Article publicat al diari Món Terrassa el passat 25 d’octubre. Sobre els atacs a diverses obres artístiques per a reivindicar la lluita contra el canvi climàtic.
En els últims dies han sigut noticia diversos atacs a obres d’art de gran valor reconegudes a nivell mundial. Primer va ser el quadre de Picasso Massacre a Corea, exposat a la National Gallery de Victoria (Austràlia). Després van ser Els gira-sols de Vincent Van Gogh, a la Nationa Gallery de Londres. Ahir, es coneixia la vandalització d’Els pallers de l’artista Claude Monet al pde Potsdam, al sud de Berlín.
Els tres esdeveniments han estat reivindicats pels autors com a accions climàtiques per a conscienciar sobre la importància del canvi climàtic. I sí, d’acord: la Terra se’n va en orris i si els que manen no comencen a fer-hi alguna cosa ens quedarem amb un planeta inhabitable amb complex de forn en quatre dies.
Ara bé, és realment necessari utilitzar obres d’art d’un gran valor, no només econòmic, sinó també artístic i patrimonial? Quin mal els fa, als que més contaminen, que es llenci puré de patates o un pot de salsa de tomàquet a un quadre? Reflexionem-hi, per favor. Hi ha d’haver moltes altres maneres de reivindicar grans accions per combatre el canvi climàtic sense malmetre el patrimoni.
Un dels arguments que utilitzen els causants de tals desgràcies és que el canvi climàtic mereix la mateixa consideració que la societat dona a les grans obres d’art que es conserven als museus. D’acord, tota la raó, altra vegada. Tot i així, en aquest cas, l’acció desvalora l’argument ja que són coses totalment diferents sense cap mena de relació l’una amb l’altra. Conservar un quadre no contamina. I si ho fa és evident que no ho fa de la mateixa manera que la desforestació de l’Amazones o anar amb el cotxe a tot arreu.
La majoria dels atacs que s’han produït al patrimoni han estat duts a terme per joves conscienciats i, sovint, també procedents de famílies adinerades i benestants que tendeixen a creure’s els amos de tot. L’ensenyança dels valors és important a totes les classes i la lluita contra el canvi climàtic ha de ser transversal i implicar tots els sectors de la societat. Calen accions que conscienciïn però sobretot es necessiten accions transcendents i útils per a l’objectiu.
Tot i que en els darrers dies els atacs al patrimoni artístic en nom del canvi climàtic han tornat a la primera línia de l’actualitat no és la primera vegada que passa. Al mes de juliol, uns joves enganxaven les seves mans a l’obra de Boticcelli La primavera, a la Galería Uffizi (Florència) i al mes de maig patia un atac La Gioconda de Leonardo da Vinci al Musée du Louvre, a París. Aquest darrer, però, no va ser reivindicat com una acció climàtica sinó simplement com un acte vandàlic sense cap rerefons en particular. Si anéssim més enrere en el temps trobaríem molts més atacs perpetrats contra el patrimoni però en aquests casos tampoc compartirien la lluita de fons.
I és que, al capdavall, quin rastre deixen aquestes notícies? El primer és la restauració de les obres, a vegades més o menys afectades, i el segon el cost econòmic que deriva d’aquestes accions. Abans de marxar, potser se’ls hauria de reclamar que passessin per caixa a abonar tot el que haguessin malmès.
Aquesta tendència al sabotatge del patrimoni de ben segur que no ens portarà enlloc. Cal didàctica, cal lluita. Però el que de ben segur no cal són actes vandàlics que no serveixen per a res.
Fa uns mesos, reivindicàvem el patrimoni dels carrers de la nostra ciutat. Avui clamem pel patrimoni que es guarda dins dels museus i que també és testimoni de la història. Salvem el planeta, sí. Però salvem també el patrimoni.
Article publicat al diari Món Terrassa el passat 8 de gener del 2022. Sobre l’enderroc d’unes naus al carrer Sant Gaietà i el nou pla de patrimoni de la ciutat.
