Publicat a

Crònica d’un diumenge poc normal

Aquest diumenge vaig decidir combatre la meva depressió vers els diumenges omplint-lo d’exposicions. Vaig baixar a Barcelona per veure “Monet, l’experiència immersiva” organitzada per l’Ideal (Poble Nou) i “Òpera. Passió, poder i política” del CaixaFòrum. La meva mania persecutòria i la vocació professional fan que des de fa un temps no pugui veure les exposicions, museus i altres mostres patrimonials de manera normal sinó que les veig a través del filtre que m’imposa la formació. La meva intenció, però, no és fer (gaires) spoilers de les exposicions sinó més aviat plantejar els dubtes i neguits que a mi em varen sorgir al llarg de les dues visites.

Bé, primer vaig anar a veure l’exposició que pretén apropar-te l’obra de Claude Monet (1840-1926) a través d’una experiència immersiva pràcticament total. Sens dubte és una exposició “Woooooow” perquè l’estupefacció i la sorpresa són les teves companyes de viatge des que entres fins que en surts.

No obstant això, és una mostra on no hi veus cap quadre de Monet. Potser els sents, però no els veus. És a dir, et submergeixes, literalment, en les seves obres però no en contemples l’original, fet que et porta a pensar quin és, realment, el valor de tot plegat. On queda l’autenticitat de les obres impressionistes exposades (o projectades, millor dit)? De fet cada vegada són més freqüents aquesta mena d’experiències culturals que advoquen per un rol més actiu en l’espectador.

El colofó de l’exposició és sens dubte la sala de realitat virtual a través de la qual l’espectador entra, virtualment, dins dels seus quadres. Val a dir que la imatge que donen les persones que porten les ulleres vista des de fora és completament lamentable però que l’experiència en primera persona és, com a mínim, curiosa. Tot i que quan acabes surts amb un mareig impressionant i sense tocar ni quarts ni hores val la pena. Tot i així, potser si el vídeo enlloc de durar 10 minuts en durés 5 sortiries menys col·locat.

Jo, al veure tot això, no puc evitar plantejar-me una sèrie de qüestions. Primer de tot: què pensaria Monet si ens veiés? De ben segur que, de primeres, li agafaria un cobriment però seguidament veuria el seu somni fet realitat. La intenció de Monet al pintar les seves obres, i de la resta dels impressionistes, era que la gent pogués sentir-s’hi dins i percebre’n totes les sensacions. És més, Monet volia pintar de tal manera que les seves obres poguessin contemplar-se des d’una visió de 360º per tant es pot considerar que aquesta exposició és la materialització d’aquest objectiu, deixant de banda que el que es veuen són projeccions i no pas les obres originals.

L’altre gran neguit és el que et porta a plantejar-te el valor de tot plegat. Sí, molt bé, durant la visita veus, sents i formes part de l’obra de Monet. Però allò que veus no és l’obra de Monet en si mateixa. On queden, llavors, els valors d’autenticitat i singularitat associats al patrimoni? És o no és patrimoni allò que tenim davant dels nostres ulls? Per mi la resposta és clara: no. És una creació artificial que t’apropa (literalment) a l’obra però allò que veus no l’és. A més, encara hi ha un greuge afegit: el patrimoni torna a ser vist més com un objecte de consum més que no pas com un bé cultural.

Tanmateix aquesta mena de mostres permeten acostar el patrimoni, en aquest cas artístic, a un ventall de públics molt més ampli ja que la manera d’interactuar-hi escapa totalment de la convencionalitat. Per això a l’exposició hi ha molts infants, gent que de normal no se li acudiria anar a un museu i fins i tot adolescents, el gran públic (captiu) oblidat! Si bé la majoria de vegades el postureo juga un rol clau en aquestes situacions no s’ha d’infravalorar el poder de convocatòria de la mostra.

Al cap i a la fi l’experiència immersiva a través de la vista i l’oïda és total malgrat el rerefons comercial que pugui tenir l’exposició. És aquesta una de les primeres pedres cap al futur? És a dir, d’ara en endavant les exposicions començaran a ser més com aquestes i no com les que hem anat concebent fins a dia d’avui? Jo no hi veig el problema sempre i quan aquesta nova manera de fer es complementi amb la forma, més o menys convencional, amb les que es fan les exposicions actualment. Un tàndem, un punt entremig de les dues corrents seria l’ideal. No s’ha de perdre el valor de l’originalitat ni l’autenticitat associats al patrimoni però tampoc podem viure d’esquena al futur i a la tecnologia.

