Publicat a

Sobre la nostàlgia i el camí cap a al trentena

Els últims articles que vaig escriure giraven al voltant de “l’esperit dels llocs” i del quart de segle que tot just complia enmig d’un món trastocat per la pandèmia. Ara, gairebé 5 anys després, em trobo a les portes de la trentena i amb una vida completament diferent. De fet, una vida que compleix totes les característiques de les d’una adulta funcional. Gairebé 5 anys donen per moltes coses: per fer 4 mudances; marxar de la ciutat que m’ha vist créixer i que duc tatuada a la pell i al cor; conèixer, ara sí, l’amor de la meva vida; casar-nos i, perquè no dir-ho, trobar també la feina de la meva vida. Segons les idees de filòsofs com Aristòtil o Epicur, podria dir que he aconseguit la felicitat.

Tanmateix, no sé si serà la proximitat a la trentena o la plenitud de la vida adulta però últimament faig camí de bracet de la nostàlgia. Oh, amiga nostàlgia… Que cantaven els de Sau. Bé, tot aquest llarg preàmbul em porta a desenvolupar el quid de la qüestió. Fa dos mesos que vam tornar del viatge al Japó i prometo que hi he pensat cada dia. Com pot ser que, el ja anomenat “esperit del lloc”, l’enyor, el record i la nostàlgia segueixin apoderant-se de mi?

La realitat és que l’organització del viatge va sorgir de manera força impulsiva, sense pensar-ho gaire (cosa poc usual en la meva persona, que ho rumia tot fins a la sacietat). Malgrat la il·lusió, la por també em va dur a dubtar sobre la necessitat de fer el viatge: i si cau l’avió? I si hi ha un terratrèmol? I si hi ha un tifó? I si s’incendia l’hotel? I si ens passa alguna cosa mentre estem allà? I si, i si, i si… I un llarg etcètera. Suposo que és precisament per totes aquestes pors que em van passar pel cap que m’agraeixo infinitament haver sabut sobreposar-me i haver-me permès descobrir el país més llunyà i diferent que he estat (i que segurament estaré mai).

Un país net, civilitzat, educat, amb una gastronomia excelsa, ple de temples i espais sagrats i el bressol de tants i tants dibuixos animats de la meva infància: Doraemon (com no), Shin Chan, el detectiu Conan i un llarg etcètera. Una part de mi encara és allà. I la pregunta és: en tornarà mai? Justament l’altre dia en parlàvem amb la meva amiga Helena, que hi va estar per Nadal. Realment potser és la nostra manera de percebre la realitat o d’emmagatzemar i sentir els records la que ens fa pintar-ho tot amb aquesta dosi de nostàlgia. (A banda de la nostàlgia, el dramatisme també acompanya la meva existència).

De fet, el DIEC defineix la paraula nostàlgia com l’enyorança o el desig obsessiu de retorn a la pàtria, al poble o a la llar familiar. Tot i així, en l’origen etimològic de la paraula hi apareix la paraula grega álgos, traduïda com ‘dolor’ i és que sovint, aquesta amiga nostàlgia ve acompanyada d’un cert dolor, a vegades més o menys trist, per tot allò que va ser i no tornarà. Prenent aquesta vessant de la paraula, val a dir que darrerament també sento aquesta nostàlgia per “coses”, fets o realitats més llunyanes en el temps que evoquen la llar familiar. Tot i considerar-me una persona feliç, no puc evitar sentir-me nostàlgica al recordar quan vivia amb els meus pares (que jo no ho sabia però ho feien tot per mi) i quan estar amb la meva germana 24/7 era el més habitual. Potser és l’edat. O potser és el fet d’adonar-se’n com és d’important l’amor incondicional.

La pel·lícula Inside out 2 recreava l’emoció de la nostàlgia com una velleta entranyable. I és que al final potser el valor està en això: poder fer-se gran i recordar allò que has viscut i que t’ha portat a ser qui ets avui.

Com cantava Manel: Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!

PD: Espero, fermament, que aquest retorn als articles sigui de debò. Fa mesos algú em va dir que era bonic escriure i compartir coses com aquestes. Ara només em cal el temps i la inspiració per escriure-les. I avui, davant del mar, ha estat el moment per fer-ho.