El segle XIX va ser un punt d’inflexió al determinar la relació de l’ésser humà amb els elements patrimonials que l’envolten. Des de llavors, molts estudiosos han definit criteris, paradigmes i catalogacions per tal de poder conservar allò que és únic, singular, identitari i que forma part, d’alguna manera o altra, de la història d’una societat o d’un col·lectiu.
La nostra ciutat gaudeix d’una riquesa patrimonial envejable. Tanmateix, aquesta qualitat sovint tendeix a passar desapercebuda als ulls de l’administració. Els elements patrimonials terrassencs, a dia d’avui, encara es regeixen pel Pla Especial de Patrimoni publicat al 1986 i modificat, posteriorment, en diverses ocasions. La distància temporal amb aquest fet ja ens hauria de posar alerta. Pot, una ciutat com la nostra, gestionar el seu patrimoni a partir d’una normativa que té més de trenta anys? La resposta, evidentment, és que no.
Recentment, s’ha posat en marxa des de l’Ajuntament un projecte per modificar el POUM per tal d’ampliar l’inventari del patrimoni cultural de Terrassa. Fins aquí, bé. Sembla ser que és una evidència que les coses han de canviar. Ara bé, quan hom comença a investigar, per poc que sigui, se n’adona que el projecte en qüestió és ple de mancances i errades que delaten el poc interès que realment hi ha vers el patrimoni de la nostra ciutat.
Aquest projecte, que, entre d’altres, té com a objectiu garantir la preservació del patrimoni terrassenc, reformula i amplia el Pla Especial del 1986: augmenten el nombre d’elements catalogats i afegeixen noves categories per tal de diversificar les tipologies de béns registrats. Els 364 elements que en formen part tenen, cadascun, una fitxa en les quals és fàcil detectar-hi incertituds estilístiques, cronològiques, documentals, fotogràfiques i una manca d’informació de pràcticament tots els interiors. En algunes fins i tot també es posa de manifest una falta de coneixement respecte el patrimoni local, una manca de rigor i un ús inadequat d’uns criteris de selecció.
Més enllà de les pròpies fitxes, un altre dels objectius d’aquest projecte és la voluntat de regular les actuacions que es fan en els béns patrimonials així com també la d’eliminar la regulació vigent que permet enderrocar elements de l’inventari. Prenent d’exemple aquesta darrera finalitat, sobta veure com des d’una immobiliària s’anuncia que les naus del carrer Sant Gaietà (números 52-60) seran convertides en blocs de pisos malgrat formar part d’aquest nou inventari. Feta la llei, feta la trampa. Resulta que la llicència estava concedida abans de l’aprovació del projecte.
Així doncs, quin és realment l’objectiu de tot plegat? Si el que realment importa és donar al patrimoni de la ciutat el valor que es mereix i protegir-lo com a tal, fets com aquests enderroquen qualsevol possibilitat de veure una realitat on, des de l’administració, s’opti per valorar i protegir el nostre patrimoni abans que fer-hi negoci. Quants casos més hi haurà com els de les naus del carrer Sant Gaietà? Quant més estem disposats a perdre-hi pel camí?
Cal fer un replantejament en molts aspectes però fonamentalment en termes de conscienciació. Un projecte de tal magnitud ha de comptar amb tots els recursos necessaris per així poder trenar un catàleg que es faci a partir de la recerca i la documentació i que funcioni a través d’uns criteris clars i concisos.
Si el patrimoni és allò que ens queda i el que representa el nostre passat, de moment anem perdent la partida.
L’altre dia vaig anar a les ruïnes d’Empúries, per segona vegada. Empúries és un lloc màgic, ple de significat i transcendència. L’any 218 aC esdevenia la porta d’entrada de Roma a la Península Ibèrica i, segles abans, ja havia estat port d’arribada dels grecs de Focea. Ara bé, fins ben entrat el segle XX, arqueòlegs i estudiosos com Puig i Cadafalch, no (re)descobririen el que s’amagava sota de totes aquelles pedres.
