La vetlla del patrimomi

Article publicat al diari Món Terrassa el passat 8 de gener del 2022. Sobre l’enderroc d’unes naus al carrer Sant Gaietà i el nou pla de patrimoni de la ciutat.

 

El segle XIX va ser un punt d’inflexió al determinar la relació de l’ésser humà amb els elements patrimonials que l’envolten. Des de llavors, molts estudiosos han definit criteris, paradigmes i catalogacions per tal de poder conservar allò que és únic, singular, identitari i que forma part, d’alguna manera o altra, de la història d’una societat o d’un col·lectiu.

La nostra ciutat gaudeix d’una riquesa patrimonial envejable. Tanmateix, aquesta qualitat sovint tendeix a passar desapercebuda als ulls de l’administració. Els elements patrimonials terrassencs, a dia d’avui, encara es regeixen pel Pla Especial de Patrimoni publicat al 1986 i modificat, posteriorment, en diverses ocasions. La distància temporal amb aquest fet ja ens hauria de posar alerta. Pot, una ciutat com la nostra, gestionar el seu patrimoni a partir d’una normativa que té més de trenta anys? La resposta, evidentment, és que no.

Recentment, s’ha posat en marxa des de l’Ajuntament un projecte per modificar el POUM per tal d’ampliar l’inventari del patrimoni cultural de Terrassa. Fins aquí, bé. Sembla ser que és una evidència que les coses han de canviar. Ara bé, quan hom comença a investigar, per poc que sigui, se n’adona que el projecte en qüestió és ple de mancances i errades que delaten el poc interès que realment hi ha vers el patrimoni de la nostra ciutat.

Aquest projecte, que, entre d’altres, té com a objectiu garantir la preservació del patrimoni terrassenc, reformula i amplia el Pla Especial del 1986: augmenten el nombre d’elements catalogats i afegeixen noves categories per tal de diversificar les tipologies de béns registrats. Els 364 elements que en formen part tenen, cadascun, una fitxa en les quals és fàcil detectar-hi incertituds estilístiques, cronològiques, documentals, fotogràfiques i una manca d’informació de pràcticament tots els interiors. En algunes fins i tot també es posa de manifest una falta de coneixement respecte el patrimoni local, una manca de rigor i un ús inadequat d’uns criteris de selecció.

Més enllà de les pròpies fitxes, un altre dels objectius d’aquest projecte és la voluntat de regular les actuacions que es fan en els béns patrimonials així com també la d’eliminar la regulació vigent que permet enderrocar elements de l’inventari. Prenent d’exemple aquesta darrera finalitat, sobta veure com des d’una immobiliària s’anuncia que les naus del carrer Sant Gaietà (números 52-60) seran convertides en blocs de pisos malgrat formar part d’aquest nou inventari. Feta la llei, feta la trampa. Resulta que la llicència estava concedida abans de l’aprovació del projecte.

Així doncs, quin és realment l’objectiu de tot plegat? Si el que realment importa és donar al patrimoni de la ciutat el valor que es mereix i protegir-lo com a tal, fets com aquests enderroquen qualsevol possibilitat de veure una realitat on, des de l’administració, s’opti per valorar i protegir el nostre patrimoni abans que fer-hi negoci. Quants casos més hi haurà com els de les naus del carrer Sant Gaietà? Quant més estem disposats a perdre-hi pel camí?

Cal fer un replantejament en molts aspectes però fonamentalment en termes de conscienciació. Un projecte de tal magnitud ha de comptar amb tots els recursos necessaris per així poder trenar un catàleg que es faci a partir de la recerca i la documentació i que funcioni a través d’uns criteris clars i concisos.

Si el patrimoni és allò que ens queda i el que representa el nostre passat, de moment anem perdent la partida.

