Publicat a

El quart de segle en un món que no serà millor

La primera setmana de confinament vaig escriure sobre l’oportunitat que ens brindava la vida per tal de demostrar que els éssers humans podíem ser millors persones. Més de mig any després, amb menys salut mental i amb una vida completament diferent a la de principis del mes de març, veiem que no, que el món no serà un lloc millor ni els éssers humans seran millors persones. Que els idiotes, si poden, encara ho seran més i els que no ho eren potser s’hi tornen.

La pandèmia ens està posant a prova en molts sentits (físic, mental, emocional, social, econòmic…) però res d’això és una novetat a dia d’avui ja que tothom i a tota hora ens bombardeja amb aquesta informació. El que tampoc és una novetat és que si el futur abans ja era gris ara ja s’ha tenyit d’una foscor profunda.

I és enmig d’aquesta negror en què els vint-i-cinc anys em comencen a trucar a la porta. Jo, meitat por i alegria, els hi obro la porta, mirant-los de reüll, i esperant que el segon quart de segle de la meva vida sigui com a mínim tan bo com el primer però que no porti més pandèmies mundials sota el braç que, amb aquesta, ja n’he tingut prou.

De fet, vint-i-cinc anys no són res comparat amb els milers d’anys que fa que els Homo Sapiens colonitzen i destrossen el planeta. Fa poc he acabat de llegir el primer llibre de la trilogia de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. A través d’un recorregut per la història de la humanitat, l’autor planteja al lector una sèrie de dilemes i qüestions que, almenys jo, mai m’havia plantejat. Entre els temes que es tracten hi ha, per exemple, la importància de la felicitat, la reflexió al voltant del poder que tenen els diners avui en dia o de la diferència entre els déus pagans i les religions monoteistes. Realment avui en dia l’ésser humà es creu que és el més llest de tots però aquesta ha estat una sensació compartida per a tots els seus ancestres. I és que la història de la humanitat avança i, de moment, no sembla pas que estiguem a l’últim capítol.

Si una cosa m’ha aportat aquest llibre són les ganes de pensar i les menjades de tarro, ja que me n’anava a dormir donant voltes a qüestions hiper transcendentals al voltant de l’existència humana. Ara bé, el final del llibre és abrupte i incert. L’autor comença a divagar sobre el futur tot aplanant el terreny de cara al segon volum, Homo Deus. Una breu història del demà. en el qual planteja una sèrie de punts relacionats amb el futur. El demà és imprevisible, incert, desconegut i, tal i com explica Maria Climent a la seva novel·la Gina, no podem controlar-lo de cap de les maneres (però això ja és una altre tema i ja en parlarem en un altre moment). Així doncs, com que no soc gaire fan de la ciència ficció he decidit que la meva història amb en Yuval acabarà aquí, amb el final del primer llibre ja que d’incerteses ja en tinc prou.

Ningú sap què passarà demà, ni tan sols aquesta tarda, així que em sembla innecessari dedicar temps a llegir un llibre hipotètic que només fa que plantejar situacions que el més probable és que no passin mai. Jo el que vull són respostes i aquest llibre no me les dona. El que necessito saber és què passarà després de la pandèmia, arribarà la calma? Tindrem un futur digne la nostra generació? La societat podrà recuperar-se d’aquest gran estrall viscut enguany? De ben segur que el pitjor encara està per arribar però jo espero que almenys no sigui aquest segle i que el merder se’l mengin uns altres. Al final, una de les poques coses que m’ha ensenyat el quasi quart de segle que fa que estic en aquest món és que a vegades cal ser egoista i vetllar per un mateix ja que si no ho fas tu no ho farà ningú.

Publicat a

Entre pedres, emocions i mediacions

L’altre dia vaig anar a les ruïnes d’Empúries, per segona vegada. Empúries és un lloc màgic, ple de significat i transcendència. L’any 218 aC esdevenia la porta d’entrada de Roma a la Península Ibèrica i, segles abans, ja havia estat port d’arribada dels grecs de Focea. Ara bé, fins ben entrat el segle XX, arqueòlegs i estudiosos com Puig i Cadafalch, no (re)descobririen el que s’amagava sota de totes aquelles pedres.

Perquè, al cap i a la fi, el que hom veu quan visita el jaciment d’Empúries, o qualsevol altre jaciment, són pedres. Pedres sobre pedres que són incapaces de traçar un diàleg o una explicació que aconsegueixi treure l’entrellat d’allò que observem. I és que de ben segur que el patrimoni arqueològic és el més complicat d’entendre. És per això que és tan necessària la mediació, l’enllaç, el vincle, allò que permeti al visitant comprendre la magnificència del que té davant dels ulls: cal fer didàctica patrimonial.