Perquè, al cap i a la fi, el que hom veu quan visita el jaciment d’Empúries, o qualsevol altre jaciment, són pedres. Pedres sobre pedres que són incapaces de traçar un diàleg o una explicació que aconsegueixi treure l’entrellat d’allò que observem. I és que de ben segur que el patrimoni arqueològic és el més complicat d’entendre. És per això que és tan necessària la mediació, l’enllaç, el vincle, allò que permeti al visitant comprendre la magnificència del que té davant dels ulls: cal fer didàctica patrimonial.
El nostre cervell funciona per estímuls i és important trobar una motivació en les coses que fem. Això també ens passa quan visitem un jaciment arqueològic tot i que en aquest cas la frustració que ens envaeix al no entendre el que veiem ens porta a la negativitat, que sovint és la causant d’expressions tan nostrades com ‘perquè em diguin que aquestes pedres eren un vàter i que aquestes eren una botiga em quedo a casa’ (parafrasejant la meva germana).
Bé, no ens desviem del tema. El fet és que la meva primera opció era tornar al jaciment d’Empúries per a veure una visita teatralitzada que, alhora, em servís com a treball de camp per al meu Treball de Final de Màster. Tanmateix aquesta opció no va ser possible ja que les places estaven esgotades, fet demostra que la gent quan li expliques les coses i quan, sobretot, apel·les a les seves emocions els hi agrada (entendre) allò que veuen.
Així doncs, la nostra visita va ser per lliure. A causa de la COVID-19 les audioguies han desaparegut i hi ha una sèrie de codis QR que, a l’escanejar-los, et fan la mateixa explicació que et feia l’audioguia (i d’una manera més higiènica, perquè no dir-ho). No obstant això, la intempèrie, les condicions climàtiques i l’absència quasi total de panells explicatius fan que la visita sigui més aviat feixuga com també és feixuc el petit museu que amb una sèrie de vitrines, que a dia d’avui ja es veuen obsoletes, intenta sintetitzar la història del jaciment. Sense cap mena d’interacció amb el visitant, una trentena de vitrines se succeeixen les unes a les altres amb un disseny monòton i planer. Segurament l’endarreriment museològic i museogràfic s’explica perquè el jaciment pertany al Museu d’Arqueologia de Catalunya, un museu públic que per tant depèn dels pressupostos de cultura que, com ja se sap, no són dels més generosos.
Dins del mateix edifici també hi ha exposada l’escultura original de l’Esculapi. Que, per cert, quina sorpresa la meva en llegir que l’original va estar exposada a Barcelona fins a l’any 2008, si no vaig errada, que va ésser retornada al jaciment. Un altre motiu més per odiar el centralisme que corseca el nostre petit país!
El millor de tot va ser, sens dubte, l’audiovisual. Situat a l’entrada del jaciment, permet al visitant fer-se una idea d’allò que veurà i situar-se una mica en l’espai i en el temps. Breu, d’uns 8 minuts, didàctic i concís explica el necessari sense excedir-se, ni per massa ni per massa poc.
Finalment, la visita acaba amb una ullada a la botiga, que compta amb poques coses però algunes de ben trobades. La botiga, personalment, crec que és una de les parts més importants d’un museu perquè et permeten endur-te alguna cosa tangible d’allò que has visitat. Òbviament si el que has vist t’ha agradat o no et predisposarà d’una manera o una altra a voler-te endur mitja botiga o, per contra, a voler incendiar-la.
Amb tot, una arriba a la conclusió que el patrimoni arqueològic no és avorrit sinó més aviat incomprensible. La importància de la mediació, d’allò que et faci entendre que el que veus és més que pedres sobre pedres, és clau per a trobar una motivació que ens permeti acabar la visita sense voler dinamitar el jaciment per soporífer.
