Jo vaig néixer hipocondríaca i amb els anys se m’ha anat accentuant aquesta sensibilitat. És més, com més feliç sóc i més coses puc perdre més por em fa la mort. Així doncs, i malgrat tots em titllessin de boja, jo sabia que, tard o d’hora, el coronavirus (COVID-19) acabaria trucant, literalment, a les nostres portes. El que no tenia tan clar era que la incompetència dels qui ens governen aniria tan lluny, però això ja és un altre tema.
Però bé, tornem al que ens ocupa: mica en mica l’hem anat veient venir, primer a la Xina, Corea del Sud, després Itàlia i finalment a aquí. Allò trist és que ni tan sols podent veure el futur des de la distància, i en versions repetides, hem/han estat capaços de preveure el que ens venia a sobre.
Fa 5 dies que les persones sensates i que tenim “la sort” de no haver d’anar a treballar vivim confinades a casa (#JoEmQuedoACasa, #YoMeQuedoEnCasa, quédate en tu puta casaaaaaaaaaa!!) i sembla ser que anirà per llarg. Aquí també podríem parlar de la no solidaritat de les persones que en declarar-se la quarantena van optar per anar en tromba cap a les seves segones residències o d’aquells que tenint la capacitat d’evitar que la gent no indispensable pugui no anar a treballar no ho impedeixen, però això també seria derivar-nos de l’assumpte i més val que cadascú sigui el jutge de les seves pròpies accions i de la seva consciència.
El fet és que vivim un moment insòlit. Mai havia passat una cosa com aquesta. Val sí, al segle XIV hi va haver una onada de Pesta Negra que es va endur per davant un terç de la població europea. Però AL SEGLE XIV, NO AL XXI. I de fet prou afortunats ens podem considerar per viure la pandèmia en ple segle XXI i no al XIV, ja que d’haver-la viscut llavors segurament molts de nosaltres ja seríem ben morts.
Bé, que me’n torno a anar. Estem vivint un moment històric que, per sort o per desgràcia, s’estudiarà a les universitats durant molts anys. No només a les facultats de medicina sinó també a les de ciències polítiques per analitzar l’actuació dels poders fàctics; a les de sociologia i psicologia per analitzar el comportament i la reacció de les persones; a les de filosofia per ensenyar-nos la part més fosca, però a la vegada també la més clara, de l’ésser humà juntament amb els canvis de paradigma que es produiran en la manera de pensar i de fer les coses; a les d’economia, perquè està clar que gran part de les repercussions de tot plegat seran econòmiques; a les de periodisme pel paper, més o menys lamentable, que estan jugant els mitjans de comunicació, i a les d’història, perquè això és històric i marcarà un abans i un després que encara no som capaços d’imaginar.
Així doncs, la novetat del moment fa que visquem en una incertesa permanent on tot canvia d’un moment a l’altre. A més, el bombardeig d’informació és constant i per totes bandes: televisió, ràdio, xarxes socials… És per això que sovint resulta complicat evadir-se de la situació. Clar que necessitem saber què passa i com evolucionen les coses, però ningú vol morir d’una sobredosi informativa.
El fet de no saber quant temps haurem d’estar així i com serà la vida quan puguem tornar a la normalitat encara agreuja més la sensació d’angoixa i impotència. Qui ho diria ara que trobaríem a faltar les coses més absurdes… I les que no ho són tant: les iaies, els amors, la família, els amics (en especial els que es juguen la vida per nosaltres a primera línia del front)… L’únic que consola, en aquest aspecte, és pensar en com de bonic serà el retrobament i com arribarem a valorar les relacions personals a partir d’ara.
El confinament es fa dur però encara ens podem donar per afortunats per viure’l en ple mes de març (perquè imagineu-vos, a sobre, viure’l a ple estiu) i a l’any 2020, on Internet ens pot salvar la vida. No només per Netflix, HBO i totes les plataformes digitals d’aquesta índole sinó per tot el contingut digital que persones i institucions de molts àmbits, especialment culturals, han abocat a Internet per poder-nos fer la quarantena una mica més lleugera.
És evident que el món està convulsionant i que qui més en patirà les conseqüències seran els de sempre. Probablement la nostra generació quedarà tocada de mort i condemnada a una precarietat eterna, però aferrem-nos a l’status quo actual per creure que a partir d’aquí poden canviar moltes coses: es demostra que el sistema econòmic vigent no funciona i que la dinàmica geopolítica està capgirant allò que fins ara es creia impossible. Pot ser el COVID-19 el primer pas cap a la derrota del neoliberalisme? Pensem. La Unió Europea no serveix per res, Macron i l’alcalde convergent d’Igualada fan apologia de la sanitat pública i al final són els rojos comunistas xinesos i cubans els que brinden ajuda al país europeu que més ho està patint. Ara bé, no patiu: aviat vindran a per nosaltres. Al ritme que anem i davant la incompetència generalitzada entre la classe política d’aquest país acabarem pitjor del que mai haguéssim pogut imaginar, ni en el pitjor dels nostres malsons.
Bé, necessitava escriure això i verbalitzar d’alguna manera tot allò que em passa pel cap. La psicosi personal i col·lectiva no ajuda a combatre l’angoixa generalitzada del moment. Em costa molt alienar-me de la situació i és per això que quan tot acabi hauré d’agrair (molt) a les persones que em són més pròximes. Ja sé que, de per si, sóc una persona difícil, que em tendeix a pesar més el cap que el cos, però l’agraïment, en aquest cas, serà etern. Igual que pels que sortim a aplaudir cada dia a les 8 del vespre. Que això ens serveixi per votar amb consciència d’ara en endavant i per entendre que sense una sanitat pública de qualitat els drets de les persones no poden estar garantits. I sense l’educació pública tampoc.
Amb els anys que fa que existim com a espècie i veient tot el que ens ha passat com a tals crec que hom pot tenir dret a dubtar de l’existència d’un déu misericordiós. No obstant això, i no fos cas que pequéssim d’incrèduls, esperem poder sortir-nos-en, com a col·lectiu i com a comunitat, ben aviat. Ara més que mai, salut.
PD: Qui ens havia de dir fa tres mesos, quan ens desitjàvem un bon any, que el 2020 ens portaria tot això, eh!? 🙂