Colmado 1917

Menjar és un dels grans plaers de la vida, sí. I l’altre dia a català ens varen demanar que escrivíssim una crònica sobre un restaurant. D’entre tots els que podia triar (La Terrassa del Museu, La Taverna del Ciri, Ca l’Obrer…) vaig acabar decantant-me per un dels més especials: el Colmado 1917. Per mi és especial en si mateix però també pel context i la companyia amb els que hi he anat les dues vegades que he tingut el plaer de fer-ho. Bé, us deixo amb l’escrit i espero suscitar-vos el mateix que va sentir la mestra al llegir-lo i, si podeu, no us el deixeu perdre.

 

Una travessia de la Rambla d’Ègara on no hi passa mai ningú. Un local en el que si no hagués estat per recomanació (al final el boca-orella sempre acaba essent el millor aliat) no hi entraries. Però un dia et diuen “Ei, aneu al Colmado! Ja veureu com hi tornareu”. I efectivament: hi tornes i no et cansaries de tornar-hi una vegada rere una altra.

Al passar pel llindar de la porta fas un viatge en el temps talment com si estiguessis dins d’un colmado dels anys 50 i t’asseus en una de les tres taules que hi ha dins del restaurant. Llavors en Luís, que és cambrer, cuiner i sommelier, et presenta una carta que et menjaries de principi a fi sense despentinar-te.

L’estona va passant, acollidorament, mentre esperes acompanyada d’un bon vi a que en Luís, amb un fogonet, un microones i una sandvitxera, et porti els daus de tonyina marinats, el lacón amb hummus de mongetes de ganxet, el bikini de tòfona i l’ou vegetarià.

El Colmado 1917 confirma, per enèsima vegada, que al pot petit hi ha la bona confitura i que les coses fetes amb amor sempre tenen més bon gust. Amb un producte de qualitat i un tracte excel·lent et permet gaudir del menjar com no ho havies fet mai.

 

La setmana que bé vaig a Madrid. A menjar, però també a impregnar-me de la seva bellesa, la seva història i la seva vitalitat. Crec que el tema del pròxim article és més que evident.

L’esperit nadalenc

Com cada any el desembre ens acosta el Nadal (i amb uns passos de llebre arribem a cap d’any). Segons la tradició, per Nadal se celebra la vinguda al món de Jesús de Natzaret (tot i que hi ha qui diu que en realitat va néixer al mes de març). El rumb que prengué la seva vida i el que arribà a fer 33 anys després (suposadament ressuscità el tercer dia d’entre els morts) ja és una altra cosa però la veritat és que és bastant plausible que arribés a existir com a personatge històric. Així doncs, és arran del seu naixement que cada any festegem les acaballes de l’any en honor seu. Tot i així, la perversió que s’ha anat fent del concepte del Nadal amb el pas dels segles ha fet que a dia d’avui aquest vagi més enllà del propi dia 25 de desembre.

A les botigues, ja fa uns quants anys, que quan treuen la decoració de Halloween (malaguanyada) aquesta es substitueix sense pal·liatius per la de Nadal. Enmig de tot això i malgrat la degeneració del concepte del Nadal, hi ha un aspecte que em resulta especialment destacable: l’esperit nadalenc.

Per mi l’esperit nadalenc reuneix tots els tòpics del Nadal: que si bondat, que si família, tradició, germanor, felicitat, nadales, àpats familiars, llums i decoracions, jerseis com el de la Bridget Jones i el Marcus Darcy, els pastorets d’El Social, Love Actually… I sí, malgrat avui estigui de moda dir que el Nadal és una merda que si naps que si cols a mi em segueix encantant. És evident que el capitalisme ha corromput el concepte fins arribar a convertir-lo en uns dies (mesos, fins i tot) de dispendis continuats perquè ja se sap que l’amor cap als altres només es pot demostrar comprant però, deixant de banda aquesta qüestió, el meu esperit nadalenc és bastant més intangible i escapa dels dogmes imposats.

La benvinguda del meu esperit nadalenc cada any té lloc al mateix dia: l’u de desembre, quan passo la plana del calendari del novembre per donar pas al desembre congelat. A partir de llavors, tot gira al voltant del Nadal i, sobretot, del seu esperit. Les nadales comencen a sonar a l’Spotify en forma de bucle infinit mentre esperem que arribi el patge Xiu-Xiu. És veritat que quan ets petit vius el Nadal amb una màgia innocent que s’esvaeix en el moment en què els nens de la classe et volen convèncer que els reis no existeixen, que són els pares i que si no em creus els teus fills mai tindran regals de reis. Però per sort la família creix i sembla ser que seguirem tenint innocència, tions i reis durant uns quants anys! I si no la màgia i la il·lusió ja la hi posaré jo, que me’n sobra.