Les visites guiades amb un monitor o les visites amb espectacle et permeten apel·lar a les emocions i poder així crear un vincle amb allò que estàs veient. A més, aquest vincle, pot venir motivat per raons diferents, fet que permet que cada persona visqui l’esperit del lloc d’una manera diferent.
A vegades, però, potser ni tan sols cal el factor personal. Recordo, per exemple, el Museu de Badalona o el Rynek Underground de Cracòvia que a través d’una museografia actualitzada i d’una interpel·lació al visitant a partir d’interactius permetien acostar el patrimoni arqueològic objecte de la visita.
A casa nostra encara ens queda molt camí per recórrer amb el patrimoni arqueològic si ens comparem amb altres països del nord d’Europa o de la resta del món. Tanmateix, no cal perdre l’esperança: les noves generacions de museòlegs i museòlogues maldaran per posar el seu gra de sorra en la conservació i la difusió del nostre patrimoni.
Aquest cap de setmana s’havia de celebrar la XVIII edició de la Fira Modernista. Lògicament no es celebrarà perquè, com tants altres esdeveniments, ha sucumbit davant la pandèmia mundial. Tot i saber-ho, dilluns, en passar la pàgina de l’agenda i veure “FIRA MODERNISTA!!!” apuntat al cap de setmana em va agafar un no sé què que què sé jo que va fer que se m’encongís el cor. L’any 2020 no tindrà fira modernista (ni festa major) però que la pena no ens faci perdre l’esperit del tombant de segle.
La Fira Modernista se celebra des de l’any 2003 per iniciativa de l’ajuntament. No obstant això, la festivitat remunta fins al segle XIII, quan Jaume I va concedir a la vila de Terrassa el privilegi per poder celebrar una fira de primavera al mes de maig, per la Santa Creu. La festa va perdurar fins al segle XIX ja que amb el creixement de la ciutat s’anà perdent. Amb el canvi de mil·lenni l’ajuntament la va voler recuperar donant-li un nou sentit a partir de la revalorització del seu patrimoni modernista i industrial i convidant als visitants a viure, sentir i fins i tot tastar el viatge en el temps. Encara que no ho sembli, el patrimoni que llueix durant el cap de setmana de la fira no desapareix després sinó que hi és durant tot l’any. No obstant això, el cap de setmana en qüestió és un dels moments en què és més concorregut. Les diverses edicions de la fira han projectat Terrassa a nivell turístic i cultural esdevenint fins i tot un model de referència a nivell nacional.
Enguany, que l’edició s’havia de dedicar a l’esport, no tindrem carrers engalanats, ni activitats al carrer, ni portes obertes, ni artesans al parc de Sant Jordi, ni paradetes a la rambla, ni gent vestida de burgesos perquè ja se sap que a Terrassa (ciutat industrial de referència) de classe obrera no n’hi havia. Malgrat la perversió, o no, del model de la fira aquesta és motiu d’orgull egarenc. Veure com la ciutat es vesteix de gala i en un escenari tan ric a nivell patrimonial com el que tenim és molt satisfactori.
Aquest any ens haurem de conformar en viure la fira a través de la pantalla (serà la virtualitat la nostra nova realitat?) gràcies a les iniciatives promogudes pels mateixos organitzadors. És més que evident que no serà el mateix però ens hi haurem de conformar mentre esperem amb ànsies que arribi la de l’any que ve.
Aquest diumenge vaig decidir combatre la meva depressió vers els diumenges omplint-lo d’exposicions. Vaig baixar a Barcelona per veure “Monet, l’experiència immersiva” organitzada per l’Ideal (Poble Nou) i “Òpera. Passió, poder i política” del CaixaFòrum. La meva mania persecutòria i la vocació professional fan que des de fa un temps no pugui veure les exposicions, museus i altres mostres patrimonials de manera normal sinó que les veig a través del filtre que m’imposa la formació. La meva intenció, però, no és fer (gaires) spoilers de les exposicions sinó més aviat plantejar els dubtes i neguits que a mi em varen sorgir al llarg de les dues visites.