La no Fira Modernista del 2020

Aquest cap de setmana s’havia de celebrar la XVIII edició de la Fira Modernista. Lògicament no es celebrarà perquè, com tants altres esdeveniments, ha sucumbit davant la pandèmia mundial. Tot i saber-ho, dilluns, en passar la pàgina de l’agenda i veure “FIRA MODERNISTA!!!” apuntat al cap de setmana em va agafar un no sé què que què sé jo que va fer que se m’encongís el cor. L’any 2020 no tindrà fira modernista (ni festa major) però que la pena no ens faci perdre l’esperit del tombant de segle.

La Fira Modernista se celebra des de l’any 2003 per iniciativa de l’ajuntament. No obstant això, la festivitat remunta fins al segle XIII, quan Jaume I va concedir a la vila de Terrassa el privilegi per poder celebrar una fira de primavera al mes de maig, per la Santa Creu. La festa va perdurar fins al segle XIX ja que amb el creixement de la ciutat s’anà perdent. Amb el canvi de mil·lenni l’ajuntament la va voler recuperar donant-li un nou sentit a partir de la revalorització del seu patrimoni modernista i industrial i convidant als visitants a viure, sentir i fins i tot tastar el viatge en el temps. Encara que no ho sembli, el patrimoni que llueix durant el cap de setmana de la fira no desapareix després sinó que hi és durant tot l’any. No obstant això, el cap de setmana en qüestió és un dels moments en què és més concorregut. Les diverses edicions de la fira han projectat Terrassa a nivell turístic i cultural esdevenint fins i tot un model de referència a nivell nacional.

Enguany, que l’edició s’havia de dedicar a l’esport, no tindrem carrers engalanats, ni activitats al carrer, ni portes obertes, ni artesans al parc de Sant Jordi, ni paradetes a la rambla, ni gent vestida de burgesos perquè ja se sap que a Terrassa (ciutat industrial de referència) de classe obrera no n’hi havia. Malgrat la perversió, o no, del model de la fira aquesta és motiu d’orgull egarenc. Veure com la ciutat es vesteix de gala i en un escenari tan ric a nivell patrimonial com el que tenim és molt satisfactori.

Aquest any ens haurem de conformar en viure la fira a través de la pantalla (serà la virtualitat la nostra nova realitat?) gràcies a les iniciatives promogudes pels mateixos organitzadors. És més que evident que no serà el mateix però ens hi haurem de conformar mentre esperem amb ànsies que arribi la de l’any que ve.

Colmado 1917

Menjar és un dels grans plaers de la vida, sí. I l’altre dia a català ens varen demanar que escrivíssim una crònica sobre un restaurant. D’entre tots els que podia triar (La Terrassa del Museu, La Taverna del Ciri, Ca l’Obrer…) vaig acabar decantant-me per un dels més especials: el Colmado 1917. Per mi és especial en si mateix però també pel context i la companyia amb els que hi he anat les dues vegades que he tingut el plaer de fer-ho. Bé, us deixo amb l’escrit i espero suscitar-vos el mateix que va sentir la mestra al llegir-lo i, si podeu, no us el deixeu perdre.

 

Una travessia de la Rambla d’Ègara on no hi passa mai ningú. Un local en el que si no hagués estat per recomanació (al final el boca-orella sempre acaba essent el millor aliat) no hi entraries. Però un dia et diuen “Ei, aneu al Colmado! Ja veureu com hi tornareu”. I efectivament: hi tornes i no et cansaries de tornar-hi una vegada rere una altra.

Al passar pel llindar de la porta fas un viatge en el temps talment com si estiguessis dins d’un colmado dels anys 50 i t’asseus en una de les tres taules que hi ha dins del restaurant. Llavors en Luís, que és cambrer, cuiner i sommelier, et presenta una carta que et menjaries de principi a fi sense despentinar-te.

L’estona va passant, acollidorament, mentre esperes acompanyada d’un bon vi a que en Luís, amb un fogonet, un microones i una sandvitxera, et porti els daus de tonyina marinats, el lacón amb hummus de mongetes de ganxet, el bikini de tòfona i l’ou vegetarià.

El Colmado 1917 confirma, per enèsima vegada, que al pot petit hi ha la bona confitura i que les coses fetes amb amor sempre tenen més bon gust. Amb un producte de qualitat i un tracte excel·lent et permet gaudir del menjar com no ho havies fet mai.