Publicat a

De sèries i obsessions

De per si ja soc una persona obsessiva. En general. Però si hi ha un àmbit on l’obsessió es pot arribar a desencadenar fort és amb les sèries. Dic ‘es pot’ perquè per a què passi necessito que la sèrie m’agradi molt. I molt vol dir molt, fins arribar a somiar-hi. Quan creuo el llindar ja no hi ha marxa enrere. A més, quan les acabo, igual que em passa amb els llibres bons, m’envaeix un buit existencial que pot durar dies, fins i tot mesos. De fet, vaig acabar The Office fa un any i encara em dura.

Tot i així, hi ha diferents nivells d’obsessió que ordenen les sèries de manera jerarquitzada. A baix de tot hi hauria les sèries que m’agraden molt i que m’han causat un gran impacte com per exemple Las chicas del cable, Paquita Salas, El Ministerio del Tiempo, Velvet, Isabel, Sex Education, The marvelous Mrs. Maisel, How I met your mother, Cuéntame, Isabel, Estoy vivo, Derry girls, Valeria… Totes elles comparteixen una característica: per molt que m’hagin agradat no les tornaria a veure. Perquè no, perquè ja m’han aportat el que m’havien d’aportar i per sempre quedarà el seu record en el moment en què les vaig veure.

En un nivell superior hi hauria les sèries de TV3, així com a categoria. Aquestes sí que les podria veure infinites vegades, en bucle i sense parar. En aquest nivell hi trobaríem Plats Bruts, Jet Lag, Majoria absoluta o Les Teresines. Dins el marc mental de TV3 també hi hauria Merlí, Polseres Vermelles o Ventdelplà, que han causat un gran impacte però només les he vist una vegada.

Arribem al podi. En l’esglaó més baix trobem sèries que m’han marcat més del compte i que, després de veure-les, han provocat una obsessió important. És el cas de Friends o la ja esmentada The Office. En segona posició trobem una sèrie que ha format part de la meva vida moltes vegades ja que el fet que la posessin 24/7 en un canal afavoria que la miréssim dia sí dia també: Aquí no hay quién viva. A més, anys més tard, per si me n’havia deixat algun, vaig decidir veure-la tota, de principi a fi, i vaig poder constatar que ja els havia vist tots, tot i que desordenadament. Val a dir que quan vaig veure l’últim el trauma també va ser intens.

I ara sí. Arribem al lloc un número 1 amb la sèrie que més m’ha fet plorar, que més m’ha emocionat, que més m’ha marcat i que, sens dubte, he vist més vegades: Temps de Silenci. Recordo que la vaig veure per primer cop a la tele, de resquitllada, quan la feien setmanalment. El fet que tingués 5 anys quan la van fer per primera vegada condicionà fortament que no la pogués seguir com ho he fet anys després. Més tard van començar a emetre-la a les tardes d’estiu, sovint després de Plats Bruts, i no era gaire més gran però ja em començava a familiaritzar amb la família Dalmau, l’amor (“un sentiment que va arrelar dins meu com un arbre”) i la història. Crec que, de fet, sèries com aquesta van desencadenar fervorosament la meva vocació cultivant la inquietud per a voler saber, conèixer i entendre com vivia la gent del passat.

Anys més tard, l’he revisionat moltes vegades. Té 52 capítols que, com a mínim i sense exagerar, he vist 10 vegades. I malgrat les queixes del meu entorn cada vegada que, cada cert temps, dic “torno a mirar Temps de Silenci!” sé que hi tornaré. Hi tornaré perquè en certa manera és una sèrie que forma part de mi perquè som com som pel que hem llegit, pel que hem viscut però també pel que hem vist. I jo he viscut moltes hores veient aquesta sèrie i he plorat infinites vegades revivint el que passa en tots els seus capítols.

TV3 no ha tornat a fer res més tan gran com això. Una sèrie que va saber captar la història del nostre país des de l’any 1935 fins al 1997 i les seves històries personals d’una manera impecable.

Amb tot, només em queda dir que llarga vida a Temps de Silenci, que aviat ve Nadal, l’esperit nadalenc envairà el meu dia a dia 24/7 fins el set de gener i Love Actuallly encetarà la ronda de pel·lícules nadalenques.

