Enguany, i per primera vegada, arran de la celebració de la XV edició de la Fira Modernista a la ciutat de Terrassa, un dels esdeveniments culturals més lluïts del calendari local, s’edità la guia de la Terrassa modernista. En aquesta, i des del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, hi vaig escriure dos articles, els quals adjunto a continuació.
L’obrerisme terrassenc durant el primer terç del segle XX
A principis del segle XX, Terrassa era una ciutat fabril de més de 15.000 habitants on les indústries, sobretot tèxtils, eren el motor econòmic de la població. El pes important que aquestes tenien es plasmava en la societat terrassenca, formada, a grans trets, per patrons i obrers. Els burgesos industrials, propietaris de fàbriques com el vapor Aymerich Amat i Jover, també tenien a les seves mans el control polític de la ciutat, articulat al voltant del salisme. Aquest era un moviment localista conservador, monàrquic i anticatalanista encapçalat per la figura del primer comte d’Ègara, el diputat a corts Alfons Sala i Argemí. Paral·lelament a la classe dirigent dominadora del poder econòmic i polític de la ciutat, els peons que omplien i feien funcionar les indústries ben aviat començarien a associar-se per defensar els seus drets davant dels atacs de la burgesia.
El moviment obrer terrassenc evolucionà d’una manera particular respecte altres ciutats similars com, per exemple, Sabadell. A Terrassa, a finals del segle XIX i principis del nou-cents, l’estructura industrial estava concentrada en poques mans de manera que el control d’aquesta era més fàcil i la capacitat coercitiva dels propietaris més important, per la qual cosa els conflictes laborals eren menors. Així doncs, l’obrerisme egarenc del tombant de segle era moderat i pacifista, tal i com explica el diari sabadellenc “El Obrero”. Aquest mateix argumenta el perquè sobre la passivitat del moviment prenent com a motiu la pervivència de les relacions semifeudals entre la població, fet que portava als treballadors a veure els amos com la viva imatge del patriotisme de la ciutat.
Tanmateix, aquesta quietud no fou duradora. Si bé la repressió exercida després de la vaga del 1902 deixà el moviment obrer terrassenc tocat de mort fins al 1907, fou durant aquests anys d’aparent desarticulació quan aparegué el periòdic obrer “Germinal”, que juntament amb l’increment propagandístic i l’acció d’alguns dirigents com Jeroni Ferrer i Hermies Busqué, posava les bases per l’imminent renaixement virulent del moviment. A partir del 1907, la reorganització dels treballadors en mans de Societat Obrera ja era evident tot i que no fou fins al 1910, després de la Setmana Tràgica, que a Terrassa no tingué gaire ressò, quan arran de la creació de la CNT l’obrerisme egarenc ressorgí plenament amb la constitució d’un comitè local. Aquest, en un primer moment, ja comptava amb 1424 afiliats, unes xifres indicadores del pes rellevant que tindria l’organització municipal en la lluita obrera contra la patronal.
El detonant que afavorí el canvi d’actitud complet arribà poc després de la creació de la CNT, quan la federació local presentà una petició per tal d’assolir un augment salarial. Aquesta fou denegada per l’Institut Industrial i suposà l’inici d’una vaga combativa que marcaria un abans i un després en el moviment obrer de la ciutat i, sobretot, en la relació d’aquest amb els amos de les fàbriques. La llarga vaga s’inicià a la fàbrica García Hermanos, propietat de l’alcalde del moment, Josep Garcia Humet. La seva prolongació en el temps féu que les repercussions de l’aturada es notessin en molts nivells de la societat. Per exemple, l’any 1911, arran d’aquesta, es suspengué la festa major de la ciutat, celebrada el primer diumenge després de sant Pere. La lluita acabà amb una derrota dels sindicalistes, fet, però, que no impedí la radicalització del moviment. Des de llavors l’obrerisme egarenc encarà una nova etapa, antagònica a l’anterior, lluny del pacifisme i la moderació, entrant en un espiral de violència que es percebria en molts aspectes de la vida laboral, social i econòmica de la ciutat.
A partir del 1911 se succeïren diverses aturades, com la vaga general del 1913, més curta però més violenta que la de dos anys enrere. Aquesta, una exemplificació de l’increment de la brutalitat en el moviment obrer, fou promoguda des de Barcelona i els primers terrassencs en adherir-s’hi foren els treballadors del tèxtil d’Art Fabril. Durant l’aturada, les forces d’ordre públic ocuparen la ciutat i hi hagueren baralles entre els piquets i els treballadors titllats d’esquirols que no secundaven la vaga. Finalment, la llarga paralització industrial acabà amb la detenció dels principals dirigents i l’empresonament d’alguns col·laboradors.