 

La setmana que bé vaig a Madrid. A menjar, però també a impregnar-me de la seva bellesa, la seva història i la seva vitalitat. Crec que el tema del pròxim article és més que evident.

Sobre patrimoni, orgull egarenc i altres contes

Fa gairebé un mes, el cap de setmana del 12 i 13 del mes d’octubre, van tenir lloc les Jornades Europees de Patrimoni (JEP), que se celebren a Catalunya des del 1991. Tal i com explica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquesta va ser una iniciativa sorgida del Consell d’Europa i la Comissió Europea i des de llavors és considerada l’activitat participativa més important a Europa en relació al Patrimoni Cultural.

Així doncs, com a esdeveniment és un èxit. Durant aquests dies de portes obertes i activitats extraordinàries, en el sentit que no es fan normalment (tot i que també són magnífiques!), els museus i els diversos espais patrimonials del país s’inunden de visitants assedegats de cultura. Ara bé, el que potser no saben aquestes riuades de gent és que el patrimoni és allà tot l’any i no només durant les JEP. De manera que això porta a pensar: per què la gent no visita, o s’interessa, pel patrimoni els 363 dies restants de l’any? Que aquest fet no acapari el vertader èxit del concepte però sí que ens porti a reflexionar sobre el per què de tot plegat. És evident que les JEP permeten apropar el patrimoni, i donar-lo a conèixer, a sectors de públic que normalment no mostren interès per aquest en qüestió o que fins i tot en són aliens. Per tant, gràcies a les portes obertes o a les activitats (extraordinàries) programades al llarg d’aquest cap de setmana s’acosten al patrimoni i fins i tot arriben a gaudir-ne. Aleshores, per què no els crida l’atenció el patrimoni més enllà d’aquests dos dies l’any? Què els fa sentir-lo tan lluny?

Personalment, crec que per tal d’estimar una cosa és molt important conèixer-la, o a la inversa, per voler conèixer una cosa és important estimar-la. Per tant, saber del patrimoni que ens envolta, i especialment del que ens queda més a prop, facilita que aprenguem a estimar-lo i que fins i tot puguem establir un vincle amb ell, de manera que conèixer-lo és fonamental.

Jo estimo la meva cuitat, i amb ella tot el que comporta: carrers, tradicions, patrimoni, festes, història, la seva gent… i m’agrada. De fet la porto per bandera allà on vaig i no me n’avergonyeixo. El meu orgull egarenc i jo som inseparables. I jo l’estimo perquè la conec, o la conec perquè l’estimo, en aquest cas l’ordre dels factors no altera el producte.

El primer referent que tinc d’algú que sentia l’orgull egarenc tal i com el sento jo a dia d’avui és el meu avi. El meu avi duia la seva ciutat a l’ànima. Quan era petita em meravellava que la visqués tant: el jazz a la Plaça Vella, els castells a la Raval, la lectura del Diari Terrassa, conèixer un munt de gent i d’històries, el seu estimat Terrassa FC i com no el seu crit de “Terrassaaaaaaaa, Pita!” cada cop que sortia Terrassa a la tele. Qui m’havia de dir que allò que fa uns anys semblava tan aliè a la meva persona hauria acabat format part de mi d’una manera tan intensa.

L’orgull egarenc és un tot, un compendi format per sentiments, història, cultura popular… Hi ha qui diu que aquest sentiment de pertinença, de terrassenquisme, s’ha anat perdent amb el temps i amb les generacions. Que la majoria dels terrassencs i les terrassenques a dia d’avui ho són perquè viuen a la ciutat però no pas perquè la visquin. Potser aquesta manca de sentiment, d’identificació, és el que ha portat a la despersonalització de Terrassa.

