La primera setmana de confinament vaig escriure sobre l’oportunitat que ens brindava la vida per tal de demostrar que els éssers humans podíem ser millors persones. Més de mig any després, amb menys salut mental i amb una vida completament diferent a la de principis del mes de març, veiem que no, que el món no serà un lloc millor ni els éssers humans seran millors persones. Que els idiotes, si poden, encara ho seran més i els que no ho eren potser s’hi tornen.
La pandèmia ens està posant a prova en molts sentits (físic, mental, emocional, social, econòmic…) però res d’això és una novetat a dia d’avui ja que tothom i a tota hora ens bombardeja amb aquesta informació. El que tampoc és una novetat és que si el futur abans ja era gris ara ja s’ha tenyit d’una foscor profunda.
I és enmig d’aquesta negror en què els vint-i-cinc anys em comencen a trucar a la porta. Jo, meitat por i alegria, els hi obro la porta, mirant-los de reüll, i esperant que el segon quart de segle de la meva vida sigui com a mínim tan bo com el primer però que no porti més pandèmies mundials sota el braç que, amb aquesta, ja n’he tingut prou.
De fet, vint-i-cinc anys no són res comparat amb els milers d’anys que fa que els Homo Sapiens colonitzen i destrossen el planeta. Fa poc he acabat de llegir el primer llibre de la trilogia de Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat. A través d’un recorregut per la història de la humanitat, l’autor planteja al lector una sèrie de dilemes i qüestions que, almenys jo, mai m’havia plantejat. Entre els temes que es tracten hi ha, per exemple, la importància de la felicitat, la reflexió al voltant del poder que tenen els diners avui en dia o de la diferència entre els déus pagans i les religions monoteistes. Realment avui en dia l’ésser humà es creu que és el més llest de tots però aquesta ha estat una sensació compartida per a tots els seus ancestres. I és que la història de la humanitat avança i, de moment, no sembla pas que estiguem a l’últim capítol.
Si una cosa m’ha aportat aquest llibre són les ganes de pensar i les menjades de tarro, ja que me n’anava a dormir donant voltes a qüestions hiper transcendentals al voltant de l’existència humana. Ara bé, el final del llibre és abrupte i incert. L’autor comença a divagar sobre el futur tot aplanant el terreny de cara al segon volum, Homo Deus. Una breu història del demà. en el qual planteja una sèrie de punts relacionats amb el futur. El demà és imprevisible, incert, desconegut i, tal i com explica Maria Climent a la seva novel·la Gina, no podem controlar-lo de cap de les maneres (però això ja és una altre tema i ja en parlarem en un altre moment). Així doncs, com que no soc gaire fan de la ciència ficció he decidit que la meva història amb en Yuval acabarà aquí, amb el final del primer llibre ja que d’incerteses ja en tinc prou.
Ningú sap què passarà demà, ni tan sols aquesta tarda, així que em sembla innecessari dedicar temps a llegir un llibre hipotètic que només fa que plantejar situacions que el més probable és que no passin mai. Jo el que vull són respostes i aquest llibre no me les dona. El que necessito saber és què passarà després de la pandèmia, arribarà la calma? Tindrem un futur digne la nostra generació? La societat podrà recuperar-se d’aquest gran estrall viscut enguany? De ben segur que el pitjor encara està per arribar però jo espero que almenys no sigui aquest segle i que el merder se’l mengin uns altres. Al final, una de les poques coses que m’ha ensenyat el quasi quart de segle que fa que estic en aquest món és que a vegades cal ser egoista i vetllar per un mateix ja que si no ho fas tu no ho farà ningú.