Ben diferent era la mostra del CaixaFòrum: “Ópera. Passió, poder i política”. A través d’uns auriculars (que us recomano que porteu de casa si hi aneu per qüestions, fonamentalment, d’higiene) van sonant les diferents òperes que apareixen al llarg del recorregut, geogràfic i temporal (del segle XVI al XX) de l’exposició.

Els àmbits amb els quals està dividida l’exposició estan molt ben trobats i permeten anar de ciutat en ciutat coneixent diferents obres operístiques tot resseguint la història de l’òpera. Ara bé, personalment crec que la mostra no fa justícia al subtítol de l’obra ja que la passió és gairebé inexistent com també ho són, tot i que en menor mesura, la política i el poder (en excepció del darrer cas). Potser s’hagués pogut aprofundir una mica més en el context social de l’òpera ja que aquest tan sols apareix lleugerament a Barcelona i a París.

El cromatisme també és força antagònic a l’altra exposició. Mentre a la del Monet els colors eren vius i constantment canviants en aquesta hi destaca la monocromia amb un clar domini del color gris que només es trenca a l’àmbit de Viena, on hi predomina el blanc, i en el de Milà, on hi ha el vermell.

Salvant les distàncies amb l’exposició de Monet, la del CaixaFòrum també apel·la al sentit auditiu per tal que l’espectador pugui empatitzar amb allò que està veient. És una bona idea tot i que la gent que no està acostumada a utilitzar auriculars fa servir un to de veu massa alt per parlar que al final acaba pertorbant l’ambient.

Amb tot, hom arriba a la conclusió que el patrimoni va innegablement connectat als sentiments ja que sinó no s’entén perquè fa tants anys que ens delim amb la seva contemplació i que ens esbatussem per tal de garantir-ne, de maneres més o menys encertades, la seva supervivència.

Sens dubte repetiré aquesta mena de diumenges que eviten caure en el bucle infinit de tristesa i melancolia als quals m’aboquen els diumenges. Per sort, ja som dimarts.

Publicat a

L’esperit nadalenc

Com cada any el desembre ens acosta el Nadal (i amb uns passos de llebre arribem a cap d’any). Segons la tradició, per Nadal se celebra la vinguda al món de Jesús de Natzaret (tot i que hi ha qui diu que en realitat va néixer al mes de març). El rumb que prengué la seva vida i el que arribà a fer 33 anys després (suposadament ressuscità el tercer dia d’entre els morts) ja és una altra cosa però la veritat és que és bastant plausible que arribés a existir com a personatge històric. Així doncs, és arran del seu naixement que cada any festegem les acaballes de l’any en honor seu. Tot i així, la perversió que s’ha anat fent del concepte del Nadal amb el pas dels segles ha fet que a dia d’avui aquest vagi més enllà del propi dia 25 de desembre.

A les botigues, ja fa uns quants anys, que quan treuen la decoració de Halloween (malaguanyada) aquesta es substitueix sense pal·liatius per la de Nadal. Enmig de tot això i malgrat la degeneració del concepte del Nadal, hi ha un aspecte que em resulta especialment destacable: l’esperit nadalenc.

Per mi l’esperit nadalenc reuneix tots els tòpics del Nadal: que si bondat, que si família, tradició, germanor, felicitat, nadales, àpats familiars, llums i decoracions, jerseis com el de la Bridget Jones i el Marcus Darcy, els pastorets d’El Social, Love Actually… I sí, malgrat avui estigui de moda dir que el Nadal és una merda que si naps que si cols a mi em segueix encantant. És evident que el capitalisme ha corromput el concepte fins arribar a convertir-lo en uns dies (mesos, fins i tot) de dispendis continuats perquè ja se sap que l’amor cap als altres només es pot demostrar comprant però, deixant de banda aquesta qüestió, el meu esperit nadalenc és bastant més intangible i escapa dels dogmes imposats.