Cal repensar la situació actual per intentar generar nous vincles que permetin connectar la ciutat amb els seus ciutadans. Per exemple, si la iniciativa de la JEP l’exportéssim a molts altres àmbits de la vida quotidiana de la ciutat o hi hagués més interès per tal de dinamitzar el patrimoni cultural egarenc potser la gent es sentiria més seva la ciutat. A vegades cal apropar les coses a les persones per tal que aquestes s’hi fixin (si la muntanya no va a Mahoma…). Fins i tot m’atreviria a dir que a la gent com més mastegades se’ls donin les coses millor; de manera que com més a prop es posin el museu, el patrimoni i la història del carrer, millor! En aquest cas, el fet de facilitar el camí per tal d’apropar la ciutat a nivell històric i cultural als seus habitants només ens podria portar coses bones. Trencar les barreres que s’interposen entre la gent i la seva història tot trencant tabús i estigmes fomentaria la democratització de la cultura.

Ara bé, això no és possible sense un poder fàctic que pugui orquestrar-ho, o si més no consolidar-ho. El nou programa de govern contempla moltes mesures per tal d’internacionalitzar la ciutat a nivell cultural, potenciar els espais que ja existeixen així com també crear-ne de nous, impulsar la participació dels joves en la cultura local… Però també hi consten altres propostes més precises com per exemple fer que la festa major sigui més participativa i els egarencs i egarenques puguin sentir-se-la més seva. D’aquí quatre anys veurem quantes de les coses que es proposen realment s’han aconseguit dur a terme però el cert és que el programa contempla fins a 178 mesures que farien de la ciutat un espai molt més interessant i habitable del que ja ho és a dia d’avui.

Conèixer una ciutat per aprendre a estimar-la… Terrassa és rica en patrimoni, des de les Esglésies de Sant Pere fins a tots els vapors testimonis de la gran ciutat tèxtil que un dia vam ser, passant per tot el modernisme que encara avui omple els nostres carrers. I el patrimoni és un vestigi de la nostra història. Coneixent-lo coneixem el nostre passat i en podem aprendre’n per tal de construir el nostre futur. I aquest, al cap i a la fi, és el quid de la qüestió.

Potser, al final, el que ens cal és ser una mica més Francisco Vila tots plegats per tal d’aprendre a estimar i valorar allò que forma part del nostre petit cosmos.

Fira Modernista 2017

Enguany, i per primera vegada, arran de la celebració de la XV edició de la Fira Modernista a la ciutat de Terrassa, un dels esdeveniments culturals més lluïts del calendari local, s’edità la guia de la Terrassa modernista. En aquesta, i des del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, hi vaig escriure dos articles, els quals adjunto a continuació.

L’obrerisme terrassenc durant el primer terç del segle XX

A principis del segle XX, Terrassa era una ciutat fabril de més de 15.000 habitants on les indústries, sobretot tèxtils, eren el motor econòmic de la població. El pes important que aquestes tenien es plasmava en la societat terrassenca, formada, a grans trets, per patrons i obrers. Els burgesos industrials, propietaris de fàbriques com el vapor Aymerich Amat i Jover, també tenien a les seves mans el control polític de la ciutat, articulat al voltant del salisme. Aquest era un moviment localista conservador, monàrquic i anticatalanista encapçalat per la figura del primer comte d’Ègara, el diputat a corts Alfons Sala i Argemí. Paral·lelament a la classe dirigent dominadora del poder econòmic i polític de la ciutat, els peons que omplien i feien funcionar les indústries ben aviat començarien a associar-se per defensar els seus drets davant dels atacs de la burgesia.

El moviment obrer terrassenc evolucionà d’una manera particular respecte altres ciutats similars com, per exemple, Sabadell. A Terrassa, a finals del segle XIX i principis del nou-cents, l’estructura industrial estava concentrada en poques mans de manera que el control d’aquesta era més fàcil i la capacitat coercitiva dels propietaris més important, per la qual cosa els conflictes laborals eren menors. Així doncs, l’obrerisme egarenc del tombant de segle era moderat i pacifista, tal i com explica el diari sabadellenc “El Obrero”. Aquest mateix argumenta el perquè sobre la passivitat del moviment prenent com a motiu la pervivència de les relacions semifeudals entre la població, fet que portava als treballadors a veure els amos com la viva imatge del patriotisme de la ciutat.