El nostre cervell funciona per estímuls i és important trobar una motivació en les coses que fem. Això també ens passa quan visitem un jaciment arqueològic tot i que en aquest cas la frustració que ens envaeix al no entendre el que veiem ens porta a la negativitat, que sovint és la causant d’expressions tan nostrades com ‘perquè em diguin que aquestes pedres eren un vàter i que aquestes eren una botiga em quedo a casa’ (parafrasejant la meva germana).

Bé, no ens desviem del tema. El fet és que la meva primera opció era tornar al jaciment d’Empúries per a veure una visita teatralitzada que, alhora, em servís com a treball de camp per al meu Treball de Final de Màster. Tanmateix aquesta opció no va ser possible ja que les places estaven esgotades, fet demostra que la gent quan li expliques les coses i quan, sobretot, apel·les a les seves emocions els hi agrada (entendre) allò que veuen.

Així doncs, la nostra visita va ser per lliure. A causa de la COVID-19 les audioguies han desaparegut i hi ha una sèrie de codis QR que, a l’escanejar-los, et fan la mateixa explicació que et feia l’audioguia (i d’una manera més higiènica, perquè no dir-ho). No obstant això, la intempèrie, les condicions climàtiques i l’absència quasi total de panells explicatius fan que la visita sigui més aviat feixuga com també és feixuc el petit museu que amb una sèrie de vitrines, que a dia d’avui ja es veuen obsoletes, intenta sintetitzar la història del jaciment. Sense cap mena d’interacció amb el visitant, una trentena de vitrines se succeeixen les unes a les altres amb un disseny monòton i planer. Segurament l’endarreriment museològic i museogràfic s’explica perquè el jaciment pertany al Museu d’Arqueologia de Catalunya, un museu públic que per tant depèn dels pressupostos de cultura que, com ja se sap, no són dels més generosos.

Dins del mateix edifici també hi ha exposada l’escultura original de l’Esculapi. Que, per cert, quina sorpresa la meva en llegir que l’original va estar exposada a Barcelona fins a l’any 2008, si no vaig errada, que va ésser retornada al jaciment. Un altre motiu més per odiar el centralisme que corseca el nostre petit país!

El millor de tot va ser, sens dubte, l’audiovisual. Situat a l’entrada del jaciment, permet al visitant fer-se una idea d’allò que veurà i situar-se una mica en l’espai i en el temps. Breu, d’uns 8 minuts, didàctic i concís explica el necessari sense excedir-se, ni per massa ni per massa poc.

Finalment, la visita acaba amb una ullada a la botiga, que compta amb poques coses però algunes de ben trobades. La botiga, personalment, crec que és una de les parts més importants d’un museu perquè et permeten endur-te alguna cosa tangible d’allò que has visitat. Òbviament si el que has vist t’ha agradat o no et predisposarà d’una manera o una altra a voler-te endur mitja botiga o, per contra, a voler incendiar-la.

Amb tot, una arriba a la conclusió que el patrimoni arqueològic no és avorrit sinó més aviat incomprensible. La importància de la mediació, d’allò que et faci entendre que el que veus és més que pedres sobre pedres, és clau per a trobar una motivació que ens permeti acabar la visita sense voler dinamitar el jaciment per soporífer.

Les visites guiades amb un monitor o les visites amb espectacle et permeten apel·lar a les emocions i poder així crear un vincle amb allò que estàs veient. A més, aquest vincle, pot venir motivat per raons diferents, fet que permet que cada persona visqui l’esperit del lloc d’una manera diferent.

A vegades, però, potser ni tan sols cal el factor personal. Recordo, per exemple, el Museu de Badalona o el Rynek Underground de Cracòvia que a través d’una museografia actualitzada i d’una interpel·lació al visitant a partir d’interactius permetien acostar el patrimoni arqueològic objecte de la visita.

A casa nostra encara ens queda molt camí per recórrer amb el patrimoni arqueològic si ens comparem amb altres països del nord d’Europa o de la resta del món. Tanmateix, no cal perdre l’esperança: les noves generacions de museòlegs i museòlogues maldaran per posar el seu gra de sorra en la conservació i la difusió del nostre patrimoni.