La benvinguda del meu esperit nadalenc cada any té lloc al mateix dia: l’u de desembre, quan passo la plana del calendari del novembre per donar pas al desembre congelat. A partir de llavors, tot gira al voltant del Nadal i, sobretot, del seu esperit. Les nadales comencen a sonar a l’Spotify en forma de bucle infinit mentre esperem que arribi el patge Xiu-Xiu. És veritat que quan ets petit vius el Nadal amb una màgia innocent que s’esvaeix en el moment en què els nens de la classe et volen convèncer que els reis no existeixen, que són els pares i que si no em creus els teus fills mai tindran regals de reis. Però per sort la família creix i sembla ser que seguirem tenint innocència, tions i reis durant uns quants anys! I si no la màgia i la il·lusió ja la hi posaré jo, que me’n sobra.

A casa meva mai ha passat aquell senyor del nord que n’hi diuen Noel. Mai hem celebrat la Nochebuena, sempre hem cagat el tió (això sí, per partida doble: per Nadal i per Sant Esteve). El tió que, pobret, a cops de bastó ens cagava bolígrafs, mitjons, el calendari de l’any següent i algun llibre. A casa mai hem fet el pessebre i l’arbre abans de, com a molt, Santa Llúcia. De fet, un any vam apurar fins ben bé la vigília de Nadal.

Aquesta tardança, però, es deu a la inexistència total de l’esperit nadalenc del meu pare. Ara, a dia 4 de desembre, ja fa dies que renega i que diu que tant de bo ja fóssim 7 de gener que això del Nadal és una agonia (la veritat és que posa bastant nerviosa). Tot i així amb els anys s’ha anat convencent que, malgrat que les seves filles siguin grandetes, el pessebre i l’arbre se seguiran posant, anirem al Quinto, cantarem nadales i la nit de reis anirem a dormir ben d’hora perquè ja se sap que a casa la mare fa de reina mentre el rei dorm.

Més d’una vegada m’he sentit a dir que hauria de madurar però, sincerament, crec que l’esperit nadalenc va més enllà del procés de maduració, fonamentalment perquè una cosa no treu l’altra. Sí que és veritat que l’esperit es forja en el sentiment de nostàlgia que sovint tenim massa arrelat en els records de la nostra infància però aquest fet no és pas sinònim d’immaduresa per part de la persona que en fa bandera.

I amb tot arriba el dia més trist: el 7 de gener. Escoltar nadales suposa una invasió de melancolia, peses com a mínim 2 quilos més que abans de les festes, desmuntes el pessebre i l’arbre i els reis ja tornen cap a l’Orient mentre tu esperes ja el Nadal de l’any que ve

Fem del Nadal, i el seu esperit, un etern retorn. Recuperem l’essència de l’esperit nadalenc, cuidem-lo, cuidem-nos i venerem-lo.

 

A continuació adjunto lletra i clip d’una nadala preciosa que canten en Joan Dausà i la Sara Pi. En aquesta es fa referència a aquells que ja no hi són que malgrat enyorar-los durant tots els dies de l’any és durant el Nadal quan es noten més les seves absències.

[I si us agraden les nadales, més enllà del Dimoni escuat i Les dotze van tocant, el CD Superestrelles de Nadal, del Súper 3, és un tresor!]

Si ens veiessis – Joan Dausà i Sara Pi

És Nadal i a casa prop de l’arbre el tió somriu als nens
que corren a la cuina on nerviosos esperen que els cridem.
Si els veiessis…
Sota de la manta hi ha joguines i un detall pels grans.
Sento algú que crida ‘Tothom a taula, és hora de dinar’.
Si ens veiessis… si ens veiessis…
I si veiessis la petita com s’enfila a la cadira
i recita un vers d’un estel que creua el cel,
i el tiet que entre cava canta la nadala que amb tu sempre cantava:
“Pastors aneu a Betlem i busqueu l’estable on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs i cuideu la mare i el petit nadó.”
Tapo la petita que ha quedat adormida en el sofà,
i l’Oriol explica que té una amiga a la universitat.
Si els veiessis… Si els veiessis…
I si veiessis com cantem entre cava i cava aquella nadala que tu sempre cantaves:
“Pastors, aneu a Betlem i busqueu l’estable
on plora un nen que te fred.
Porteu roba i alguns troncs
i cuideu la mare i el petit nadó.”