Publicat a

Res a dir i tot per llegir

Ei, que torno a ser aquí perquè almenys em sembli que pagar el domini de la pàgina em serveix d’alguna cosa.

L’últim cop que vaig escriure estava a punt de fer 25 anys (el quart de segle) i ara ja estic a punt de fer-ne 26 (d’avui en 2 mesos, per ser exactes). Algú em deia que la veritable crisi ve quan fas els 26, que veus que ja vas de cara els 30 en baixada i sense frens, però la veritat és que prou fronts oberts tinc ja com perquè m’enganxi la crisi dels 26.

Bé, suposo que fa tant temps que no escric perquè certament no tinc res a dir. I no serà pas perquè no passin coses al món: que si la COVID (que per fi ja sembla que va de baixa i està a punt de passar a ser un problema endèmic), que si el volcà, que si la Filomena, que si les vacunes i els insensats que encara conspiren al voltant seu, que si el TFM acabat i defensat, que si de vacances per mitja Espanya… En fi, una rècula de coses que al final em porten a escriure sobre quelcom que no hi té res a veure.

I és que si hi ha un teló de fons a la meva vida són els llibres. Hi ha vegades, quan tinc un dia de merda, que l’únic que penso és en arribar a casa, dutxar-me, sopar i fotre’m al llit a llegir. Ja fa temps que vaig decidir que com a mínim em compraria un llibre al mes per tal de poder estar al dia de tot plegat. El fet és que a vegades el ritme trepidant de lectura m’ha fet comprar-ne més del compte fins al punt que he decidit que, exceptuant les novetats (On ets, món bonic? de la Sally Rooney, que ha estat l’última adquisició) no me’n compraré més, que a casa ja n’hi ha masses. De fet, un dia que em vaig posar a fer una llista, vaig comptar que de llibres meus ja en tinc 200. Mai que m’independitzi de casa, tindré més llibres que roba per empaquetar.

Ara mateix estic llegint Harry Potter per tercera vegada, tot i que aquest cop en anglès, i la intenció és llegir-me els 7. Vaig per la meitat del primer i, tot i anar a poc a poc, m’està agradant bastant l’experiència. En els darrers mesos he llegit “La formació d’una marquesa”, del Club Victòria, una col·lecció preciosa de Viena Edicions; “Els angles morts” (gens recomanable); la triologia de “Memòries d’Idhun”, literatura juvenil però excepcional, em vaig fondre les gairebé 3000 pàgines en res; “Pluja d’estels”, que em va fer menjar-me el tarro a base de bé; “Sin notícias de Gurb”, perquè el Miki Núñez tenia una cançó homònima; “La drecera”, que passa a l’Empordà; “Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers”, un dels millors; “Dolça introducció al caos”… I un llarg etcètera.

El fet és que tots els llibres comparteixen el mateix objectiu: fer-te alienar del món. Pensar, durant una estona, que la teva vida és una altra, que els qui t’envolten són un altres, que els carrers que trepitges no són sempre els mateixos.

A part dels llibres que llegeixo abans d’anar a dormir, que són els ja esmentats, hi ha un altre tipus de lectura: la lectura de sofà o de sobre taula. Són els llibres que requereixen una atenció diferent o que fins i tot necessiten que en prenguis alguna nota. Ara mateix estic llegint “Barcelona. Una biografia” i la veritat és que és molt recomanable, si t’agrada la història, perquè ressegueix la història de Barcelona des d’abans dels ibers fins als Jocs Olímpics del 1992. Amb una prosa senzilla i fàcil de llegir, Enric Calpena t’acompanya a viatjar a través de la línia del temps sense moure’t de localització i apropant-te a tots els seus protagonistes.

En fi, que després d’aquest article amb aires de booktuber, vull deixar per escrit que llegir no ens fa ser millors persones ni més intel·ligents. Simplement, a vegades, t’ajuden a crear un fons d’armari cerebral per si mai l’has d’utilitzar. Igual que a vegades et compres una americana negre perquè mai se sap quan la necessitaràs, amb el llegir passa una mica el mateix. Més val llegir de tot perquè… Mai se sap.

D’entre els propers llibres que ja tinc a la llista d’espera, hi ha “Hamnet”, “Atrapa la llebre”, “Entre l’infern i la glòria” (un biopic literari de Jacint Verdaguer), “El llibre de les mosques” i “Els veïns de dalt”.