Publicat a

La no Fira Modernista del 2020

Aquest cap de setmana s’havia de celebrar la XVIII edició de la Fira Modernista. Lògicament no es celebrarà perquè, com tants altres esdeveniments, ha sucumbit davant la pandèmia mundial. Tot i saber-ho, dilluns, en passar la pàgina de l’agenda i veure “FIRA MODERNISTA!!!” apuntat al cap de setmana em va agafar un no sé què que què sé jo que va fer que se m’encongís el cor. L’any 2020 no tindrà fira modernista (ni festa major) però que la pena no ens faci perdre l’esperit del tombant de segle.

La Fira Modernista se celebra des de l’any 2003 per iniciativa de l’ajuntament. No obstant això, la festivitat remunta fins al segle XIII, quan Jaume I va concedir a la vila de Terrassa el privilegi per poder celebrar una fira de primavera al mes de maig, per la Santa Creu. La festa va perdurar fins al segle XIX ja que amb el creixement de la ciutat s’anà perdent. Amb el canvi de mil·lenni l’ajuntament la va voler recuperar donant-li un nou sentit a partir de la revalorització del seu patrimoni modernista i industrial i convidant als visitants a viure, sentir i fins i tot tastar el viatge en el temps. Encara que no ho sembli, el patrimoni que llueix durant el cap de setmana de la fira no desapareix després sinó que hi és durant tot l’any. No obstant això, el cap de setmana en qüestió és un dels moments en què és més concorregut. Les diverses edicions de la fira han projectat Terrassa a nivell turístic i cultural esdevenint fins i tot un model de referència a nivell nacional.

Enguany, que l’edició s’havia de dedicar a l’esport, no tindrem carrers engalanats, ni activitats al carrer, ni portes obertes, ni artesans al parc de Sant Jordi, ni paradetes a la rambla, ni gent vestida de burgesos perquè ja se sap que a Terrassa (ciutat industrial de referència) de classe obrera no n’hi havia. Malgrat la perversió, o no, del model de la fira aquesta és motiu d’orgull egarenc. Veure com la ciutat es vesteix de gala i en un escenari tan ric a nivell patrimonial com el que tenim és molt satisfactori.

Aquest any ens haurem de conformar en viure la fira a través de la pantalla (serà la virtualitat la nostra nova realitat?) gràcies a les iniciatives promogudes pels mateixos organitzadors. És més que evident que no serà el mateix però ens hi haurem de conformar mentre esperem amb ànsies que arribi la de l’any que ve.

Publicat a

Josep Pla i el meu Empordà

Josep Pla va arribar a la meva vida gràcies al meu pare, com tantes altres coses, quan un dia li va donar per llegir-ne l’obra completa. Fa dies que estic llegint “El quadern gris” i la veritat és que el vaig començar perquè vaig veure, no sé on, que les primeres frases del llibre eren bastant pròximes a la realitat a dia d’avui. El començament fa així:

“1918. 8 de març. Com que hi ha tanta grip han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família”.

Era 1918 i tenien la grip espanyola. Avui és 2020 i tenim el covid-19. Pla no va poder tornar a la universitat fins al gener del 1920, veurem quan triguem nosaltres.

Bé, el tema però no era la grip espanyola sinó l’Empordà. Els primers mesos relatats a “El quadern gris” Pla els viu a Palafrugell i les paraules queden emmarcades en els paisatges i els colors del bell Empordà. I tot això em recorda als estius que vaig viure a L’Escala, a l’Empordà.

Durant quatre anys vàrem estiuejar a L’Escala i el fet és que aquests quatre estius m’han marcat d’una manera exagerada. Tinc molts records dels dies passats, matins eterns a la platja que m’acabaven avorrint fins a la sacietat, de veure “El món d’en Beackman” als migdies, d’escoltar “Cuídate” del Viaje a Copperpot de La Oreja de Van Gogh mentre em dutxava, de mirar el De Vacances que feien a TV3 i el Pasapalabra d’Antena 3 amb la Sïlvia Jato, celebrar el meu sant en una pizzeria del Port d’en Perris, les visites d’avis, àvies i tietes o les caminades cap a Sant Martí d’Empúries sense ser conscient de la magnificència que s’amagava darrera les pedres del camí de ronda.

Que L’Escala m’ha marcat ho sé i en soc conscient perquè quan hi he tornat, anys després, sempre se m’ha remogut alguna cosa dins que em transporta, directament, a tots aquells estius, records, memòries i vivències. L’Escala som nosaltres però també els seus carrers i les seves olors. Fa 4 o 5 anys que hi tornem, no de la mateixa manera ni en les mateixes condicions, però la nostàlgia que m’envaeix només d’entrar al poble i la bellesa de la seva essència em són suficients per dir que si un dia em perdo, sens dubte, busqueu-me allà.