Bé, primer vaig anar a veure l’exposició que pretén apropar-te l’obra de Claude Monet (1840-1926) a través d’una experiència immersiva pràcticament total. Sens dubte és una exposició “Woooooow” perquè l’estupefacció i la sorpresa són les teves companyes de viatge des que entres fins que en surts.
No obstant això, és una mostra on no hi veus cap quadre de Monet. Potser els sents, però no els veus. És a dir, et submergeixes, literalment, en les seves obres però no en contemples l’original, fet que et porta a pensar quin és, realment, el valor de tot plegat. On queda l’autenticitat de les obres impressionistes exposades (o projectades, millor dit)? De fet cada vegada són més freqüents aquesta mena d’experiències culturals que advoquen per un rol més actiu en l’espectador.
El colofó de l’exposició és sens dubte la sala de realitat virtual a través de la qual l’espectador entra, virtualment, dins dels seus quadres. Val a dir que la imatge que donen les persones que porten les ulleres vista des de fora és completament lamentable però que l’experiència en primera persona és, com a mínim, curiosa. Tot i que quan acabes surts amb un mareig impressionant i sense tocar ni quarts ni hores val la pena. Tot i així, potser si el vídeo enlloc de durar 10 minuts en durés 5 sortiries menys col·locat.
Jo, al veure tot això, no puc evitar plantejar-me una sèrie de qüestions. Primer de tot: què pensaria Monet si ens veiés? De ben segur que, de primeres, li agafaria un cobriment però seguidament veuria el seu somni fet realitat. La intenció de Monet al pintar les seves obres, i de la resta dels impressionistes, era que la gent pogués sentir-s’hi dins i percebre’n totes les sensacions. És més, Monet volia pintar de tal manera que les seves obres poguessin contemplar-se des d’una visió de 360º per tant es pot considerar que aquesta exposició és la materialització d’aquest objectiu, deixant de banda que el que es veuen són projeccions i no pas les obres originals.
L’altre gran neguit és el que et porta a plantejar-te el valor de tot plegat. Sí, molt bé, durant la visita veus, sents i formes part de l’obra de Monet. Però allò que veus no és l’obra de Monet en si mateixa. On queden, llavors, els valors d’autenticitat i singularitat associats al patrimoni? És o no és patrimoni allò que tenim davant dels nostres ulls? Per mi la resposta és clara: no. És una creació artificial que t’apropa (literalment) a l’obra però allò que veus no l’és. A més, encara hi ha un greuge afegit: el patrimoni torna a ser vist més com un objecte de consum més que no pas com un bé cultural.
Tanmateix aquesta mena de mostres permeten acostar el patrimoni, en aquest cas artístic, a un ventall de públics molt més ampli ja que la manera d’interactuar-hi escapa totalment de la convencionalitat. Per això a l’exposició hi ha molts infants, gent que de normal no se li acudiria anar a un museu i fins i tot adolescents, el gran públic (captiu) oblidat! Si bé la majoria de vegades el postureo juga un rol clau en aquestes situacions no s’ha d’infravalorar el poder de convocatòria de la mostra.
Al cap i a la fi l’experiència immersiva a través de la vista i l’oïda és total malgrat el rerefons comercial que pugui tenir l’exposició. És aquesta una de les primeres pedres cap al futur? És a dir, d’ara en endavant les exposicions començaran a ser més com aquestes i no com les que hem anat concebent fins a dia d’avui? Jo no hi veig el problema sempre i quan aquesta nova manera de fer es complementi amb la forma, més o menys convencional, amb les que es fan les exposicions actualment. Un tàndem, un punt entremig de les dues corrents seria l’ideal. No s’ha de perdre el valor de l’originalitat ni l’autenticitat associats al patrimoni però tampoc podem viure d’esquena al futur i a la tecnologia.