Tanmateix, aquesta quietud no fou duradora. Si bé la repressió exercida després de la vaga del 1902 deixà el moviment obrer terrassenc tocat de mort fins al 1907, fou durant aquests anys d’aparent desarticulació quan aparegué el periòdic obrer “Germinal”, que juntament amb l’increment propagandístic i l’acció d’alguns dirigents com Jeroni Ferrer i Hermies Busqué, posava les bases per l’imminent renaixement virulent del moviment. A partir del 1907, la reorganització dels treballadors en mans de Societat Obrera ja era evident tot i que no fou fins al 1910, després de la Setmana Tràgica, que a Terrassa no tingué gaire ressò, quan arran de la creació de la CNT l’obrerisme egarenc ressorgí plenament amb la constitució d’un comitè local. Aquest, en un primer moment, ja comptava amb 1424 afiliats, unes xifres indicadores del pes rellevant que tindria l’organització municipal en la lluita obrera contra la patronal.

El detonant que afavorí el canvi d’actitud complet arribà poc després de la creació de la CNT, quan la federació local presentà una petició per tal d’assolir un augment salarial. Aquesta fou denegada per l’Institut Industrial i suposà l’inici d’una vaga combativa que marcaria un abans i un després en el moviment obrer de la ciutat i, sobretot, en la relació d’aquest amb els amos de les fàbriques. La llarga vaga s’inicià a la fàbrica García Hermanos, propietat de l’alcalde del moment, Josep Garcia Humet. La seva prolongació en el temps féu que les repercussions de l’aturada es notessin en molts nivells de la societat. Per exemple, l’any 1911, arran d’aquesta, es suspengué la festa major de la ciutat, celebrada el primer diumenge després de sant Pere. La lluita acabà amb una derrota dels sindicalistes, fet, però, que no impedí la radicalització del moviment. Des de llavors l’obrerisme egarenc encarà una nova etapa, antagònica a l’anterior, lluny del pacifisme i la moderació, entrant en un espiral de violència que es percebria en molts aspectes de la vida laboral, social i econòmica de la ciutat.

A partir del 1911 se succeïren diverses aturades, com la vaga general del 1913, més curta però més violenta que la de dos anys enrere. Aquesta, una exemplificació de l’increment de la brutalitat en el moviment obrer, fou promoguda des de Barcelona i els primers terrassencs en adherir-s’hi foren els treballadors del tèxtil d’Art Fabril. Durant l’aturada, les forces d’ordre públic ocuparen la ciutat i hi hagueren baralles entre els piquets i els treballadors titllats d’esquirols que no secundaven la vaga. Finalment, la llarga paralització industrial acabà amb la detenció dels principals dirigents i l’empresonament d’alguns col·laboradors.

Poc després, la ciutat, i sobretot els industrials burgesos, entraren en una conjuntura econòmica excepcional fomentada per la neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial. Arran de la imparcialitat espanyola davant el conflicte, la patronal veié incrementar els seus ingressos gràcies a l’ocupació dels mercats que deixaren lliures els països europeus que participaven en la contesa bèl·lica. Aquest creixement comportà l’augment del nivell de vida però no dels salaris dels treballadors, els quals veient minorar les seves condicions de vida, de treball i el seu poder adquisitiu, començaren a gestar una ira que esclataria amb el final de la Gran Guerra i la posterior crisi econòmica generada per una sobreproducció industrial.

Aquesta situació crítica desencadenà un seguit de vagues i feu augmentar el radicalisme obrer, que ja havia pujat de to abans de la Primera Guerra Mundial. Juntament a la conjuntura econòmica danyosa, cal afegir-hi un nou fenomen, el del pistolerisme. Aquest suposava una confrontació directa entre la patronal i el sindicalisme i era conseqüència de la repressió vers la crisi de postguerra, la qual, a més, havia estat accentuada per la por de la burgesia local als efectes que podia tenir la Revolució Russa entre el proletariat de la ciutat. El pistolerisme a Terrassa tingué un fort impacte, a diferència d’altres localitats, arribant a provocar fins a 37 atemptats amb 9 morts i 16 ferits entre els anys 1918 i 1923. Una de les pèrdues que tingué més repercussió fou la d’en Serafí Sala, un obrer que formava part del Sindicat Únic, l’enterrament del qual esdevingué una demostració multitudinària de la força del sindicalisme a la ciutat. Tanmateix també perderen la vida alguns industrials, com Joan Abelló, del ram del metall, o Joan Puigbò.

