Menjar és un dels grans plaers de la vida, sí. I l’altre dia a català ens varen demanar que escrivíssim una crònica sobre un restaurant. D’entre tots els que podia triar (La Terrassa del Museu, La Taverna del Ciri, Ca l’Obrer…) vaig acabar decantant-me per un dels més especials: el Colmado 1917. Per mi és especial en si mateix però també pel context i la companyia amb els que hi he anat les dues vegades que he tingut el plaer de fer-ho. Bé, us deixo amb l’escrit i espero suscitar-vos el mateix que va sentir la mestra al llegir-lo i, si podeu, no us el deixeu perdre.
Una travessia de la Rambla d’Ègara on no hi passa mai ningú. Un local en el que si no hagués estat per recomanació (al final el boca-orella sempre acaba essent el millor aliat) no hi entraries. Però un dia et diuen “Ei, aneu al Colmado! Ja veureu com hi tornareu”. I efectivament: hi tornes i no et cansaries de tornar-hi una vegada rere una altra.
Al passar pel llindar de la porta fas un viatge en el temps talment com si estiguessis dins d’un colmado dels anys 50 i t’asseus en una de les tres taules que hi ha dins del restaurant. Llavors en Luís, que és cambrer, cuiner i sommelier, et presenta una carta que et menjaries de principi a fi sense despentinar-te.
L’estona va passant, acollidorament, mentre esperes acompanyada d’un bon vi a que en Luís, amb un fogonet, un microones i una sandvitxera, et porti els daus de tonyina marinats, el lacón amb hummus de mongetes de ganxet, el bikini de tòfona i l’ou vegetarià.
El Colmado 1917 confirma, per enèsima vegada, que al pot petit hi ha la bona confitura i que les coses fetes amb amor sempre tenen més bon gust. Amb un producte de qualitat i un tracte excel·lent et permet gaudir del menjar com no ho havies fet mai.
La setmana que bé vaig a Madrid. A menjar, però també a impregnar-me de la seva bellesa, la seva història i la seva vitalitat. Crec que el tema del pròxim article és més que evident.