Ben diferent era la mostra del CaixaFòrum: “Ópera. Passió, poder i política”. A través d’uns auriculars (que us recomano que porteu de casa si hi aneu per qüestions, fonamentalment, d’higiene) van sonant les diferents òperes que apareixen al llarg del recorregut, geogràfic i temporal (del segle XVI al XX) de l’exposició.
Els àmbits amb els quals està dividida l’exposició estan molt ben trobats i permeten anar de ciutat en ciutat coneixent diferents obres operístiques tot resseguint la història de l’òpera. Ara bé, personalment crec que la mostra no fa justícia al subtítol de l’obra ja que la passió és gairebé inexistent com també ho són, tot i que en menor mesura, la política i el poder (en excepció del darrer cas). Potser s’hagués pogut aprofundir una mica més en el context social de l’òpera ja que aquest tan sols apareix lleugerament a Barcelona i a París.
El cromatisme també és força antagònic a l’altra exposició. Mentre a la del Monet els colors eren vius i constantment canviants en aquesta hi destaca la monocromia amb un clar domini del color gris que només es trenca a l’àmbit de Viena, on hi predomina el blanc, i en el de Milà, on hi ha el vermell.
Salvant les distàncies amb l’exposició de Monet, la del CaixaFòrum també apel·la al sentit auditiu per tal que l’espectador pugui empatitzar amb allò que està veient. És una bona idea tot i que la gent que no està acostumada a utilitzar auriculars fa servir un to de veu massa alt per parlar que al final acaba pertorbant l’ambient.
Amb tot, hom arriba a la conclusió que el patrimoni va innegablement connectat als sentiments ja que sinó no s’entén perquè fa tants anys que ens delim amb la seva contemplació i que ens esbatussem per tal de garantir-ne, de maneres més o menys encertades, la seva supervivència.
Sens dubte repetiré aquesta mena de diumenges que eviten caure en el bucle infinit de tristesa i melancolia als quals m’aboquen els diumenges. Per sort, ja som dimarts.
Fa gairebé un mes, el cap de setmana del 12 i 13 del mes d’octubre, van tenir lloc les Jornades Europees de Patrimoni (JEP), que se celebren a Catalunya des del 1991. Tal i com explica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquesta va ser una iniciativa sorgida del Consell d’Europa i la Comissió Europea i des de llavors és considerada l’activitat participativa més important a Europa en relació al Patrimoni Cultural.
Així doncs, com a esdeveniment és un èxit. Durant aquests dies de portes obertes i activitats extraordinàries, en el sentit que no es fan normalment (tot i que també són magnífiques!), els museus i els diversos espais patrimonials del país s’inunden de visitants assedegats de cultura. Ara bé, el que potser no saben aquestes riuades de gent és que el patrimoni és allà tot l’any i no només durant les JEP. De manera que això porta a pensar: per què la gent no visita, o s’interessa, pel patrimoni els 363 dies restants de l’any? Que aquest fet no acapari el vertader èxit del concepte però sí que ens porti a reflexionar sobre el per què de tot plegat. És evident que les JEP permeten apropar el patrimoni, i donar-lo a conèixer, a sectors de públic que normalment no mostren interès per aquest en qüestió o que fins i tot en són aliens. Per tant, gràcies a les portes obertes o a les activitats (extraordinàries) programades al llarg d’aquest cap de setmana s’acosten al patrimoni i fins i tot arriben a gaudir-ne. Aleshores, per què no els crida l’atenció el patrimoni més enllà d’aquests dos dies l’any? Què els fa sentir-lo tan lluny?
Personalment, crec que per tal d’estimar una cosa és molt important conèixer-la, o a la inversa, per voler conèixer una cosa és important estimar-la. Per tant, saber del patrimoni que ens envolta, i especialment del que ens queda més a prop, facilita que aprenguem a estimar-lo i que fins i tot puguem establir un vincle amb ell, de manera que conèixer-lo és fonamental.