A casa meva mai ha passat aquell senyor del nord que n’hi diuen Noel. Mai hem celebrat la Nochebuena, sempre hem cagat el tió (això sí, per partida doble: per Nadal i per Sant Esteve). El tió que, pobret, a cops de bastó ens cagava bolígrafs, mitjons, el calendari de l’any següent i algun llibre. A casa mai hem fet el pessebre i l’arbre abans de, com a molt, Santa Llúcia. De fet, un any vam apurar fins ben bé la vigília de Nadal.

Aquesta tardança, però, es deu a la inexistència total de l’esperit nadalenc del meu pare. Ara, a dia 4 de desembre, ja fa dies que renega i que diu que tant de bo ja fóssim 7 de gener que això del Nadal és una agonia (la veritat és que posa bastant nerviosa). Tot i així amb els anys s’ha anat convencent que, malgrat que les seves filles siguin grandetes, el pessebre i l’arbre se seguiran posant, anirem al Quinto, cantarem nadales i la nit de reis anirem a dormir ben d’hora perquè ja se sap que a casa la mare fa de reina mentre el rei dorm.

Més d’una vegada m’he sentit a dir que hauria de madurar però, sincerament, crec que l’esperit nadalenc va més enllà del procés de maduració, fonamentalment perquè una cosa no treu l’altra. Sí que és veritat que l’esperit es forja en el sentiment de nostàlgia que sovint tenim massa arrelat en els records de la nostra infància però aquest fet no és pas sinònim d’immaduresa per part de la persona que en fa bandera.

I amb tot arriba el dia més trist: el 7 de gener. Escoltar nadales suposa una invasió de melancolia, peses com a mínim 2 quilos més que abans de les festes, desmuntes el pessebre i l’arbre i els reis ja tornen cap a l’Orient mentre tu esperes ja el Nadal de l’any que ve

Fem del Nadal, i el seu esperit, un etern retorn. Recuperem l’essència de l’esperit nadalenc, cuidem-lo, cuidem-nos i venerem-lo.

 

A continuació adjunto lletra i clip d’una nadala preciosa que canten en Joan Dausà i la Sara Pi. En aquesta es fa referència a aquells que ja no hi són que malgrat enyorar-los durant tots els dies de l’any és durant el Nadal quan es noten més les seves absències.

[I si us agraden les nadales, més enllà del Dimoni escuat i Les dotze van tocant, el CD Superestrelles de Nadal, del Súper 3, és un tresor!]

Si ens veiessis – Joan Dausà i Sara Pi

És Nadal i a casa prop de l’arbre el tió somriu als nens
que corren a la cuina on nerviosos esperen que els cridem.
Si els veiessis…
Sota de la manta hi ha joguines i un detall pels grans.
Sento algú que crida ‘Tothom a taula, és hora de dinar’.
Si ens veiessis… si ens veiessis…
I si veiessis la petita com s’enfila a la cadira
i recita un vers d’un estel que creua el cel,
i el tiet que entre cava canta la nadala que amb tu sempre cantava:
“Pastors aneu a Betlem i busqueu l’estable on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs i cuideu la mare i el petit nadó.”
Tapo la petita que ha quedat adormida en el sofà,
i l’Oriol explica que té una amiga a la universitat.
Si els veiessis… Si els veiessis…
I si veiessis com cantem entre cava i cava aquella nadala que tu sempre cantaves:
“Pastors, aneu a Betlem i busqueu l’estable
on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs
i cuideu la mare i el petit nadó.”

Montserrat i el deliri del turista

Fa dos diumenges vaig anar a Montserrat, un dels llocs i dels símbols més importants pels catalans i les catalanes. Un símbol espiritual, fins i tot místic. Ara bé, aquesta aura de misticisme es perd i es trenca en el moment en què et trobes una muntanya saturada, i no pas de natura sinó de turistes. Turistes que passegen per la plaça del monestir i les zones circumdants com riuades, talment com si fossin les rambles de Barcelona. I per no parlar del pàrquing: ple fins la bandera d’autocars que descarreguen manades de turistes de manera constant.

