Crònica d’un diumenge poc normal

Aquest diumenge vaig decidir combatre la meva depressió vers els diumenges omplint-lo d’exposicions. Vaig baixar a Barcelona per veure “Monet, l’experiència immersiva” organitzada per l’Ideal (Poble Nou) i “Òpera. Passió, poder i política” del CaixaFòrum. La meva mania persecutòria i la vocació professional fan que des de fa un temps no pugui veure les exposicions, museus i altres mostres patrimonials de manera normal sinó que les veig a través del filtre que m’imposa la formació. La meva intenció, però, no és fer (gaires) spoilers de les exposicions sinó més aviat plantejar els dubtes i neguits que a mi em varen sorgir al llarg de les dues visites.

Bé, primer vaig anar a veure l’exposició que pretén apropar-te l’obra de Claude Monet (1840-1926) a través d’una experiència immersiva pràcticament total. Sens dubte és una exposició “Woooooow” perquè l’estupefacció i la sorpresa són les teves companyes de viatge des que entres fins que en surts.

No obstant això, és una mostra on no hi veus cap quadre de Monet. Potser els sents, però no els veus. És a dir, et submergeixes, literalment, en les seves obres però no en contemples l’original, fet que et porta a pensar quin és, realment, el valor de tot plegat. On queda l’autenticitat de les obres impressionistes exposades (o projectades, millor dit)? De fet cada vegada són més freqüents aquesta mena d’experiències culturals que advoquen per un rol més actiu en l’espectador.

El colofó de l’exposició és sens dubte la sala de realitat virtual a través de la qual l’espectador entra, virtualment, dins dels seus quadres. Val a dir que la imatge que donen les persones que porten les ulleres vista des de fora és completament lamentable però que l’experiència en primera persona és, com a mínim, curiosa. Tot i que quan acabes surts amb un mareig impressionant i sense tocar ni quarts ni hores val la pena. Tot i així, potser si el vídeo enlloc de durar 10 minuts en durés 5 sortiries menys col·locat.

Jo, al veure tot això, no puc evitar plantejar-me una sèrie de qüestions. Primer de tot: què pensaria Monet si ens veiés? De ben segur que, de primeres, li agafaria un cobriment però seguidament veuria el seu somni fet realitat. La intenció de Monet al pintar les seves obres, i de la resta dels impressionistes, era que la gent pogués sentir-s’hi dins i percebre’n totes les sensacions. És més, Monet volia pintar de tal manera que les seves obres poguessin contemplar-se des d’una visió de 360º per tant es pot considerar que aquesta exposició és la materialització d’aquest objectiu, deixant de banda que el que es veuen són projeccions i no pas les obres originals.

L’altre gran neguit és el que et porta a plantejar-te el valor de tot plegat. Sí, molt bé, durant la visita veus, sents i formes part de l’obra de Monet. Però allò que veus no és l’obra de Monet en si mateixa. On queden, llavors, els valors d’autenticitat i singularitat associats al patrimoni? És o no és patrimoni allò que tenim davant dels nostres ulls? Per mi la resposta és clara: no. És una creació artificial que t’apropa (literalment) a l’obra però allò que veus no l’és. A més, encara hi ha un greuge afegit: el patrimoni torna a ser vist més com un objecte de consum més que no pas com un bé cultural.

Tanmateix aquesta mena de mostres permeten acostar el patrimoni, en aquest cas artístic, a un ventall de públics molt més ampli ja que la manera d’interactuar-hi escapa totalment de la convencionalitat. Per això a l’exposició hi ha molts infants, gent que de normal no se li acudiria anar a un museu i fins i tot adolescents, el gran públic (captiu) oblidat! Si bé la majoria de vegades el postureo juga un rol clau en aquestes situacions no s’ha d’infravalorar el poder de convocatòria de la mostra.

Al cap i a la fi l’experiència immersiva a través de la vista i l’oïda és total malgrat el rerefons comercial que pugui tenir l’exposició. És aquesta una de les primeres pedres cap al futur? És a dir, d’ara en endavant les exposicions començaran a ser més com aquestes i no com les que hem anat concebent fins a dia d’avui? Jo no hi veig el problema sempre i quan aquesta nova manera de fer es complementi amb la forma, més o menys convencional, amb les que es fan les exposicions actualment. Un tàndem, un punt entremig de les dues corrents seria l’ideal. No s’ha de perdre el valor de l’originalitat ni l’autenticitat associats al patrimoni però tampoc podem viure d’esquena al futur i a la tecnologia.

Ben diferent era la mostra del CaixaFòrum: “Ópera. Passió, poder i política”. A través d’uns auriculars (que us recomano que porteu de casa si hi aneu per qüestions, fonamentalment, d’higiene) van sonant les diferents òperes que apareixen al llarg del recorregut, geogràfic i temporal (del segle XVI al XX) de l’exposició.

Els àmbits amb els quals està dividida l’exposició estan molt ben trobats i permeten anar de ciutat en ciutat coneixent diferents obres operístiques tot resseguint la història de l’òpera. Ara bé, personalment crec que la mostra no fa justícia al subtítol de l’obra ja que la passió és gairebé inexistent com també ho són, tot i que en menor mesura, la política i el poder (en excepció del darrer cas). Potser s’hagués pogut aprofundir una mica més en el context social de l’òpera ja que aquest tan sols apareix lleugerament a Barcelona i a París.

El cromatisme també és força antagònic a l’altra exposició. Mentre a la del Monet els colors eren vius i constantment canviants en aquesta hi destaca la monocromia amb un clar domini del color gris que només es trenca a l’àmbit de Viena, on hi predomina el blanc, i en el de Milà, on hi ha el vermell.

Salvant les distàncies amb l’exposició de Monet, la del CaixaFòrum també apel·la al sentit auditiu per tal que l’espectador pugui empatitzar amb allò que està veient. És una bona idea tot i que la gent que no està acostumada a utilitzar auriculars fa servir un to de veu massa alt per parlar que al final acaba pertorbant l’ambient.

Amb tot, hom arriba a la conclusió que el patrimoni va innegablement connectat als sentiments ja que sinó no s’entén perquè fa tants anys que ens delim amb la seva contemplació i que ens esbatussem per tal de garantir-ne, de maneres més o menys encertades, la seva supervivència.

Sens dubte repetiré aquesta mena de diumenges que eviten caure en el bucle infinit de tristesa i melancolia als quals m’aboquen els diumenges. Per sort, ja som dimarts.