos

Madrid, Madrid – Hombres G

Madrid – Ariel Rot & The Cabriolets

Madrid – David Otero

Un año más – Mecano

La puerta de Alcalá – Víctor Manuel i Ana Belén

A la sombra de un león – Ana Belén

Jueves – La Oreja de Van Gogh

Madrid – Pereza

Pongamos que hablo de Madrid – Joaquín Sabina

Caballo de cartón – Joaquín Sabina

Final de la Guerra Civil Espanyola

El dia 1 d’abril farà 77 anys que es va posar punt i final a la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939). I és que després de quasi tres anys de guerra, precipitada per un cop d’estat fracassat, es donava per acabat un conflicte que era inevitable.

L’últim parte de la guerra civil feia així:

En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
Burgos 1º abril 1939.
Año de la Victoria.
El Generalísimo
Franco

Així doncs, el Generalísimo, Caudillo de España por la gracia de Dios des de l’agost del 1937, donava per finada la croada contra la horda roja i es disposava a estendre arreu del territori el Nuevo Estado franquista tot i que la majoria d’aquest ja estava gestat i constituït a bona part del territori.

Acabava així l’efímer somni republicà (1931 – 1939) que, per altra banda, havia estat sabotejat des d’un bon principi: al 1932 amb el cop d’estat fracassat del General Sanjurjo; a partir del 1933, amb la victòria electoral de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) s’inicià el retrocés de moltes, per no dir totes, de les reformes que havien estat empeses durant el primer bienni republicà, i, finalment, arran de la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936 es posà en marxa una trama conspiradora contra la República i, sobretot, contra els seus valors.

La guerra que en un principi semblava que seria ràpida i de fàcil victòria pel bàndol republicà, el govern legítim del país escollit a les urnes, acabà esdevenint tot el contrari: llarga, desgastadora i derrotista. La historiografia ha considerat la manca d’ajuda exterior del bàndol republicà, contrastada, per altra banda, per la que reberen els sollevats, com una de les causes fonamentals de la derrota. Si bé és cert que el fet que les grans democràcies europees, com la francesa i la britànica, donessin l’esquena a la República no feu més que engrandir les diferències entre un bàndol i l’altre hi ha més aspectes a considerar com, per exemple, la manca d’unió entre els propis republicans.

És ben sabut que, des de sempre, les esquerres solen ser més plurals que les dretes, més uniformades i unitàries, i la guerra civil en fou una veritable exemplificació. La dissidència, tot i haver-hi també republicans de dretes, era evident dins el bàndol republicà. Per exemple, hi havia qui volia anteposar la revolució a la guerra mentre que d’altres optaven per fer-ho a la inversa, és a dir, primer guanyar la guerra i després fer la revolució. Aquesta era, a grans trets i amb molts matisos possibles, una de les principals dicotomies dels republicans.

Un exemple paradigmàtic d’aquesta discrepància es veié durant la caiguda de la ciutat de Madrid, que, com moltes altres ciutats, no es rendí sinó que s’entregà per culpa del cansament i la inanició dels seus ciutadans. En els moments previs a l’entrada de les tropes sollevades es difongué un comunicat radiofònic on el Consejo Nacional de Defensa exigia, paraules textuals, sensatez y cordura a la població per poder garantir els interessos col·lectius i una evacuació ordenada de la ciutat davant la imminent irrupció de les tropes ja victorioses. Poc després, la majoria dels membres del Consejo Nacional de Defensa marxaren cap a València per emprendre, des d’allà, el camí cap a l’exili abandonant així als habitants de Madrid i fent exactament el contrari del que havien predicat. L’únic membre del Consejo Nacional de Defensa que restà a Madrid fins a la capitulació i l’entrada de les tropes fou Julián Besteiro. Els membres del Consejo Nacional de Defensa, doncs, com molts d’altres, tampoc anaven a la una. Un altra mostra de la dissidència serien, per exemple, els Fets de Maig del 1937 de Barcelona en els quals s’enfrontaren, obertament, les forces de la Generalitat de Catalunya, amb el suport del PSUC, la UGT i Estat Català contra la CNT i la FAI, amb el suport del POUM.

Després de totes les discrepàncies i les males avinences entre uns i altres acabà la Guerra Civil Espanyola i, amb ella, la segona etapa republicana de la història d’Espanya. Fou tan fort l’impacte que tingué aquest conflicte bèl·lic que fins i tot ara, en ple segle XXI, segueix estant molt present en la nostra societat. El que es considerà l’avantsala de la Segona Guerra Mundial deixà un país destrossat, buit, de persones i d’il·lusions, on s’imposà un règim personalista que, per culpa de la ineptitud dels que el capitanejaven, allargà la postguerra durant dues dècades.