Publicat a

Sobre patrimoni, orgull egarenc i altres contes

Fa gairebé un mes, el cap de setmana del 12 i 13 del mes d’octubre, van tenir lloc les Jornades Europees de Patrimoni (JEP), que se celebren a Catalunya des del 1991. Tal i com explica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquesta va ser una iniciativa sorgida del Consell d’Europa i la Comissió Europea i des de llavors és considerada l’activitat participativa més important a Europa en relació al Patrimoni Cultural.

Així doncs, com a esdeveniment és un èxit. Durant aquests dies de portes obertes i activitats extraordinàries, en el sentit que no es fan normalment (tot i que també són magnífiques!), els museus i els diversos espais patrimonials del país s’inunden de visitants assedegats de cultura. Ara bé, el que potser no saben aquestes riuades de gent és que el patrimoni és allà tot l’any i no només durant les JEP. De manera que això porta a pensar: per què la gent no visita, o s’interessa, pel patrimoni els 363 dies restants de l’any? Que aquest fet no acapari el vertader èxit del concepte però sí que ens porti a reflexionar sobre el per què de tot plegat. És evident que les JEP permeten apropar el patrimoni, i donar-lo a conèixer, a sectors de públic que normalment no mostren interès per aquest en qüestió o que fins i tot en són aliens. Per tant, gràcies a les portes obertes o a les activitats (extraordinàries) programades al llarg d’aquest cap de setmana s’acosten al patrimoni i fins i tot arriben a gaudir-ne. Aleshores, per què no els crida l’atenció el patrimoni més enllà d’aquests dos dies l’any? Què els fa sentir-lo tan lluny?

Personalment, crec que per tal d’estimar una cosa és molt important conèixer-la, o a la inversa, per voler conèixer una cosa és important estimar-la. Per tant, saber del patrimoni que ens envolta, i especialment del que ens queda més a prop, facilita que aprenguem a estimar-lo i que fins i tot puguem establir un vincle amb ell, de manera que conèixer-lo és fonamental.

Jo estimo la meva cuitat, i amb ella tot el que comporta: carrers, tradicions, patrimoni, festes, història, la seva gent… i m’agrada. De fet la porto per bandera allà on vaig i no me n’avergonyeixo. El meu orgull egarenc i jo som inseparables. I jo l’estimo perquè la conec, o la conec perquè l’estimo, en aquest cas l’ordre dels factors no altera el producte.

El primer referent que tinc d’algú que sentia l’orgull egarenc tal i com el sento jo a dia d’avui és el meu avi. El meu avi duia la seva ciutat a l’ànima. Quan era petita em meravellava que la visqués tant: el jazz a la Plaça Vella, els castells a la Raval, la lectura del Diari Terrassa, conèixer un munt de gent i d’històries, el seu estimat Terrassa FC i com no el seu crit de “Terrassaaaaaaaa, Pita!” cada cop que sortia Terrassa a la tele. Qui m’havia de dir que allò que fa uns anys semblava tan aliè a la meva persona hauria acabat format part de mi d’una manera tan intensa.

L’orgull egarenc és un tot, un compendi format per sentiments, història, cultura popular… Hi ha qui diu que aquest sentiment de pertinença, de terrassenquisme, s’ha anat perdent amb el temps i amb les generacions. Que la majoria dels terrassencs i les terrassenques a dia d’avui ho són perquè viuen a la ciutat però no pas perquè la visquin. Potser aquesta manca de sentiment, d’identificació, és el que ha portat a la despersonalització de Terrassa.

Cal repensar la situació actual per intentar generar nous vincles que permetin connectar la ciutat amb els seus ciutadans. Per exemple, si la iniciativa de la JEP l’exportéssim a molts altres àmbits de la vida quotidiana de la ciutat o hi hagués més interès per tal de dinamitzar el patrimoni cultural egarenc potser la gent es sentiria més seva la ciutat. A vegades cal apropar les coses a les persones per tal que aquestes s’hi fixin (si la muntanya no va a Mahoma…). Fins i tot m’atreviria a dir que a la gent com més mastegades se’ls donin les coses millor; de manera que com més a prop es posin el museu, el patrimoni i la història del carrer, millor! En aquest cas, el fet de facilitar el camí per tal d’apropar la ciutat a nivell històric i cultural als seus habitants només ens podria portar coses bones. Trencar les barreres que s’interposen entre la gent i la seva història tot trencant tabús i estigmes fomentaria la democratització de la cultura.