 

La cançó més famosa dedicada a l’Empordà és la de Sopa de Cabra. Tot i així, jo em quedo amb la de la Gemma Humet (2017).

Vas fer-nos de pell salada
presa per la tramuntana,
com la d’aquells déus romans ancestrals…

 

 

Publicat a

El món en quarantena

Jo vaig néixer hipocondríaca i amb els anys se m’ha anat accentuant aquesta sensibilitat. És més, com més feliç sóc i més coses puc perdre més por em fa la mort. Així doncs, i malgrat tots em titllessin de boja, jo sabia que, tard o d’hora, el coronavirus (COVID-19) acabaria trucant, literalment, a les nostres portes. El que no tenia tan clar era que la incompetència dels qui ens governen aniria tan lluny, però això ja és un altre tema.

Però bé, tornem al que ens ocupa: mica en mica l’hem anat veient venir, primer a la Xina, Corea del Sud, després Itàlia i finalment a aquí. Allò trist és que ni tan sols podent veure el futur des de la distància, i en versions repetides, hem/han estat capaços de preveure el que ens venia a sobre.

Fa 5 dies que les persones sensates i que tenim “la sort” de no haver d’anar a treballar vivim confinades a casa (#JoEmQuedoACasa, #YoMeQuedoEnCasa, quédate en tu puta casaaaaaaaaaa!!) i sembla ser que anirà per llarg. Aquí també podríem parlar de la no solidaritat de les persones que en declarar-se la quarantena van optar per anar en tromba cap a les seves segones residències o d’aquells que tenint la capacitat d’evitar que la gent no indispensable pugui no anar a treballar no ho impedeixen, però això també seria derivar-nos de l’assumpte i més val que cadascú sigui el jutge de les seves pròpies accions i de la seva consciència.

El fet és que vivim un moment insòlit. Mai havia passat una cosa com aquesta. Val sí, al segle XIV hi va haver una onada de Pesta Negra que es va endur per davant un terç de la població europea. Però AL SEGLE XIV, NO AL XXI. I de fet prou afortunats ens podem considerar per viure la pandèmia en ple segle XXI i no al XIV, ja que d’haver-la viscut llavors segurament molts de nosaltres ja seríem ben morts.

Bé, que me’n torno a anar. Estem vivint un moment històric que, per sort o per desgràcia, s’estudiarà a les universitats durant molts anys. No només a les facultats de medicina sinó també a les de ciències polítiques per analitzar l’actuació dels poders fàctics; a les de sociologia i psicologia per analitzar el comportament i la reacció de les persones; a les de filosofia per ensenyar-nos la part més fosca, però a la vegada també la més clara, de l’ésser humà juntament amb els canvis de paradigma que es produiran en la manera de pensar i de fer les coses; a les d’economia, perquè està clar que gran part de les repercussions de tot plegat seran econòmiques; a les de periodisme pel paper, més o menys lamentable, que estan jugant els mitjans de comunicació, i a les d’història, perquè això és històric i marcarà un abans i un després que encara no som capaços d’imaginar.

Així doncs, la novetat del moment fa que visquem en una incertesa permanent on tot canvia d’un moment a l’altre. A més, el bombardeig d’informació és constant i per totes bandes: televisió, ràdio, xarxes socials… És per això que sovint resulta complicat evadir-se de la situació. Clar que necessitem saber què passa i com evolucionen les coses, però ningú vol morir d’una sobredosi informativa.

El fet de no saber quant temps haurem d’estar així i com serà la vida quan puguem tornar a la normalitat encara agreuja més la sensació d’angoixa i impotència. Qui ho diria ara que trobaríem a faltar les coses més absurdes… I les que no ho són tant: les iaies, els amors, la família, els amics (en especial els que es juguen la vida per nosaltres a primera línia del front)… L’únic que consola, en aquest aspecte, és pensar en com de bonic serà el retrobament i com arribarem a valorar les relacions personals a partir d’ara.

El confinament es fa dur però encara ens podem donar per afortunats per viure’l en ple mes de març (perquè imagineu-vos, a sobre, viure’l a ple estiu) i a l’any 2020, on Internet ens pot salvar la vida. No només per Netflix, HBO i totes les plataformes digitals d’aquesta índole sinó per tot el contingut digital que persones i institucions de molts àmbits, especialment culturals, han abocat a Internet per poder-nos fer la quarantena una mica més lleugera.

