Fa gairebé un mes, el cap de setmana del 12 i 13 del mes d’octubre, van tenir lloc les Jornades Europees de Patrimoni (JEP), que se celebren a Catalunya des del 1991. Tal i com explica el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquesta va ser una iniciativa sorgida del Consell d’Europa i la Comissió Europea i des de llavors és considerada l’activitat participativa més important a Europa en relació al Patrimoni Cultural.
Així doncs, com a esdeveniment és un èxit. Durant aquests dies de portes obertes i activitats extraordinàries, en el sentit que no es fan normalment (tot i que també són magnífiques!), els museus i els diversos espais patrimonials del país s’inunden de visitants assedegats de cultura. Ara bé, el que potser no saben aquestes riuades de gent és que el patrimoni és allà tot l’any i no només durant les JEP. De manera que això porta a pensar: per què la gent no visita, o s’interessa, pel patrimoni els 363 dies restants de l’any? Que aquest fet no acapari el vertader èxit del concepte però sí que ens porti a reflexionar sobre el per què de tot plegat. És evident que les JEP permeten apropar el patrimoni, i donar-lo a conèixer, a sectors de públic que normalment no mostren interès per aquest en qüestió o que fins i tot en són aliens. Per tant, gràcies a les portes obertes o a les activitats (extraordinàries) programades al llarg d’aquest cap de setmana s’acosten al patrimoni i fins i tot arriben a gaudir-ne. Aleshores, per què no els crida l’atenció el patrimoni més enllà d’aquests dos dies l’any? Què els fa sentir-lo tan lluny?
Personalment, crec que per tal d’estimar una cosa és molt important conèixer-la, o a la inversa, per voler conèixer una cosa és important estimar-la. Per tant, saber del patrimoni que ens envolta, i especialment del que ens queda més a prop, facilita que aprenguem a estimar-lo i que fins i tot puguem establir un vincle amb ell, de manera que conèixer-lo és fonamental.
Jo estimo la meva cuitat, i amb ella tot el que comporta: carrers, tradicions, patrimoni, festes, història, la seva gent… i m’agrada. De fet la porto per bandera allà on vaig i no me n’avergonyeixo. El meu orgull egarenc i jo som inseparables. I jo l’estimo perquè la conec, o la conec perquè l’estimo, en aquest cas l’ordre dels factors no altera el producte.
El primer referent que tinc d’algú que sentia l’orgull egarenc tal i com el sento jo a dia d’avui és el meu avi. El meu avi duia la seva ciutat a l’ànima. Quan era petita em meravellava que la visqués tant: el jazz a la Plaça Vella, els castells a la Raval, la lectura del Diari Terrassa, conèixer un munt de gent i d’històries, el seu estimat Terrassa FC i com no el seu crit de “Terrassaaaaaaaa, Pita!” cada cop que sortia Terrassa a la tele. Qui m’havia de dir que allò que fa uns anys semblava tan aliè a la meva persona hauria acabat format part de mi d’una manera tan intensa.
L’orgull egarenc és un tot, un compendi format per sentiments, història, cultura popular… Hi ha qui diu que aquest sentiment de pertinença, de terrassenquisme, s’ha anat perdent amb el temps i amb les generacions. Que la majoria dels terrassencs i les terrassenques a dia d’avui ho són perquè viuen a la ciutat però no pas perquè la visquin. Potser aquesta manca de sentiment, d’identificació, és el que ha portat a la despersonalització de Terrassa.
Cal repensar la situació actual per intentar generar nous vincles que permetin connectar la ciutat amb els seus ciutadans. Per exemple, si la iniciativa de la JEP l’exportéssim a molts altres àmbits de la vida quotidiana de la ciutat o hi hagués més interès per tal de dinamitzar el patrimoni cultural egarenc potser la gent es sentiria més seva la ciutat. A vegades cal apropar les coses a les persones per tal que aquestes s’hi fixin (si la muntanya no va a Mahoma…). Fins i tot m’atreviria a dir que a la gent com més mastegades se’ls donin les coses millor; de manera que com més a prop es posin el museu, el patrimoni i la història del carrer, millor! En aquest cas, el fet de facilitar el camí per tal d’apropar la ciutat a nivell històric i cultural als seus habitants només ens podria portar coses bones. Trencar les barreres que s’interposen entre la gent i la seva història tot trencant tabús i estigmes fomentaria la democratització de la cultura.
Ara bé, això no és possible sense un poder fàctic que pugui orquestrar-ho, o si més no consolidar-ho. El nou programa de govern contempla moltes mesures per tal d’internacionalitzar la ciutat a nivell cultural, potenciar els espais que ja existeixen així com també crear-ne de nous, impulsar la participació dels joves en la cultura local… Però també hi consten altres propostes més precises com per exemple fer que la festa major sigui més participativa i els egarencs i egarenques puguin sentir-se-la més seva. D’aquí quatre anys veurem quantes de les coses que es proposen realment s’han aconseguit dur a terme però el cert és que el programa contempla fins a 178 mesures que farien de la ciutat un espai molt més interessant i habitable del que ja ho és a dia d’avui.
Conèixer una ciutat per aprendre a estimar-la… Terrassa és rica en patrimoni, des de les Esglésies de Sant Pere fins a tots els vapors testimonis de la gran ciutat tèxtil que un dia vam ser, passant per tot el modernisme que encara avui omple els nostres carrers. I el patrimoni és un vestigi de la nostra història. Coneixent-lo coneixem el nostre passat i en podem aprendre’n per tal de construir el nostre futur. I aquest, al cap i a la fi, és el quid de la qüestió.
Potser, al final, el que ens cal és ser una mica més Francisco Vila tots plegats per tal d’aprendre a estimar i valorar allò que forma part del nostre petit cosmos.