Ara bé, això no és possible sense un poder fàctic que pugui orquestrar-ho, o si més no consolidar-ho. El nou programa de govern contempla moltes mesures per tal d’internacionalitzar la ciutat a nivell cultural, potenciar els espais que ja existeixen així com també crear-ne de nous, impulsar la participació dels joves en la cultura local… Però també hi consten altres propostes més precises com per exemple fer que la festa major sigui més participativa i els egarencs i egarenques puguin sentir-se-la més seva. D’aquí quatre anys veurem quantes de les coses que es proposen realment s’han aconseguit dur a terme però el cert és que el programa contempla fins a 178 mesures que farien de la ciutat un espai molt més interessant i habitable del que ja ho és a dia d’avui.

Conèixer una ciutat per aprendre a estimar-la… Terrassa és rica en patrimoni, des de les Esglésies de Sant Pere fins a tots els vapors testimonis de la gran ciutat tèxtil que un dia vam ser, passant per tot el modernisme que encara avui omple els nostres carrers. I el patrimoni és un vestigi de la nostra història. Coneixent-lo coneixem el nostre passat i en podem aprendre’n per tal de construir el nostre futur. I aquest, al cap i a la fi, és el quid de la qüestió.

Potser, al final, el que ens cal és ser una mica més Francisco Vila tots plegats per tal d’aprendre a estimar i valorar allò que forma part del nostre petit cosmos.

Publicat a

Montserrat i el deliri del turista

Fa dos diumenges vaig anar a Montserrat, un dels llocs i dels símbols més importants pels catalans i les catalanes. Un símbol espiritual, fins i tot místic. Ara bé, aquesta aura de misticisme es perd i es trenca en el moment en què et trobes una muntanya saturada, i no pas de natura sinó de turistes. Turistes que passegen per la plaça del monestir i les zones circumdants com riuades, talment com si fossin les rambles de Barcelona. I per no parlar del pàrquing: ple fins la bandera d’autocars que descarreguen manades de turistes de manera constant.

Ara bé, qui són els turistes? El DIEC defineix el turista com la persona que viatja per recreació, que recorre un país pel sol gust de conèixer-lo mentre que l’Organització Mundial del Turisme (OMT) descriu el turisme com “el desplaçament de persones fora del seu entorn habitual, per un període superior a 24 hores i inferior a un any per un motiu que no sigui el d’una activitat remunerada”. Així doncs, qui més qui menys ha fet el guiri alguna vegada. No obstant això, la visió del fenomen varia molt en funció de si es juga com a local o com a visitant. Mentre que el darrer té un punt de vista de flors i violes, que veu de manera positiva el fet d’anar a turistejar pel món, el primer sovint viu el fet com quelcom que entorpeix i encareix la vida quotidiana dels que hi conviuen frec a frec. I així és. Fa un parell de diumenges a Montserrat, veient el panorama, em va envair un sentiment de rebuig i enuig que em va fa sentir aliena a allò que se’m presentava al davant, com si no anés amb mi, com si ho estigués observant des de la distància enlloc de ser in situ, fins i tot des d’uns altres ulls. Aquesta sensació, tan compartida, és comparable a quan vas a la Costa Brava i les cartes dels restaurants estan en tots els idiomes menys en català o quan passejant pel Born el més foraster ets tu. En quin moment hem deixat de ser un país pels catalans per esdevenir un país abocat a i pel turisme?

Deixant de banda aquesta qüestió, realment és digne d’estudi sociològic el què fem i com som quan fem el guiri. De fet, analitzant els comportaments de la majoria dels turistes és fàcil d’entendre l’animadversió que genera el fenomen. Ara bé, d’on ve aquesta tradició de fer el guiri? Especialment des de finals del segle XVIII, i sobretot a partir del XIX, hi ha una sèrie de persones adinerades que es mouen pel món pel plaer de contemplar-lo. En aquells moments no eren turistes, sinó que es coneixien com a viatgers i, la majoria de vegades, eren l’elit de la societat. Ara bé, després de la Segona Guerra Mundial i sobretot a partir dels anys 60 a Espanya el fet d’anar a veure món es va democratitzar i fou accessible per a les (suposades) classes mitjanes de la població. La democratització ha arribat a tal punt que avui en dia és ben fàcil anar-te’n a l’altra punta del món sense la necessitat de tenir un compte corrent farcit de milions d’euros, o de qualsevol altre divisa.