Poc després, la ciutat, i sobretot els industrials burgesos, entraren en una conjuntura econòmica excepcional fomentada per la neutralitat d’Espanya en la Primera Guerra Mundial. Arran de la imparcialitat espanyola davant el conflicte, la patronal veié incrementar els seus ingressos gràcies a l’ocupació dels mercats que deixaren lliures els països europeus que participaven en la contesa bèl·lica. Aquest creixement comportà l’augment del nivell de vida però no dels salaris dels treballadors, els quals veient minorar les seves condicions de vida, de treball i el seu poder adquisitiu, començaren a gestar una ira que esclataria amb el final de la Gran Guerra i la posterior crisi econòmica generada per una sobreproducció industrial.
Aquesta situació crítica desencadenà un seguit de vagues i feu augmentar el radicalisme obrer, que ja havia pujat de to abans de la Primera Guerra Mundial. Juntament a la conjuntura econòmica danyosa, cal afegir-hi un nou fenomen, el del pistolerisme. Aquest suposava una confrontació directa entre la patronal i el sindicalisme i era conseqüència de la repressió vers la crisi de postguerra, la qual, a més, havia estat accentuada per la por de la burgesia local als efectes que podia tenir la Revolució Russa entre el proletariat de la ciutat. El pistolerisme a Terrassa tingué un fort impacte, a diferència d’altres localitats, arribant a provocar fins a 37 atemptats amb 9 morts i 16 ferits entre els anys 1918 i 1923. Una de les pèrdues que tingué més repercussió fou la d’en Serafí Sala, un obrer que formava part del Sindicat Únic, l’enterrament del qual esdevingué una demostració multitudinària de la força del sindicalisme a la ciutat. Tanmateix també perderen la vida alguns industrials, com Joan Abelló, del ram del metall, o Joan Puigbò.
El pistolerisme, que no es detingué davant el gir polític del país després de la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930), no féu més que incrementar l’ambient de violència que anava impregnant, mica en mica, tota la societat. Durant molts anys la lluita social, tot i els intents de mediació fracassats exercits des de l’ajuntament, seria el camí cap a una ruptura del sistema que, llavors, ja era una mort anunciada.
Per saber-ne més…
MARCET, Xavier: Qui ha manat a Terrassa? I altres qüestions. Editorial Ègara, Terrassa, 1991.
MARCET, Xavier (dir): Terrassa, segle XX. 1867 – 1993. Diari de Terrassa, Terrassa, 1993 – 1994.
Terrassa, cultura i diversió durant el primer terç del segle XX
La pluralitat social de la ciutat de Terrassa també quedava reflectida en la vida cultural i l’oci dels seus habitants. L’augment del temps lliure i la nova concepció de l’entreteniment com a pilar de la vida social de les persones portà a l’aparició de diversos espais de sociabilitat que proporcionaven maneres de divertir-se, a la vegada que fomentaven la cultura, als seus assidus. A principis del segle XX, el Noucentisme i el Modernisme convivien en la literatura i la cultura catalana. Els ideals d’aquests moviments arribaren a Terrassa de mans dels artistes i intel·lectuals locals, com Joaquim Vancells, així com també d’aquells que freqüentaven la ciutat, com Alexandre Galí o Josep Lleonart. La vitalitat cultural fou tal que la dècada dels anys 20 va ser esplendorosa.
Ara bé, ja des de finals del segle XIX, la dinàmica associacionista anava en puixança. Com a conseqüència d’això, i seguint la dinàmica del context català, a Terrassa començaren a constituir-se diverses entitats culturals com per exemple el Centre Excursionista o la Sociedad Coral Juventud Tarrasense, i ja entrat el segle XX se’n fundaren de noves, com el Centre Social Catòlic. Aquest, que al principi es deia Juventud Católica, comptava amb un gran cafè i un teatre on hi tenien lloc activitats culturals i pedagògiques així com també balls tradicionals de la cultura catalana. A banda d’aquestes associacions, a la ciutat hi convivien tres casinos: el Casino de Artesanos, el Casino Terrasense i el Casino del Comercio. Cadascun aplegava col·lectius diferents, per exemple el Casino Tarrasense era el més elitista i conservador, mentre que el del comerç era més ampli a nivell social, fet que el portava a ser la corporació egarenca amb més socis (a finals del segle XIX ja en tenia gairebé 600). Malgrat les diferències entre ells, els casinos eren un lloc d’esbarjo on es celebraven balls i vetllades, tertúlies, jocs d’atzar i fins i tot algunes representacions teatrals, malgrat que aquestes tenien lloc en espais més adients per aquest tipus de funcions.
