Com cada any el desembre ens acosta el Nadal (i amb uns passos de llebre arribem a cap d’any). Segons la tradició, per Nadal se celebra la vinguda al món de Jesús de Natzaret (tot i que hi ha qui diu que en realitat va néixer al mes de març). El rumb que prengué la seva vida i el que arribà a fer 33 anys després (suposadament ressuscità el tercer dia d’entre els morts) ja és una altra cosa però la veritat és que és bastant plausible que arribés a existir com a personatge històric. Així doncs, és arran del seu naixement que cada any festegem les acaballes de l’any en honor seu. Tot i així, la perversió que s’ha anat fent del concepte del Nadal amb el pas dels segles ha fet que a dia d’avui aquest vagi més enllà del propi dia 25 de desembre.
A les botigues, ja fa uns quants anys, que quan treuen la decoració de Halloween (malaguanyada) aquesta es substitueix sense pal·liatius per la de Nadal. Enmig de tot això i malgrat la degeneració del concepte del Nadal, hi ha un aspecte que em resulta especialment destacable: l’esperit nadalenc.
Per mi l’esperit nadalenc reuneix tots els tòpics del Nadal: que si bondat, que si família, tradició, germanor, felicitat, nadales, àpats familiars, llums i decoracions, jerseis com el de la Bridget Jones i el Marcus Darcy, els pastorets d’El Social, Love Actually… I sí, malgrat avui estigui de moda dir que el Nadal és una merda que si naps que si cols a mi em segueix encantant. És evident que el capitalisme ha corromput el concepte fins arribar a convertir-lo en uns dies (mesos, fins i tot) de dispendis continuats perquè ja se sap que l’amor cap als altres només es pot demostrar comprant però, deixant de banda aquesta qüestió, el meu esperit nadalenc és bastant més intangible i escapa dels dogmes imposats.
La benvinguda del meu esperit nadalenc cada any té lloc al mateix dia: l’u de desembre, quan passo la plana del calendari del novembre per donar pas al desembre congelat. A partir de llavors, tot gira al voltant del Nadal i, sobretot, del seu esperit. Les nadales comencen a sonar a l’Spotify en forma de bucle infinit mentre esperem que arribi el patge Xiu-Xiu. És veritat que quan ets petit vius el Nadal amb una màgia innocent que s’esvaeix en el moment en què els nens de la classe et volen convèncer que els reis no existeixen, que són els pares i que si no em creus els teus fills mai tindran regals de reis. Però per sort la família creix i sembla ser que seguirem tenint innocència, tions i reis durant uns quants anys! I si no la màgia i la il·lusió ja la hi posaré jo, que me’n sobra.
A casa meva mai ha passat aquell senyor del nord que n’hi diuen Noel. Mai hem celebrat la Nochebuena, sempre hem cagat el tió (això sí, per partida doble: per Nadal i per Sant Esteve). El tió que, pobret, a cops de bastó ens cagava bolígrafs, mitjons, el calendari de l’any següent i algun llibre. A casa mai hem fet el pessebre i l’arbre abans de, com a molt, Santa Llúcia. De fet, un any vam apurar fins ben bé la vigília de Nadal.
Aquesta tardança, però, es deu a la inexistència total de l’esperit nadalenc del meu pare. Ara, a dia 4 de desembre, ja fa dies que renega i que diu que tant de bo ja fóssim 7 de gener que això del Nadal és una agonia (la veritat és que posa bastant nerviosa). Tot i així amb els anys s’ha anat convencent que, malgrat que les seves filles siguin grandetes, el pessebre i l’arbre se seguiran posant, anirem al Quinto, cantarem nadales i la nit de reis anirem a dormir ben d’hora perquè ja se sap que a casa la mare fa de reina mentre el rei dorm.
Més d’una vegada m’he sentit a dir que hauria de madurar però, sincerament, crec que l’esperit nadalenc va més enllà del procés de maduració, fonamentalment perquè una cosa no treu l’altra. Sí que és veritat que l’esperit es forja en el sentiment de nostàlgia que sovint tenim massa arrelat en els records de la nostra infància però aquest fet no és pas sinònim d’immaduresa per part de la persona que en fa bandera.
I amb tot arriba el dia més trist: el 7 de gener. Escoltar nadales suposa una invasió de melancolia, peses com a mínim 2 quilos més que abans de les festes, desmuntes el pessebre i l’arbre i els reis ja tornen cap a l’Orient mentre tu esperes ja el Nadal de l’any que ve
Fem del Nadal, i el seu esperit, un etern retorn. Recuperem l’essència de l’esperit nadalenc, cuidem-lo, cuidem-nos i venerem-lo.
A continuació adjunto lletra i clip d’una nadala preciosa que canten en Joan Dausà i la Sara Pi. En aquesta es fa referència a aquells que ja no hi són que malgrat enyorar-los durant tots els dies de l’any és durant el Nadal quan es noten més les seves absències.
[I si us agraden les nadales, més enllà del Dimoni escuat i Les dotze van tocant, el CD Superestrelles de Nadal, del Súper 3, és un tresor!]
Si ens veiessis – Joan Dausà i Sara Pi
És Nadal i a casa prop de l’arbre el tió somriu als nens
que corren a la cuina on nerviosos esperen que els cridem.
Si els veiessis…
Sota de la manta hi ha joguines i un detall pels grans.
Sento algú que crida ‘Tothom a taula, és hora de dinar’.
Si ens veiessis… si ens veiessis…
I si veiessis la petita com s’enfila a la cadira
i recita un vers d’un estel que creua el cel,
i el tiet que entre cava canta la nadala que amb tu sempre cantava:
“Pastors aneu a Betlem i busqueu l’estable on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs i cuideu la mare i el petit nadó.”
Tapo la petita que ha quedat adormida en el sofà,
i l’Oriol explica que té una amiga a la universitat.
Si els veiessis… Si els veiessis…
I si veiessis com cantem entre cava i cava aquella nadala que tu sempre cantaves:
“Pastors, aneu a Betlem i busqueu l’estable
on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs
i cuideu la mare i el petit nadó.”