El problema, però, no és aquest. No és que ara pugui viatjar tothom sinó l’ús indegut que se’n fa. Per què, amb tot, on queda el límit entre el turisme de masses i el turisme cultural? És a dir, al segle XIX potser viatjava menys gent però els anhels eren prou diferents als que mouen els turistes a dia d’avui. Es viatjava per aprendre o si més no per admirar llocs i cultures diferents a la de cadascú. En canvi, avui, la gent sembla que viatgi per fer-se fotos i penjar-les a les seves xarxes socials. I a tall d’exemple, un de ben recent: la fotografia d’una noia que s’ha fet viral aquesta setmana al costat d’una barricada en ple centre de Barcelona. I pam! Amb ella, la noia ha esdevingut la reina del postureig.

Quan trigarem a recuperar l’essència? A viatjar i a voler conèixer món per nosaltres mateixos i no pas pels nostres followers. Per enriquir-nos de cos i d’esperit. Aquesta dèria de voler-ho gravar-ho tot, i posteriorment penjar-ho i/o ensenyar-ho, fa que la gent tingui comportaments i actituds que són tristament lamentables, que massifiquen els llocs i que sovint produeixen un xoc entre cultures.

El fet de viure pels nostres followers va més enllà del turisme, malgrat sigui en aquestes situacions quan potser és més evident. Quanta gent, aquests dies de carrer i reivindicacions, no ho grava absolutament tot per deixar constància d’on és (potser tan sols buscant el mer reconeixement de la gent)? Quan comprenguem, com a generació i com a societat, que la vida real queda darrera les pantalles guanyarem en qualitat i en quantitat de vida.

Publicat a

Feminsimes! Al CCCB

Cartell de la mostra

Dissabte passat vaig anar a veure l’exposició Feminismes! al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), situat al barri del Raval, just davant de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La mostra en qüestió es va inaugurar el 19 de juliol i serà visitable fins el primer de desembre.

El CCCB, només pel simple fet de ser el CCCB, es presenta com un lloc elitista, o si més no restringit, on aparentment no tothom hi té cabuda. Aquesta imatge ve donada arran de la presència d’una sèrie de barreres mentals i socials que resulten prou evidents quan hom es passeja per la seves sales. No obstant això, en aquesta ocasió el centre presenta una exposició sobre un tema candent que des de fa temps és trending tòpic a nivell mundial i d’una manera prou transversal. Malgrat això, i en contra de les expectatives, no sembla ser que se l’hagi explotat com era d’esperar.

El dia que vaig anar-hi, el públic visitant no era gaire abundós perquè bé, ja se sap que un dissabte a la tarda la gent opta per plans més suculents enlloc d’anar als museus o a veure exposicions. Tanmateix, l’última vegada que vaig anar al CCCB un dissabte a la tarda, quan feien l’exposició de Kubrick, el públic era molt més ampli i, sobretot, divers. En aquesta ocasió la majoria dels assistents eren dones joves (en excepció de la meva parella, un dels pocs homes del públic) i de mitjana edat, i, aquest cop, en l’ambient es respirava un aire amb un cert toc intel·lectual que bé, la gent que no hi entén d’art, i menys d’art contemporani, ja entendrà la sensació que intento descriure [en relació a aquest tema: veure la cita del final de l’article].

Bé doncs, l’exposició fa un recorregut a partir d’un recull d’obres de diverses artistes de la Verbund Collection de Viena que pretén contraposar el feminisme dels anys 70 amb el(s) actual(s). Resulta curiós que en les obres exposades, totes d’artistes femenines, hi abunden les d’origen europeu i americà però en canvi s’obvien les del continent asiàtic i africà (sí que n’apareix una d’Oceania).

Obra exposada a la mostra

En un inici, com a espectadora, em va sorprendre que el color predominant de l’exposició fos el vermell, juntament amb el blanc, tot defugint del color lila que sovint s’associa a les qüestions de gènere. Aquesta sorpresa inicial va ser culminada per la troballa d’un eix cronològic a la meitat de l’exposició. Veient això, una es pregunta perquè no s’ha posat la línia temporal a l’inici de la mostra ja que potser això hagués facilitat la contextualització històrica de les obres exposades.