Ara bé, qui són els turistes? El DIEC defineix el turista com la persona que viatja per recreació, que recorre un país pel sol gust de conèixer-lo mentre que l’Organització Mundial del Turisme (OMT) descriu el turisme com “el desplaçament de persones fora del seu entorn habitual, per un període superior a 24 hores i inferior a un any per un motiu que no sigui el d’una activitat remunerada”. Així doncs, qui més qui menys ha fet el guiri alguna vegada. No obstant això, la visió del fenomen varia molt en funció de si es juga com a local o com a visitant. Mentre que el darrer té un punt de vista de flors i violes, que veu de manera positiva el fet d’anar a turistejar pel món, el primer sovint viu el fet com quelcom que entorpeix i encareix la vida quotidiana dels que hi conviuen frec a frec. I així és. Fa un parell de diumenges a Montserrat, veient el panorama, em va envair un sentiment de rebuig i enuig que em va fa sentir aliena a allò que se’m presentava al davant, com si no anés amb mi, com si ho estigués observant des de la distància enlloc de ser in situ, fins i tot des d’uns altres ulls. Aquesta sensació, tan compartida, és comparable a quan vas a la Costa Brava i les cartes dels restaurants estan en tots els idiomes menys en català o quan passejant pel Born el més foraster ets tu. En quin moment hem deixat de ser un país pels catalans per esdevenir un país abocat a i pel turisme?

Deixant de banda aquesta qüestió, realment és digne d’estudi sociològic el què fem i com som quan fem el guiri. De fet, analitzant els comportaments de la majoria dels turistes és fàcil d’entendre l’animadversió que genera el fenomen. Ara bé, d’on ve aquesta tradició de fer el guiri? Especialment des de finals del segle XVIII, i sobretot a partir del XIX, hi ha una sèrie de persones adinerades que es mouen pel món pel plaer de contemplar-lo. En aquells moments no eren turistes, sinó que es coneixien com a viatgers i, la majoria de vegades, eren l’elit de la societat. Ara bé, després de la Segona Guerra Mundial i sobretot a partir dels anys 60 a Espanya el fet d’anar a veure món es va democratitzar i fou accessible per a les (suposades) classes mitjanes de la població. La democratització ha arribat a tal punt que avui en dia és ben fàcil anar-te’n a l’altra punta del món sense la necessitat de tenir un compte corrent farcit de milions d’euros, o de qualsevol altre divisa.

El problema, però, no és aquest. No és que ara pugui viatjar tothom sinó l’ús indegut que se’n fa. Per què, amb tot, on queda el límit entre el turisme de masses i el turisme cultural? És a dir, al segle XIX potser viatjava menys gent però els anhels eren prou diferents als que mouen els turistes a dia d’avui. Es viatjava per aprendre o si més no per admirar llocs i cultures diferents a la de cadascú. En canvi, avui, la gent sembla que viatgi per fer-se fotos i penjar-les a les seves xarxes socials. I a tall d’exemple, un de ben recent: la fotografia d’una noia que s’ha fet viral aquesta setmana al costat d’una barricada en ple centre de Barcelona. I pam! Amb ella, la noia ha esdevingut la reina del postureig.

Quan trigarem a recuperar l’essència? A viatjar i a voler conèixer món per nosaltres mateixos i no pas pels nostres followers. Per enriquir-nos de cos i d’esperit. Aquesta dèria de voler-ho gravar-ho tot, i posteriorment penjar-ho i/o ensenyar-ho, fa que la gent tingui comportaments i actituds que són tristament lamentables, que massifiquen els llocs i que sovint produeixen un xoc entre cultures.

El fet de viure pels nostres followers va més enllà del turisme, malgrat sigui en aquestes situacions quan potser és més evident. Quanta gent, aquests dies de carrer i reivindicacions, no ho grava absolutament tot per deixar constància d’on és (potser tan sols buscant el mer reconeixement de la gent)? Quan comprenguem, com a generació i com a societat, que la vida real queda darrera les pantalles guanyarem en qualitat i en quantitat de vida.

Agost

L’agost, el mes batejat en honor a Cèsar August, el primer emperador romà. El vuitè mes de l’any en el calendari Gregorià i el que amb delit s’espera durant els onze mesos restants. Un mes profundament funcional ja que gràcies a ell, la majoria de les persones que fan vacances durant aquest, es carreguen les energies, hagudes i per haver, per tal de poder sobreviure a la rutina, més o menys fatigosa, que ja truca a la porta, impacient, de l’imminent setembre.

Però realment, què faríem sense l’agost? Ja ho diuen Els Pets…

“Que arribi l’agost,
vital i enganxós,
per treure´ns les presses
i recuperar la tendresa del món.

Que arribi l’agost,
feixuc i mandrós
que ens fa recordar
la bellesa del temps que passa a poc a poc.”

Hi ha tanta raó darrera d’aquests versos… L’agost és el mes oxigen, el que t’omple per encarar el nou curs. Quan pots evadir-te, perdre el temps o gastar-lo amb allò que no pots fer durant la resta de l’any sense tenir cap càrrec de consciència més enllà dels renecs dels qui viuen amb tu.

Avui, a dia 11 d’agost, seguiré omplint la meva bombona per poder afrontar, amb més ganes de les que ja tinc, el meu últim any de carrera. Si Zeus ho vol, podré mirar-me el pròxim mes d’agost com a historiadora i no com a tres quarts de tal.

Els Pets – Agost