El teatre a Terrassa era una gran activitat cultural que comptava amb grans personalitats egarenques com Francesc Giralt, Josep Roca i Roca o Ramon Coll. En el tombant de segle a la ciutat ja hi havia diversos locals condicionats com a tals, alguns de manera majestuosa, com el Teatre Principal, que fou construït al 1857. Aquest, però, no era l’únic: també hi havia el teatre del Prado Egarense (1877), el del Retiro (1880), l’Alegria (1907) i el del Recreo (1912). Les seves programacions, plenes de grans espectacles, estaven orientades a uns determinats sectors de la població, la burgesia i les classes dominants. Precisament per aquesta exclusivitat, que tot i no ser directa era evident, les classes mitjanes i els obrers comptaven amb altres locals per gaudir del seu temps lliure. Tanmateix, això no vol dir que els obrers no anessin o no fessin teatre ja que hi havia diverses companyies amateurs que actuaven amb l’objectiu de divertir i educar la població, com és el cas de la Terrassenca. A Terrassa, el teatre era lluït i mostra d’això en són les diverses companyies terrassenques, així com també les que venien de Barcelona i comarques, que feien parada en els teatres egarencs. Els autors més representats dalt dels escenaris eren Frederic Soler i Àngel Guimerà, dels quals se’n celebraren homenatges, a més de Joan Maragall o Josep Maria de Sagarra. Les obres del gran pintor i dramaturg Santiago Rusiñol (1861 – 1931) també ompliren les sales terrassenques, com a l’any 1902, en el qual es representà Llibertat al Teatre del Retiro; fins i tot ell mateix assistí a algunes de les funcions que tingueren lloc a la ciutat, per exemple, el dia 14 de desembre del 1930 acudí al Teatre Principal a veure La buena gente. El teatre, però, començà a entrar en un període regressiu a partir de la gran irrupció del cinema a la ciutat com a gran espectacle de masses. No obstant això, seguí essent el gran punt de trobada de la burgesia de la ciutat.
Pel que fa el cinema, aquest arribà a Terrassa poc després que ho fes a Barcelona. Avançant a remolc de la ciutat comtal, ben aviat s’obriren diverses sales: el Cine Egara, el Cinema Catalunya, el Nou Alegria, el Doré… La maquinària de les sales terrassenques estava al dia amb les innovacions tècniques i el 1908 ja s’estrenà la primera pel·lícula de cinema mut rodada a la ciutat.
D’entre els altres espais de sociabilitat que omplien els carrers i la vida cultural, la Casa del Poble hi tingué un paper d’especial rellevància. Aquesta, situada al carrer Cremat, fou creada arran de la fundació de la Fraternitat Republicana l’any 1903. El fet és que l‘entitat suplia les mancances que tenia la ciutat arran de la falta d’un ateneu popular ja que el que hi havia hagut fins l’any 1898, l’Ateneu Terrassenc, havia estat en mans de la burgesia local, de manera que els sectors més populars de la ciutat quedaven al marge dels certàmens, els balls o les tertúlies que s’hi organitzaven.
Aquest “nou” ateneu obrer, que, en paraules d’Enrique Ucelay de Cal, materialitzà un noucentisme de masses, congregava gent molt diversa. Allà s’hi organitzaven balls, representacions teatrals i fins i tot hi havia una sala de cinema. A més, a la Casa del Poble també hi tenien llocs mítings polítics, com el que es celebrà el març del 1913 a favor de la defensa d’uns vaguistes o diverses conferències, com la del coreligionari Oriol Martorell, “Les zones neutrals en els seus aspectes comercials, industrial i societari”, la qual fou descrita pel diari Acción Republicana com una intervenció molt interessant. Els esdeveniments, com els balls i les representacions, que hi tenien lloc sortien anunciats als diaris de la ciutat, com La comarca del Vallés o Llibertat! i pels mateixos mitjans es pot saber que les trobades eren reeixides.
Tanmateix, els balls, molt populars entre el jovent de la ciutat, també tenien locals que els servien de sala de ball, com el de La Viola, al carrer García Humet o la Palmera al carrer del Vall. Els balls associats amb la celebració anual dels sants patrons gremials, com el de Sant Antoni Abad o Santa Llúcia entre molts d’altres, juntament amb el ball de Festa Major omplien el calendari festiu de la ciutat.
Per saber-ne més…
AULET, Jaume: Terrassa, 100 anys d’art i cultura. Fundació Caixa Cultural de Terrassa, Terrassa, 1992.
MARCET, Xavier (dir): Terrassa, segle XX. 1867 – 1993. Diari de Terrassa, Terrassa, 1993 – 1994.
PLANS, Lourdes: La vida cultural i recreativa a la Terrassa d’ahir, 1875 – 1931. Terrassa Viva, Terrassa, 2000.