Segurament l’absència de context històric juntament amb la manca d’un relat que aglutini totes les peces és el que fa perdre potència, i fins i tot interès, en l’exposició. No obstant això, a nivell museogràfic hi ha un equilibri entre la imatge i el text que fa que les obres quedin perfectament contextualitzades a nivell artístic. Cada peça anava acompanyada per una cartel·la on hi havia la informació bàsica de l’obra en qüestió juntament amb un petit text que parlava de l’artista i de la temàtica predominant o els trets distintius del seu art. Ara bé, aquesta bona contextualització contrasta amb la poca informació sobre el moment històric en qüestió o fins i tot sobre el moviment social i intel·lectual en el què s’emmarquen les obres. Sota el meu punt de vista, considero que haver trobat un equilibri entre la vessant artística i la històrica-social, fins i tot arribant a predominar la primera però no invisibilitzant-ne la segona, hagués completat l’exposició i hagués permès que l’espectador comptés amb més eines per tal de poder comparar el feminisme dels anys 70 amb l’actual, que al cap i a la fi és el que pretén la mostra. Segurament la decisió de prioritzar l’art per sobre del moviment ha estat una decisió intencionada però això no treu que el resultat sigui una visió més elitista del feminisme que deixa a l’ombra la part més popular, o de masses, del moviment.

Tot i així, val a dir que la idea de fer un recorregut de i a través de diverses artistes és una bona manera de mostrar les obres artístiques associades al moviment. Tanmateix, si aquestes haguessin seguit un recorregut ordenat temporalment, i espacialment, s’hagués facilitat la visita del públic.

Malgrat que el recorregut expositiu no sigui gaire llarg són d’agrair alguns punts on el visitant pugui acomodar-s’hi una mica o si més no trencar amb la monotonia d’estar a peu dret tota l’estona. El que sí que realment pertorbava l’ambient era el soroll dels diversos audiovisuals que formaven part de la mostra. El soroll d’uns i altres es solapava i acabava creant un soroll de fons que sovint es feia incòmode i feixuc.

Feminsimes! Sí, però no hagués estat de menys una contextualització més enllà de l’artística que ajudés a donar una visió més global i transversal d’un tema que ens aclapara dia sí i dia també (i només faltaria) ja que aquesta hagués permès donar una visió més completa de tot plegat. Les exposicions es fan per divulgar o donar a conèixer una cosa però sense relat aquesta voluntat queda coixa i sovint acaba deixant en un segon pla el focus d’una mostra. No obstant això, val a dir que el CCCB ha programat moltes activitats al voltant de l’exposició que en complementen i perfeccionen el contingut. Aquest fet, però, no treu que al acabar de veure l’exposició una surti del CCCB amb una sensació de buidor i de falta de contingut.

 

 

En relació a les barreres socials i intel·lectuals en l’art contemporani: la Clàudia Rius explicava l’altre dia a Núvol que “[…] la mala transmissió del fenomen artístic és gairebé inherent a ell mateix i es caracteritza per no aprofitar els canals de comunicació majoritaris per fer una difusió que pugui captar i fer créixer a llarg termini el coneixement que es té sobre aquesta disciplina. Hi ha un cert esnobisme que no permet transmetre l’art a les persones que no hi estan directament relacionades.

[…]

En general, si es fessin polítiques culturals partint de la idea dels mínims i estimulant els màxims perquè es desenvolupessin per si mateixos en espais propis, passarien coses com que aquesta temporada TV3 comptaria amb sèries pròpies i en català; que ningú sortiria d’un museu dient que no ha entès res; que els artistes tindrien més residències per poder desenvolupar la seva feina abans i no pas després de triomfar; que els mediadors culturals tindrien el sou que es mereixen o, per exemple, que hi hauria uns estàndards de qualitat molt més exigents de cara a filtrar les obres de tota mena que arriben i formen al gran públic.”

“This is Art i la societat que cuidava els seus mínims” https://www.nuvol.com/noticies/this-is-art-i-la-societat-que-cuidava-els-seus-minims/).

