L’altre dia vaig anar a les ruïnes d’Empúries, per segona vegada. Empúries és un lloc màgic, ple de significat i transcendència. L’any 218 aC esdevenia la porta d’entrada de Roma a la Península Ibèrica i, segles abans, ja havia estat port d’arribada dels grecs de Focea. Ara bé, fins ben entrat el segle XX, arqueòlegs i estudiosos com Puig i Cadafalch, no (re)descobririen el que s’amagava sota de totes aquelles pedres.
Perquè, al cap i a la fi, el que hom veu quan visita el jaciment d’Empúries, o qualsevol altre jaciment, són pedres. Pedres sobre pedres que són incapaces de traçar un diàleg o una explicació que aconsegueixi treure l’entrellat d’allò que observem. I és que de ben segur que el patrimoni arqueològic és el més complicat d’entendre. És per això que és tan necessària la mediació, l’enllaç, el vincle, allò que permeti al visitant comprendre la magnificència del que té davant dels ulls: cal fer didàctica patrimonial.
El nostre cervell funciona per estímuls i és important trobar una motivació en les coses que fem. Això també ens passa quan visitem un jaciment arqueològic tot i que en aquest cas la frustració que ens envaeix al no entendre el que veiem ens porta a la negativitat, que sovint és la causant d’expressions tan nostrades com ‘perquè em diguin que aquestes pedres eren un vàter i que aquestes eren una botiga em quedo a casa’ (parafrasejant la meva germana).
Bé, no ens desviem del tema. El fet és que la meva primera opció era tornar al jaciment d’Empúries per a veure una visita teatralitzada que, alhora, em servís com a treball de camp per al meu Treball de Final de Màster. Tanmateix aquesta opció no va ser possible ja que les places estaven esgotades, fet demostra que la gent quan li expliques les coses i quan, sobretot, apel·les a les seves emocions els hi agrada (entendre) allò que veuen.
Així doncs, la nostra visita va ser per lliure. A causa de la COVID-19 les audioguies han desaparegut i hi ha una sèrie de codis QR que, a l’escanejar-los, et fan la mateixa explicació que et feia l’audioguia (i d’una manera més higiènica, perquè no dir-ho). No obstant això, la intempèrie, les condicions climàtiques i l’absència quasi total de panells explicatius fan que la visita sigui més aviat feixuga com també és feixuc el petit museu que amb una sèrie de vitrines, que a dia d’avui ja es veuen obsoletes, intenta sintetitzar la història del jaciment. Sense cap mena d’interacció amb el visitant, una trentena de vitrines se succeeixen les unes a les altres amb un disseny monòton i planer. Segurament l’endarreriment museològic i museogràfic s’explica perquè el jaciment pertany al Museu d’Arqueologia de Catalunya, un museu públic que per tant depèn dels pressupostos de cultura que, com ja se sap, no són dels més generosos.
Dins del mateix edifici també hi ha exposada l’escultura original de l’Esculapi. Que, per cert, quina sorpresa la meva en llegir que l’original va estar exposada a Barcelona fins a l’any 2008, si no vaig errada, que va ésser retornada al jaciment. Un altre motiu més per odiar el centralisme que corseca el nostre petit país!
El millor de tot va ser, sens dubte, l’audiovisual. Situat a l’entrada del jaciment, permet al visitant fer-se una idea d’allò que veurà i situar-se una mica en l’espai i en el temps. Breu, d’uns 8 minuts, didàctic i concís explica el necessari sense excedir-se, ni per massa ni per massa poc.
Finalment, la visita acaba amb una ullada a la botiga, que compta amb poques coses però algunes de ben trobades. La botiga, personalment, crec que és una de les parts més importants d’un museu perquè et permeten endur-te alguna cosa tangible d’allò que has visitat. Òbviament si el que has vist t’ha agradat o no et predisposarà d’una manera o una altra a voler-te endur mitja botiga o, per contra, a voler incendiar-la.
Amb tot, una arriba a la conclusió que el patrimoni arqueològic no és avorrit sinó més aviat incomprensible. La importància de la mediació, d’allò que et faci entendre que el que veus és més que pedres sobre pedres, és clau per a trobar una motivació que ens permeti acabar la visita sense voler dinamitar el jaciment per soporífer.
Les visites guiades amb un monitor o les visites amb espectacle et permeten apel·lar a les emocions i poder així crear un vincle amb allò que estàs veient. A més, aquest vincle, pot venir motivat per raons diferents, fet que permet que cada persona visqui l’esperit del lloc d’una manera diferent.
A vegades, però, potser ni tan sols cal el factor personal. Recordo, per exemple, el Museu de Badalona o el Rynek Underground de Cracòvia que a través d’una museografia actualitzada i d’una interpel·lació al visitant a partir d’interactius permetien acostar el patrimoni arqueològic objecte de la visita.
A casa nostra encara ens queda molt camí per recórrer amb el patrimoni arqueològic si ens comparem amb altres països del nord d’Europa o de la resta del món. Tanmateix, no cal perdre l’esperança: les noves generacions de museòlegs i museòlogues maldaran per posar el seu gra de sorra en la conservació i la difusió del nostre patrimoni.