El pistolerisme, que no es detingué davant el gir polític del país després de la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930), no féu més que incrementar l’ambient de violència que anava impregnant, mica en mica, tota la societat. Durant molts anys la lluita social, tot i els intents de mediació fracassats exercits des de l’ajuntament, seria el camí cap a una ruptura del sistema que, llavors, ja era una mort anunciada.

Per saber-ne més…

MARCET, Xavier: Qui ha manat a Terrassa? I altres qüestions. Editorial Ègara, Terrassa, 1991.

MARCET, Xavier (dir): Terrassa, segle XX. 1867 – 1993. Diari de Terrassa, Terrassa, 1993 – 1994.

Terrassa, cultura i diversió durant el primer terç del segle XX

La pluralitat social de la ciutat de Terrassa també quedava reflectida en la vida cultural i l’oci dels seus habitants. L’augment del temps lliure i la nova concepció de l’entreteniment com a pilar de la vida social de les persones portà a l’aparició de diversos espais de sociabilitat que proporcionaven maneres de divertir-se, a la vegada que fomentaven la cultura, als seus assidus. A principis del segle XX, el Noucentisme i el Modernisme convivien en la literatura i la cultura catalana. Els ideals d’aquests moviments arribaren a Terrassa de mans dels artistes i intel·lectuals locals, com Joaquim Vancells, així com també d’aquells que freqüentaven la ciutat, com Alexandre Galí o Josep Lleonart. La vitalitat cultural fou tal que la dècada dels anys 20 va ser esplendorosa.

Ara bé, ja des de finals del segle XIX, la dinàmica associacionista anava en puixança. Com a conseqüència d’això, i seguint la dinàmica del context català, a Terrassa començaren a constituir-se diverses entitats culturals com per exemple el Centre Excursionista o la Sociedad Coral Juventud Tarrasense, i ja entrat el segle XX se’n fundaren de noves, com el Centre Social Catòlic. Aquest, que al principi es deia Juventud Católica, comptava amb un gran cafè i un teatre on hi tenien lloc activitats culturals i pedagògiques així com també balls tradicionals de la cultura catalana. A banda d’aquestes associacions, a la ciutat hi convivien tres casinos: el Casino de Artesanos, el Casino Terrasense i el Casino del Comercio. Cadascun aplegava col·lectius diferents, per exemple el Casino Tarrasense era el més elitista i conservador, mentre que el del comerç era més ampli a nivell social, fet que el portava a ser la corporació egarenca amb més socis (a finals del segle XIX ja en tenia gairebé 600). Malgrat les diferències entre ells, els casinos eren un lloc d’esbarjo on es celebraven balls i vetllades, tertúlies, jocs d’atzar i fins i tot algunes representacions teatrals, malgrat que aquestes tenien lloc en espais més adients per aquest tipus de funcions.