Publicat a

Auschwitz i la museïtzació de l’horror

[Això és un article d’opinió amb tot el que això comporta. Les opinions són personals i en cap moment pretenen dir jutjar sobre el bé i el mal]

 

El mes de febrer vàrem fer el viatge de curs del màster a Polònia. Durant cinc dies vam visitar Varsòvia, capital del país, Cracòvia i Auschwitz. La visita del darrer va causar tal trasbals en la meva persona que ha fet que sigui el motiu d’aquest escrit.

Malgrat ser historiadora, no em veig capacitada a fer una contextualització històrica d’Auschwitz més enllà de dir que va ser un camp de concentració i extermini de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) que estava situat en territori polonès. Ja al 1947 va ser convertit en museu i, amb els anys, s’ha anat convertint en un highlight turístic de la zona.

El fet que sigui un punt turístic fa que sovint la gent s’hi comporti de manera (molt) inadequada, perquè la gent és molt inconscient. I per inconsciència totes les tonteries que es fan en pro del postureig. Com per exemple, una noia que vam veure només arribar al camp que es feia una foto posturetis a l’entrada, sota la frase “Arbeit macht frei” (‘el treball us farà lliures’). Segurament si hagués entès el significat de la frase o el que aquesta suposava s’ho hagués pensat dues vegades a l’hora de fer-se-la. De fet aquest és normalment el problema més gran: que la gent, i aquí ens hi podem incloure tots perquè tots som turistes i fem el guiri quan sortim de casa, molts cops no és conscient del contingut històric, polític i fins i tot emocional d’allò que visita. I, altra vegada, en pro del postureig hom pot arribar a ser testimoni de situacions realment incòmodes, com aquesta.

Bé, tornant al quid de la qüestió: nosaltres vam fer una visita guiada al camp en castellà amb una dona tan freda com el clima que es respirava a l’exterior en ple hivern. La impassibilitat i la duresa de les seves paraules, suposo que ja avesades als efectes que provoca l’indret, feia que el seu discurs fos com una metralladora que perforava el teu cervell amb informació sobre un dels horrors més grans de la història de la humanitat.

Inicialment vàrem visitar el camp d’Auschwitz I, que va ser el primer que es va construir. Allà la guia et portava de barracó en barracó i cadascun explicava una cosa diferent. Els barracons nus, freds i desengelats tenien plafons explicatius que relataven la història del camp. El que cridava l’atenció de tots aquests espais era la gran quantitat d’objectes personals que podies trobar-hi. Des d’ulleres, sabates fins a cabells de les persones que estaven al camp. A la cruesa de tot això cal afegir-hi que hom es movia per l’espai del camp tenint la sensació que era una ovella més dins d’un ramat immens. La quantitat de grups era impressionant i tots seguíem el mateix recorregut.

Després d’haver visitat aquest primer camp ens vam desplaçar fins a Auschwitz II-Birkenau, on les distàncies i les magnituds es multiplicaven d’una manera exagerada. La fredor que desprenia tot plegat, tant en sentit literal com figurat, feia que tu, com a visitant, poguessis empatitzar molt bé amb allò que veies. Val a dir que, en aquest cas, la indústria cinematogràfica ha jugat un paper clau en la creació d’aquest sentiment col·lectiu.

Recordo la sensació de buidor i estranyesa que em va envair al marxar, com si realment no fos conscient de tot allò que acabava de veure i, sobretot, de no ser capaç de processar que tot allò que havia vist era de veritat: el lloc, els objectes, les històries…

La visita a Auschwitz és un must, perquè sí. Perquè allà va tenir lloc un dels períodes més cruels i sagnants de la història de la humanitat. Tanmateix, com museïtzar l’horror sense caure en la banalització d’aquest? A més, com evitar el morbo a l’hora d’explicar-ho? Auschwitz és un lloc on la mort és omnipresent, et persegueix, i segurament per això, juntament amb la barbàrie dels esdeveniments que hi tingueren lloc, una arriba a qüestionar-se la raó de ser de l’ésser humà.

Ara bé, fins a quin punt Auschwitz no és un patrimoni incòmode? S’ha de conservar o s’ha de destruir per ser el viu testimoni d’un holocaust que va matar fins a 6 milions de persones? Sens dubte són preguntes que inevitablement et fan qüestionar-te el què i el per què de tot plegat.