Categoria: Història

El dia 1 d’abril farà 77 anys que es va posar punt i final a la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939). I és que després de quasi tres anys de guerra, precipitada per un cop d’estat fracassat, es donava per acabat un conflicte que era inevitable.

L’últim parte de la guerra civil feia així:

En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
Burgos 1º abril 1939.
Año de la Victoria.
El Generalísimo
Franco

Així doncs, el Generalísimo, Caudillo de España por la gracia de Dios des de l’agost del 1937, donava per finada la croada contra la horda roja i es disposava a estendre arreu del territori el Nuevo Estado franquista tot i que la majoria d’aquest ja estava gestat i constituït a bona part del territori.

Acabava així l’efímer somni republicà (1931 – 1939) que, per altra banda, havia estat sabotejat des d’un bon principi: al 1932 amb el cop d’estat fracassat del General Sanjurjo; a partir del 1933, amb la victòria electoral de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) s’inicià el retrocés de moltes, per no dir totes, de les reformes que havien estat empeses durant el primer bienni republicà, i, finalment, arran de la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 1936 es posà en marxa una trama conspiradora contra la República i, sobretot, contra els seus valors.

La guerra que en un principi semblava que seria ràpida i de fàcil victòria pel bàndol republicà, el govern legítim del país escollit a les urnes, acabà esdevenint tot el contrari: llarga, desgastadora i derrotista. La historiografia ha considerat la manca d’ajuda exterior del bàndol republicà, contrastada, per altra banda, per la que reberen els sollevats, com una de les causes fonamentals de la derrota. Si bé és cert que el fet que les grans democràcies europees, com la francesa i la britànica, donessin l’esquena a la República no feu més que engrandir les diferències entre un bàndol i l’altre hi ha més aspectes a considerar com, per exemple, la manca d’unió entre els propis republicans.

És ben sabut que, des de sempre, les esquerres solen ser més plurals que les dretes, més uniformades i unitàries, i la guerra civil en fou una veritable exemplificació. La dissidència, tot i haver-hi també republicans de dretes, era evident dins el bàndol republicà. Per exemple, hi havia qui volia anteposar la revolució a la guerra mentre que d’altres optaven per fer-ho a la inversa, és a dir, primer guanyar la guerra i després fer la revolució. Aquesta era, a grans trets i amb molts matisos possibles, una de les principals dicotomies dels republicans.

Un exemple paradigmàtic d’aquesta discrepància es veié durant la caiguda de la ciutat de Madrid, que, com moltes altres ciutats, no es rendí sinó que s’entregà per culpa del cansament i la inanició dels seus ciutadans. En els moments previs a l’entrada de les tropes sollevades es difongué un comunicat radiofònic on el Consejo Nacional de Defensa exigia, paraules textuals, sensatez y cordura a la població per poder garantir els interessos col·lectius i una evacuació ordenada de la ciutat davant la imminent irrupció de les tropes ja victorioses. Poc després, la majoria dels membres del Consejo Nacional de Defensa marxaren cap a València per emprendre, des d’allà, el camí cap a l’exili abandonant així als habitants de Madrid i fent exactament el contrari del que havien predicat. L’únic membre del Consejo Nacional de Defensa que restà a Madrid fins a la capitulació i l’entrada de les tropes fou Julián Besteiro. Els membres del Consejo Nacional de Defensa, doncs, com molts d’altres, tampoc anaven a la una. Un altra mostra de la dissidència serien, per exemple, els Fets de Maig del 1937 de Barcelona en els quals s’enfrontaren, obertament, les forces de la Generalitat de Catalunya, amb el suport del PSUC, la UGT i Estat Català contra la CNT i la FAI, amb el suport del POUM.

Després de totes les discrepàncies i les males avinences entre uns i altres acabà la Guerra Civil Espanyola i, amb ella, la segona etapa republicana de la història d’Espanya. Fou tan fort l’impacte que tingué aquest conflicte bèl·lic que fins i tot ara, en ple segle XXI, segueix estant molt present en la nostra societat. El que es considerà l’avantsala de la Segona Guerra Mundial deixà un país destrossat, buit, de persones i d’il·lusions, on s’imposà un règim personalista que, per culpa de la ineptitud dels que el capitanejaven, allargà la postguerra durant dues dècades.

El canvi que experimentà el país després del final de la guerra civil fou ràpid i enterbolí una etapa de la qual, ben aviat, no en quedà ni rastre. El final de la guerra fou, tan sols, un auguri de tot allò que encara havia de venir. La capitulació fou silenciosa, d’un silenci amarg que calà tan endins que trigaria molts anys en ser trencat.

Un dels aspectes a destacar de la primera etapa de la postguerra va ser la voluntat que expressà el règim, amb el suport de l’Església (catòlica, apostòlica i romana), d’utilitzar la violència com a element purificador i regenerador del país. Continuaren així (a la seva zona de domini durant la guerra civil ja l’havien començat) una campanya de repressió cap a tot aquell que tingués qualsevol mena de vincle amb la República. La violència que practicaren fou exercida i legitimada pel nou poder polític i continuà amb intensitat fins l’any 1943. Les presons estaven desbordades, hi havia camps de concentració, batallons disciplinaris i de treball… Tal fou la magnitud de la repressió que es traumatitzà la població arribant-se a produir una fractura social al si d’aquesta. I és que aquesta no es produí només a les ciutats més importants de tot el país sinó arreu del territori.

La divisió entre vencedors i vençuts marcà profundament la història espanyola de tal manera que, encara avui, en patim les conseqüències. Som fills d’aquesta violència intrínseca i desmesurasa i no ens cal anar gaire lluny per trobar algú amb un parent o conegut proper que tingui una història exemplificadora d’això.

No cal caure, però, en una mitificació del que fou la Segona República Espanyola o la mateixa Guerra Civil. És evident que durant l’etapa republicana no tot foren flors i violes però sí que s’intentà, per primera vegada, instaurar una veritable democràcia a Espanya lluny del jou caciquil que tant havia corromput el país durant els darrers anys.

No obstant, com que els vençuts foren els republicans i no els altres, cal tenir en consideració la magnitud brutal i descarnada que tingueren les conseqüències de la derrota.