El teatre a Terrassa era una gran activitat cultural que comptava amb grans personalitats egarenques com Francesc Giralt, Josep Roca i Roca o Ramon Coll. En el tombant de segle a la ciutat ja hi havia diversos locals condicionats com a tals, alguns de manera majestuosa, com el Teatre Principal, que fou construït al 1857. Aquest, però, no era l’únic: també hi havia el teatre del Prado Egarense (1877), el del Retiro (1880), l’Alegria (1907) i el del Recreo (1912). Les seves programacions, plenes de grans espectacles, estaven orientades a uns determinats sectors de la població, la burgesia i les classes dominants. Precisament per aquesta exclusivitat, que tot i no ser directa era evident, les classes mitjanes i els obrers comptaven amb altres locals per gaudir del seu temps lliure. Tanmateix, això no vol dir que els obrers no anessin o no fessin teatre ja que hi havia diverses companyies amateurs que actuaven amb l’objectiu de divertir i educar la població, com és el cas de la Terrassenca. A Terrassa, el teatre era lluït i mostra d’això en són les diverses companyies terrassenques, així com també les que venien de Barcelona i comarques, que feien parada en els teatres egarencs. Els autors més representats dalt dels escenaris eren Frederic Soler i Àngel Guimerà, dels quals se’n celebraren homenatges, a més de Joan Maragall o Josep Maria de Sagarra. Les obres del gran pintor i dramaturg Santiago Rusiñol (1861 – 1931) també ompliren les sales terrassenques, com a l’any 1902, en el qual es representà Llibertat al Teatre del Retiro; fins i tot ell mateix assistí a algunes de les funcions que tingueren lloc a la ciutat, per exemple, el dia 14 de desembre del 1930 acudí al Teatre Principal a veure La buena gente. El teatre, però, començà a entrar en un període regressiu a partir de la gran irrupció del cinema a la ciutat com a gran espectacle de masses. No obstant això, seguí essent el gran punt de trobada de la burgesia de la ciutat.

Pel que fa el cinema, aquest arribà a Terrassa poc després que ho fes a Barcelona. Avançant a remolc de la ciutat comtal, ben aviat s’obriren diverses sales: el Cine Egara, el Cinema Catalunya, el Nou Alegria, el Doré… La maquinària de les sales terrassenques estava al dia amb les innovacions tècniques i el 1908 ja s’estrenà la primera pel·lícula de cinema mut rodada a la ciutat.

D’entre els altres espais de sociabilitat que omplien els carrers i la vida cultural, la Casa del Poble hi tingué un paper d’especial rellevància. Aquesta, situada al carrer Cremat, fou creada arran de la fundació de la Fraternitat Republicana l’any 1903. El fet és que l‘entitat suplia les mancances que tenia la ciutat arran de la falta d’un ateneu popular ja que el que hi havia hagut fins l’any 1898, l’Ateneu Terrassenc, havia estat en mans de la burgesia local, de manera que els sectors més populars de la ciutat quedaven al marge dels certàmens, els balls o les tertúlies que s’hi organitzaven.

Aquest “nou” ateneu obrer, que, en paraules d’Enrique Ucelay de Cal, materialitzà un noucentisme de masses, congregava gent molt diversa. Allà s’hi organitzaven balls, representacions teatrals i fins i tot hi havia una sala de cinema. A més, a la Casa del Poble també hi tenien llocs mítings polítics, com el que es celebrà el març del 1913 a favor de la defensa d’uns vaguistes o diverses conferències, com la del coreligionari Oriol Martorell, “Les zones neutrals en els seus aspectes comercials, industrial i societari”, la qual fou descrita pel diari Acción Republicana com una intervenció molt interessant. Els esdeveniments, com els balls i les representacions, que hi tenien lloc sortien anunciats als diaris de la ciutat, com La comarca del Vallés o Llibertat! i pels mateixos mitjans es pot saber que les trobades eren reeixides.

Tanmateix, els balls, molt populars entre el jovent de la ciutat, també tenien locals que els servien de sala de ball, com el de La Viola, al carrer García Humet o la Palmera al carrer del Vall. Els balls associats amb la celebració anual dels sants patrons gremials, com el de Sant Antoni Abad o Santa Llúcia entre molts d’altres, juntament amb el ball de Festa Major omplien el calendari festiu de la ciutat.

Per saber-ne més…

AULET, Jaume: Terrassa, 100 anys d’art i cultura. Fundació Caixa Cultural de Terrassa, Terrassa, 1992.

MARCET, Xavier (dir): Terrassa, segle XX. 1867 – 1993. Diari de Terrassa, Terrassa, 1993 – 1994.

PLANS, Lourdes: La vida cultural i recreativa a la Terrassa d’ahir, 1875 – 1931. Terrassa Viva, Terrassa, 2000.