Si mai torno a passar per aquí per parlar de llibres, ja us diré què tal.

I si mai em faig booktuber, també.

Publicat a

El quart de segle en un món que no serà millor

La primera setmana de confinament vaig escriure sobre l’oportunitat que ens brindava la vida per tal de demostrar que els éssers humans podíem ser millors persones. Més de mig any després, amb menys salut mental i amb una vida completament diferent a la de principis del mes de març, veiem que no, que el món no serà un lloc millor ni els éssers humans seran millors persones. Que els idiotes, si poden, encara ho seran més i els que no ho eren potser s’hi tornen.

La pandèmia ens està posant a prova en molts sentits (físic, mental, emocional, social, econòmic…) però res d’això és una novetat a dia d’avui ja que tothom i a tota hora ens bombardeja amb aquesta informació. El que tampoc és una novetat és que si el futur abans ja era gris ara ja s’ha tenyit d’una foscor profunda.

I és enmig d’aquesta negror en què els vint-i-cinc anys em comencen a trucar a la porta. Jo, meitat por i alegria, els hi obro la porta, mirant-los de reüll, i esperant que el segon quart de segle de la meva vida sigui com a mínim tan bo com el primer però que no porti més pandèmies mundials sota el braç que, amb aquesta, ja n’he tingut prou.

De fet, vint-i-cinc anys no són res comparat amb els milers d’anys que fa que els Homo Sapiens colonitzen i destrossen el planeta. Fa poc he acabat de llegir el primer llibre de la trilogia de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. A través d’un recorregut per la història de la humanitat, l’autor planteja al lector una sèrie de dilemes i qüestions que, almenys jo, mai m’havia plantejat. Entre els temes que es tracten hi ha, per exemple, la importància de la felicitat, la reflexió al voltant del poder que tenen els diners avui en dia o de la diferència entre els déus pagans i les religions monoteistes. Realment avui en dia l’ésser humà es creu que és el més llest de tots però aquesta ha estat una sensació compartida per a tots els seus ancestres. I és que la història de la humanitat avança i, de moment, no sembla pas que estiguem a l’últim capítol.

Si una cosa m’ha aportat aquest llibre són les ganes de pensar i les menjades de tarro, ja que me n’anava a dormir donant voltes a qüestions hiper transcendentals al voltant de l’existència humana. Ara bé, el final del llibre és abrupte i incert. L’autor comença a divagar sobre el futur tot aplanant el terreny de cara al segon volum, Homo Deus. Una breu història del demà. en el qual planteja una sèrie de punts relacionats amb el futur. El demà és imprevisible, incert, desconegut i, tal i com explica Maria Climent a la seva novel·la Gina, no podem controlar-lo de cap de les maneres (però això ja és una altre tema i ja en parlarem en un altre moment). Així doncs, com que no soc gaire fan de la ciència ficció he decidit que la meva història amb en Yuval acabarà aquí, amb el final del primer llibre ja que d’incerteses ja en tinc prou.

Ningú sap què passarà demà, ni tan sols aquesta tarda, així que em sembla innecessari dedicar temps a llegir un llibre hipotètic que només fa que plantejar situacions que el més probable és que no passin mai. Jo el que vull són respostes i aquest llibre no me les dona. El que necessito saber és què passarà després de la pandèmia, arribarà la calma? Tindrem un futur digne la nostra generació? La societat podrà recuperar-se d’aquest gran estrall viscut enguany? De ben segur que el pitjor encara està per arribar però jo espero que almenys no sigui aquest segle i que el merder se’l mengin uns altres. Al final, una de les poques coses que m’ha ensenyat el quasi quart de segle que fa que estic en aquest món és que a vegades cal ser egoista i vetllar per un mateix ja que si no ho fas tu no ho farà ningú.

Publicat a

Josep Pla i el meu Empordà

Josep Pla va arribar a la meva vida gràcies al meu pare, com tantes altres coses, quan un dia li va donar per llegir-ne l’obra completa. Fa dies que estic llegint “El quadern gris” i la veritat és que el vaig començar perquè vaig veure, no sé on, que les primeres frases del llibre eren bastant pròximes a la realitat a dia d’avui. El començament fa així:

“1918. 8 de març. Com que hi ha tanta grip han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família”.