És evident que el món està convulsionant i que qui més en patirà les conseqüències seran els de sempre. Probablement la nostra generació quedarà tocada de mort i condemnada a una precarietat eterna, però aferrem-nos a l’status quo actual per creure que a partir d’aquí poden canviar moltes coses: es demostra que el sistema econòmic vigent no funciona i que la dinàmica geopolítica està capgirant allò que fins ara es creia impossible. Pot ser el COVID-19 el primer pas cap a la derrota del neoliberalisme? Pensem. La Unió Europea no serveix per res, Macron i l’alcalde convergent d’Igualada fan apologia de la sanitat pública i al final són els rojos comunistas xinesos i cubans els que brinden ajuda al país europeu que més ho està patint. Ara bé, no patiu: aviat vindran a per nosaltres. Al ritme que anem i davant la incompetència generalitzada entre la classe política d’aquest país acabarem pitjor del que mai haguéssim pogut imaginar, ni en el pitjor dels nostres malsons.

Bé, necessitava escriure això i verbalitzar d’alguna manera tot allò que em passa pel cap. La psicosi personal i col·lectiva no ajuda a combatre l’angoixa generalitzada del moment. Em costa molt alienar-me de la situació i és per això que quan tot acabi hauré d’agrair (molt) a les persones que em són més pròximes. Ja sé que, de per si, sóc una persona difícil, que em tendeix a pesar més el cap que el cos, però l’agraïment, en aquest cas, serà etern. Igual que pels que sortim a aplaudir cada dia a les 8 del vespre. Que això ens serveixi per votar amb consciència d’ara en endavant i per entendre que sense una sanitat pública de qualitat els drets de les persones no poden estar garantits. I sense l’educació pública tampoc.

Amb els anys que fa que existim com a espècie i veient tot el que ens ha passat com a tals crec que hom pot tenir dret a dubtar de l’existència d’un déu misericordiós. No obstant això, i no fos cas que pequéssim d’incrèduls, esperem poder sortir-nos-en, com a col·lectiu i com a comunitat, ben aviat. Ara més que mai, salut.

PD: Qui ens havia de dir fa tres mesos, quan ens desitjàvem un bon any, que el 2020 ens portaria tot això, eh!? 🙂

 

Publicat a

Colmado 1917

Menjar és un dels grans plaers de la vida, sí. I l’altre dia a català ens varen demanar que escrivíssim una crònica sobre un restaurant. D’entre tots els que podia triar (La Terrassa del Museu, La Taverna del Ciri, Ca l’Obrer…) vaig acabar decantant-me per un dels més especials: el Colmado 1917. Per mi és especial en si mateix però també pel context i la companyia amb els que hi he anat les dues vegades que he tingut el plaer de fer-ho. Bé, us deixo amb l’escrit i espero suscitar-vos el mateix que va sentir la mestra al llegir-lo i, si podeu, no us el deixeu perdre.

 

Una travessia de la Rambla d’Ègara on no hi passa mai ningú. Un local en el que si no hagués estat per recomanació (al final el boca-orella sempre acaba essent el millor aliat) no hi entraries. Però un dia et diuen “Ei, aneu al Colmado! Ja veureu com hi tornareu”. I efectivament: hi tornes i no et cansaries de tornar-hi una vegada rere una altra.

Al passar pel llindar de la porta fas un viatge en el temps talment com si estiguessis dins d’un colmado dels anys 50 i t’asseus en una de les tres taules que hi ha dins del restaurant. Llavors en Luís, que és cambrer, cuiner i sommelier, et presenta una carta que et menjaries de principi a fi sense despentinar-te.

L’estona va passant, acollidorament, mentre esperes acompanyada d’un bon vi a que en Luís, amb un fogonet, un microones i una sandvitxera, et porti els daus de tonyina marinats, el lacón amb hummus de mongetes de ganxet, el bikini de tòfona i l’ou vegetarià.

El Colmado 1917 confirma, per enèsima vegada, que al pot petit hi ha la bona confitura i que les coses fetes amb amor sempre tenen més bon gust. Amb un producte de qualitat i un tracte excel·lent et permet gaudir del menjar com no ho havies fet mai.

 

La setmana que bé vaig a Madrid. A menjar, però també a impregnar-me de la seva bellesa, la seva història i la seva vitalitat. Crec que el tema del pròxim article és més que evident.