Jo estimo la meva cuitat, i amb ella tot el que comporta: carrers, tradicions, patrimoni, festes, història, la seva gent… i m’agrada. De fet la porto per bandera allà on vaig i no me n’avergonyeixo. El meu orgull egarenc i jo som inseparables. I jo l’estimo perquè la conec, o la conec perquè l’estimo, en aquest cas l’ordre dels factors no altera el producte.
El primer referent que tinc d’algú que sentia l’orgull egarenc tal i com el sento jo a dia d’avui és el meu avi. El meu avi duia la seva ciutat a l’ànima. Quan era petita em meravellava que la visqués tant: el jazz a la Plaça Vella, els castells a la Raval, la lectura del Diari Terrassa, conèixer un munt de gent i d’històries, el seu estimat Terrassa FC i com no el seu crit de “Terrassaaaaaaaa, Pita!” cada cop que sortia Terrassa a la tele. Qui m’havia de dir que allò que fa uns anys semblava tan aliè a la meva persona hauria acabat format part de mi d’una manera tan intensa.
L’orgull egarenc és un tot, un compendi format per sentiments, història, cultura popular… Hi ha qui diu que aquest sentiment de pertinença, de terrassenquisme, s’ha anat perdent amb el temps i amb les generacions. Que la majoria dels terrassencs i les terrassenques a dia d’avui ho són perquè viuen a la ciutat però no pas perquè la visquin. Potser aquesta manca de sentiment, d’identificació, és el que ha portat a la despersonalització de Terrassa.
Cal repensar la situació actual per intentar generar nous vincles que permetin connectar la ciutat amb els seus ciutadans. Per exemple, si la iniciativa de la JEP l’exportéssim a molts altres àmbits de la vida quotidiana de la ciutat o hi hagués més interès per tal de dinamitzar el patrimoni cultural egarenc potser la gent es sentiria més seva la ciutat. A vegades cal apropar les coses a les persones per tal que aquestes s’hi fixin (si la muntanya no va a Mahoma…). Fins i tot m’atreviria a dir que a la gent com més mastegades se’ls donin les coses millor; de manera que com més a prop es posin el museu, el patrimoni i la història del carrer, millor! En aquest cas, el fet de facilitar el camí per tal d’apropar la ciutat a nivell històric i cultural als seus habitants només ens podria portar coses bones. Trencar les barreres que s’interposen entre la gent i la seva història tot trencant tabús i estigmes fomentaria la democratització de la cultura.
Ara bé, això no és possible sense un poder fàctic que pugui orquestrar-ho, o si més no consolidar-ho. El nou programa de govern contempla moltes mesures per tal d’internacionalitzar la ciutat a nivell cultural, potenciar els espais que ja existeixen així com també crear-ne de nous, impulsar la participació dels joves en la cultura local… Però també hi consten altres propostes més precises com per exemple fer que la festa major sigui més participativa i els egarencs i egarenques puguin sentir-se-la més seva. D’aquí quatre anys veurem quantes de les coses que es proposen realment s’han aconseguit dur a terme però el cert és que el programa contempla fins a 178 mesures que farien de la ciutat un espai molt més interessant i habitable del que ja ho és a dia d’avui.
Conèixer una ciutat per aprendre a estimar-la… Terrassa és rica en patrimoni, des de les Esglésies de Sant Pere fins a tots els vapors testimonis de la gran ciutat tèxtil que un dia vam ser, passant per tot el modernisme que encara avui omple els nostres carrers. I el patrimoni és un vestigi de la nostra història. Coneixent-lo coneixem el nostre passat i en podem aprendre’n per tal de construir el nostre futur. I aquest, al cap i a la fi, és el quid de la qüestió.
Potser, al final, el que ens cal és ser una mica més Francisco Vila tots plegats per tal d’aprendre a estimar i valorar allò que forma part del nostre petit cosmos.