Era 1918 i tenien la grip espanyola. Avui és 2020 i tenim el covid-19. Pla no va poder tornar a la universitat fins al gener del 1920, veurem quan triguem nosaltres.

Bé, el tema però no era la grip espanyola sinó l’Empordà. Els primers mesos relatats a “El quadern gris” Pla els viu a Palafrugell i les paraules queden emmarcades en els paisatges i els colors del bell Empordà. I tot això em recorda als estius que vaig viure a L’Escala, a l’Empordà.

Durant quatre anys vàrem estiuejar a L’Escala i el fet és que aquests quatre estius m’han marcat d’una manera exagerada. Tinc molts records dels dies passats, matins eterns a la platja que m’acabaven avorrint fins a la sacietat, de veure “El món d’en Beackman” als migdies, d’escoltar “Cuídate” del Viaje a Copperpot de La Oreja de Van Gogh mentre em dutxava, de mirar el De Vacances que feien a TV3 i el Pasapalabra d’Antena 3 amb la Sïlvia Jato, celebrar el meu sant en una pizzeria del Port d’en Perris, les visites d’avis, àvies i tietes o les caminades cap a Sant Martí d’Empúries sense ser conscient de la magnificència que s’amagava darrera les pedres del camí de ronda.

Que L’Escala m’ha marcat ho sé i en soc conscient perquè quan hi he tornat, anys després, sempre se m’ha remogut alguna cosa dins que em transporta, directament, a tots aquells estius, records, memòries i vivències. L’Escala som nosaltres però també els seus carrers i les seves olors. Fa 4 o 5 anys que hi tornem, no de la mateixa manera ni en les mateixes condicions, però la nostàlgia que m’envaeix només d’entrar al poble i la bellesa de la seva essència em són suficients per dir que si un dia em perdo, sens dubte, busqueu-me allà.

 

La cançó més famosa dedicada a l’Empordà és la de Sopa de Cabra. Tot i així, jo em quedo amb la de la Gemma Humet (2017).

Vas fer-nos de pell salada
presa per la tramuntana,
com la d’aquells déus romans ancestrals…

 

 

Publicat a

El món en quarantena

Jo vaig néixer hipocondríaca i amb els anys se m’ha anat accentuant aquesta sensibilitat. És més, com més feliç sóc i més coses puc perdre més por em fa la mort. Així doncs, i malgrat tots em titllessin de boja, jo sabia que, tard o d’hora, el coronavirus (COVID-19) acabaria trucant, literalment, a les nostres portes. El que no tenia tan clar era que la incompetència dels qui ens governen aniria tan lluny, però això ja és un altre tema.

Però bé, tornem al que ens ocupa: mica en mica l’hem anat veient venir, primer a la Xina, Corea del Sud, després Itàlia i finalment a aquí. Allò trist és que ni tan sols podent veure el futur des de la distància, i en versions repetides, hem/han estat capaços de preveure el que ens venia a sobre.

Fa 5 dies que les persones sensates i que tenim “la sort” de no haver d’anar a treballar vivim confinades a casa (#JoEmQuedoACasa, #YoMeQuedoEnCasa, quédate en tu puta casaaaaaaaaaa!!) i sembla ser que anirà per llarg. Aquí també podríem parlar de la no solidaritat de les persones que en declarar-se la quarantena van optar per anar en tromba cap a les seves segones residències o d’aquells que tenint la capacitat d’evitar que la gent no indispensable pugui no anar a treballar no ho impedeixen, però això també seria derivar-nos de l’assumpte i més val que cadascú sigui el jutge de les seves pròpies accions i de la seva consciència.

El fet és que vivim un moment insòlit. Mai havia passat una cosa com aquesta. Val sí, al segle XIV hi va haver una onada de Pesta Negra que es va endur per davant un terç de la població europea. Però AL SEGLE XIV, NO AL XXI. I de fet prou afortunats ens podem considerar per viure la pandèmia en ple segle XXI i no al XIV, ja que d’haver-la viscut llavors segurament molts de nosaltres ja seríem ben morts.

