Josep Pla va arribar a la meva vida gràcies al meu pare, com tantes altres coses, quan un dia li va donar per llegir-ne l’obra completa. Fa dies que estic llegint “El quadern gris” i la veritat és que el vaig començar perquè vaig veure, no sé on, que les primeres frases del llibre eren bastant pròximes a la realitat a dia d’avui. El començament fa així:
“1918. 8 de març. Com que hi ha tanta grip han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família”.
Era 1918 i tenien la grip espanyola. Avui és 2020 i tenim el covid-19. Pla no va poder tornar a la universitat fins al gener del 1920, veurem quan triguem nosaltres.
Bé, el tema però no era la grip espanyola sinó l’Empordà. Els primers mesos relatats a “El quadern gris” Pla els viu a Palafrugell i les paraules queden emmarcades en els paisatges i els colors del bell Empordà. I tot això em recorda als estius que vaig viure a L’Escala, a l’Empordà.
Durant quatre anys vàrem estiuejar a L’Escala i el fet és que aquests quatre estius m’han marcat d’una manera exagerada. Tinc molts records dels dies passats, matins eterns a la platja que m’acabaven avorrint fins a la sacietat, de veure “El món d’en Beackman” als migdies, d’escoltar “Cuídate” del Viaje a Copperpot de La Oreja de Van Gogh mentre em dutxava, de mirar el De Vacances que feien a TV3 i el Pasapalabra d’Antena 3 amb la Sïlvia Jato, celebrar el meu sant en una pizzeria del Port d’en Perris, les visites d’avis, àvies i tietes o les caminades cap a Sant Martí d’Empúries sense ser conscient de la magnificència que s’amagava darrera les pedres del camí de ronda.
Que L’Escala m’ha marcat ho sé i en soc conscient perquè quan hi he tornat, anys després, sempre se m’ha remogut alguna cosa dins que em transporta, directament, a tots aquells estius, records, memòries i vivències. L’Escala som nosaltres però també els seus carrers i les seves olors. Fa 4 o 5 anys que hi tornem, no de la mateixa manera ni en les mateixes condicions, però la nostàlgia que m’envaeix només d’entrar al poble i la bellesa de la seva essència em són suficients per dir que si un dia em perdo, sens dubte, busqueu-me allà.
La cançó més famosa dedicada a l’Empordà és la de Sopa de Cabra. Tot i així, jo em quedo amb la de la Gemma Humet (2017).
Vas fer-nos de pell salada
presa per la tramuntana,
com la d’aquells déus romans ancestrals…