El canvi que experimentà el país després del final de la guerra civil fou ràpid i enterbolí una etapa de la qual, ben aviat, no en quedà ni rastre. El final de la guerra fou, tan sols, un auguri de tot allò que encara havia de venir. La capitulació fou silenciosa, d’un silenci amarg que calà tan endins que trigaria molts anys en ser trencat.

Un dels aspectes a destacar de la primera etapa de la postguerra va ser la voluntat que expressà el règim, amb el suport de l’Església (catòlica, apostòlica i romana), d’utilitzar la violència com a element purificador i regenerador del país. Continuaren així (a la seva zona de domini durant la guerra civil ja l’havien començat) una campanya de repressió cap a tot aquell que tingués qualsevol mena de vincle amb la República. La violència que practicaren fou exercida i legitimada pel nou poder polític i continuà amb intensitat fins l’any 1943. Les presons estaven desbordades, hi havia camps de concentració, batallons disciplinaris i de treball… Tal fou la magnitud de la repressió que es traumatitzà la població arribant-se a produir una fractura social al si d’aquesta. I és que aquesta no es produí només a les ciutats més importants de tot el país sinó arreu del territori.

La divisió entre vencedors i vençuts marcà profundament la història espanyola de tal manera que, encara avui, en patim les conseqüències. Som fills d’aquesta violència intrínseca i desmesurasa i no ens cal anar gaire lluny per trobar algú amb un parent o conegut proper que tingui una història exemplificadora d’això.

No cal caure, però, en una mitificació del que fou la Segona República Espanyola o la mateixa Guerra Civil. És evident que durant l’etapa republicana no tot foren flors i violes però sí que s’intentà, per primera vegada, instaurar una veritable democràcia a Espanya lluny del jou caciquil que tant havia corromput el país durant els darrers anys.

No obstant, com que els vençuts foren els republicans i no els altres, cal tenir en consideració la magnitud brutal i descarnada que tingueren les conseqüències de la derrota.

Ismael Serrano

Vaig descobrir l’Ismael Serrano, ara ja farà un grapat d’anys, a través del meu pare i ahir vaig anar a veure’l en directe per primera vegada a l’Auditori Municipal de Terrassa. Sobre l’escenari una guitarra, una mandolina, un faristol i un tamboret embolicats per una llum tènue que els il·luminava. Res més.

Finalment, més de deu minuts tard del previst, va sortir ell i l’escenari que fins feia uns instants semblava tan gran i tan buit s’omplí de cop. Començà amb Pequeña Bachata Mediterránea i, mica en mica, ens anà recitant el seu últim disc, La llamada (2014), sense oblidar-se, però, del seu repertori més antic com Qué andarás haciendo ahora, Vine del Norte o Ya ves a més de dues versions, una de Silvio Rodríguez i l’altra de Joaquín Sabina. Un dels moments més nostàlgics va ser quan demanà, altra vegada, que l’ajudéssim a cantar Papá cuéntame otra vez, no perquè fos una de les cançons més conegudes de la seva discografia sinó per reivindicar-ne el seu significat. Explicà com, molts anys enrere, ell i el seu germà Daniel havien decidit escriure aquesta cançó per retreure al seu pare la dolça versió dels fets que sempre els havia explicat; com, per exemple, tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada, al final de la partida no pudisteis hacer nada y bajo los adoquines no había arena de playa en una clara al·lusió a la falsa transició que visqué el país després de la mort del dictador.

Després d’una interacció distesa entre el cantautor i el públic i diverses ovacions per part d’aquest darrer, el madrileny posava punt i final al concert després de dues hores i mitja de recital. Sortí, però, fins a tres vegades més a l’escenari gràcies als incansables aplaudiments que omplien l’auditori.

A Serrano li hem d’agrair que encara quedi gent que creu en el que fa, en el poder de la música i de les seves lletres, aquelles que tan sols amb el so d’una guitarra, tocada amb una fluïdesa i una agilitat envejables, fan pensar en que potser, tal i com va dir ell, el millor encara està per venir.

 

 

Ya Ves – Ismael Serrano (Principio de Incertidumbre).

“Así yo canto para recordar
que aún seguimos vivos.
Si no ves más allá de tu horizonte
estaremos perdidos.”