Bé, que me’n torno a anar. Estem vivint un moment històric que, per sort o per desgràcia, s’estudiarà a les universitats durant molts anys. No només a les facultats de medicina sinó també a les de ciències polítiques per analitzar l’actuació dels poders fàctics; a les de sociologia i psicologia per analitzar el comportament i la reacció de les persones; a les de filosofia per ensenyar-nos la part més fosca, però a la vegada també la més clara, de l’ésser humà juntament amb els canvis de paradigma que es produiran en la manera de pensar i de fer les coses; a les d’economia, perquè està clar que gran part de les repercussions de tot plegat seran econòmiques; a les de periodisme pel paper, més o menys lamentable, que estan jugant els mitjans de comunicació, i a les d’història, perquè això és històric i marcarà un abans i un després que encara no som capaços d’imaginar.

Així doncs, la novetat del moment fa que visquem en una incertesa permanent on tot canvia d’un moment a l’altre. A més, el bombardeig d’informació és constant i per totes bandes: televisió, ràdio, xarxes socials… És per això que sovint resulta complicat evadir-se de la situació. Clar que necessitem saber què passa i com evolucionen les coses, però ningú vol morir d’una sobredosi informativa.

El fet de no saber quant temps haurem d’estar així i com serà la vida quan puguem tornar a la normalitat encara agreuja més la sensació d’angoixa i impotència. Qui ho diria ara que trobaríem a faltar les coses més absurdes… I les que no ho són tant: les iaies, els amors, la família, els amics (en especial els que es juguen la vida per nosaltres a primera línia del front)… L’únic que consola, en aquest aspecte, és pensar en com de bonic serà el retrobament i com arribarem a valorar les relacions personals a partir d’ara.

El confinament es fa dur però encara ens podem donar per afortunats per viure’l en ple mes de març (perquè imagineu-vos, a sobre, viure’l a ple estiu) i a l’any 2020, on Internet ens pot salvar la vida. No només per Netflix, HBO i totes les plataformes digitals d’aquesta índole sinó per tot el contingut digital que persones i institucions de molts àmbits, especialment culturals, han abocat a Internet per poder-nos fer la quarantena una mica més lleugera.

És evident que el món està convulsionant i que qui més en patirà les conseqüències seran els de sempre. Probablement la nostra generació quedarà tocada de mort i condemnada a una precarietat eterna, però aferrem-nos a l’status quo actual per creure que a partir d’aquí poden canviar moltes coses: es demostra que el sistema econòmic vigent no funciona i que la dinàmica geopolítica està capgirant allò que fins ara es creia impossible. Pot ser el COVID-19 el primer pas cap a la derrota del neoliberalisme? Pensem. La Unió Europea no serveix per res, Macron i l’alcalde convergent d’Igualada fan apologia de la sanitat pública i al final són els rojos comunistas xinesos i cubans els que brinden ajuda al país europeu que més ho està patint. Ara bé, no patiu: aviat vindran a per nosaltres. Al ritme que anem i davant la incompetència generalitzada entre la classe política d’aquest país acabarem pitjor del que mai haguéssim pogut imaginar, ni en el pitjor dels nostres malsons.

Bé, necessitava escriure això i verbalitzar d’alguna manera tot allò que em passa pel cap. La psicosi personal i col·lectiva no ajuda a combatre l’angoixa generalitzada del moment. Em costa molt alienar-me de la situació i és per això que quan tot acabi hauré d’agrair (molt) a les persones que em són més pròximes. Ja sé que, de per si, sóc una persona difícil, que em tendeix a pesar més el cap que el cos, però l’agraïment, en aquest cas, serà etern. Igual que pels que sortim a aplaudir cada dia a les 8 del vespre. Que això ens serveixi per votar amb consciència d’ara en endavant i per entendre que sense una sanitat pública de qualitat els drets de les persones no poden estar garantits. I sense l’educació pública tampoc.

Amb els anys que fa que existim com a espècie i veient tot el que ens ha passat com a tals crec que hom pot tenir dret a dubtar de l’existència d’un déu misericordiós. No obstant això, i no fos cas que pequéssim d’incrèduls, esperem poder sortir-nos-en, com a col·lectiu i com a comunitat, ben aviat. Ara més que mai, salut.

PD: Qui ens havia de dir fa tres mesos, quan ens desitjàvem un bon any, que el 2020 ens portaria tot això, eh!? 🙂