Dissabte passat vaig anar a veure l’exposició Feminismes! al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), situat al barri del Raval, just davant de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. La mostra en qüestió es va inaugurar el 19 de juliol i serà visitable fins el primer de desembre.
El CCCB, només pel simple fet de ser el CCCB, es presenta com un lloc elitista, o si més no restringit, on aparentment no tothom hi té cabuda. Aquesta imatge ve donada arran de la presència d’una sèrie de barreres mentals i socials que resulten prou evidents quan hom es passeja per la seves sales. No obstant això, en aquesta ocasió el centre presenta una exposició sobre un tema candent que des de fa temps és trending tòpic a nivell mundial i d’una manera prou transversal. Malgrat això, i en contra de les expectatives, no sembla ser que se l’hagi explotat com era d’esperar.
El dia que vaig anar-hi, el públic visitant no era gaire abundós perquè bé, ja se sap que un dissabte a la tarda la gent opta per plans més suculents enlloc d’anar als museus o a veure exposicions. Tanmateix, l’última vegada que vaig anar al CCCB un dissabte a la tarda, quan feien l’exposició de Kubrick, el públic era molt més ampli i, sobretot, divers. En aquesta ocasió la majoria dels assistents eren dones joves (en excepció de la meva parella, un dels pocs homes del públic) i de mitjana edat, i, aquest cop, en l’ambient es respirava un aire amb un cert toc intel·lectual que bé, la gent que no hi entén d’art, i menys d’art contemporani, ja entendrà la sensació que intento descriure [en relació a aquest tema: veure la cita del final de l’article].
Bé doncs, l’exposició fa un recorregut a partir d’un recull d’obres de diverses artistes de la Verbund Collection de Viena que pretén contraposar el feminisme dels anys 70 amb el(s) actual(s). Resulta curiós que en les obres exposades, totes d’artistes femenines, hi abunden les d’origen europeu i americà però en canvi s’obvien les del continent asiàtic i africà (sí que n’apareix una d’Oceania).
En un inici, com a espectadora, em va sorprendre que el color predominant de l’exposició fos el vermell, juntament amb el blanc, tot defugint del color lila que sovint s’associa a les qüestions de gènere. Aquesta sorpresa inicial va ser culminada per la troballa d’un eix cronològic a la meitat de l’exposició. Veient això, una es pregunta perquè no s’ha posat la línia temporal a l’inici de la mostra ja que potser això hagués facilitat la contextualització històrica de les obres exposades.
Segurament l’absència de context històric juntament amb la manca d’un relat que aglutini totes les peces és el que fa perdre potència, i fins i tot interès, en l’exposició. No obstant això, a nivell museogràfic hi ha un equilibri entre la imatge i el text que fa que les obres quedin perfectament contextualitzades a nivell artístic. Cada peça anava acompanyada per una cartel·la on hi havia la informació bàsica de l’obra en qüestió juntament amb un petit text que parlava de l’artista i de la temàtica predominant o els trets distintius del seu art. Ara bé, aquesta bona contextualització contrasta amb la poca informació sobre el moment històric en qüestió o fins i tot sobre el moviment social i intel·lectual en el què s’emmarquen les obres. Sota el meu punt de vista, considero que haver trobat un equilibri entre la vessant artística i la històrica-social, fins i tot arribant a predominar la primera però no invisibilitzant-ne la segona, hagués completat l’exposició i hagués permès que l’espectador comptés amb més eines per tal de poder comparar el feminisme dels anys 70 amb l’actual, que al cap i a la fi és el que pretén la mostra. Segurament la decisió de prioritzar l’art per sobre del moviment ha estat una decisió intencionada però això no treu que el resultat sigui una visió més elitista del feminisme que deixa a l’ombra la part més popular, o de masses, del moviment.
Tot i així, val a dir que la idea de fer un recorregut de i a través de diverses artistes és una bona manera de mostrar les obres artístiques associades al moviment. Tanmateix, si aquestes haguessin seguit un recorregut ordenat temporalment, i espacialment, s’hagués facilitat la visita del públic.
Malgrat que el recorregut expositiu no sigui gaire llarg són d’agrair alguns punts on el visitant pugui acomodar-s’hi una mica o si més no trencar amb la monotonia d’estar a peu dret tota l’estona. El que sí que realment pertorbava l’ambient era el soroll dels diversos audiovisuals que formaven part de la mostra. El soroll d’uns i altres es solapava i acabava creant un soroll de fons que sovint es feia incòmode i feixuc.
Feminsimes! Sí, però no hagués estat de menys una contextualització més enllà de l’artística que ajudés a donar una visió més global i transversal d’un tema que ens aclapara dia sí i dia també (i només faltaria) ja que aquesta hagués permès donar una visió més completa de tot plegat. Les exposicions es fan per divulgar o donar a conèixer una cosa però sense relat aquesta voluntat queda coixa i sovint acaba deixant en un segon pla el focus d’una mostra. No obstant això, val a dir que el CCCB ha programat moltes activitats al voltant de l’exposició que en complementen i perfeccionen el contingut. Aquest fet, però, no treu que al acabar de veure l’exposició una surti del CCCB amb una sensació de buidor i de falta de contingut.
En relació a les barreres socials i intel·lectuals en l’art contemporani: la Clàudia Rius explicava l’altre dia a Núvol que “[…] la mala transmissió del fenomen artístic és gairebé inherent a ell mateix i es caracteritza per no aprofitar els canals de comunicació majoritaris per fer una difusió que pugui captar i fer créixer a llarg termini el coneixement que es té sobre aquesta disciplina. Hi ha un cert esnobisme que no permet transmetre l’art a les persones que no hi estan directament relacionades.
[…]
En general, si es fessin polítiques culturals partint de la idea dels mínims i estimulant els màxims perquè es desenvolupessin per si mateixos en espais propis, passarien coses com que aquesta temporada TV3 comptaria amb sèries pròpies i en català; que ningú sortiria d’un museu dient que no ha entès res; que els artistes tindrien més residències per poder desenvolupar la seva feina abans i no pas després de triomfar; que els mediadors culturals tindrien el sou que es mereixen o, per exemple, que hi hauria uns estàndards de qualitat molt més exigents de cara a filtrar les obres de tota mena que arriben i formen al gran públic.”
“This is Art i la societat que cuidava els seus mínims” https://www.nuvol.com/noticies/this-is-art-i-la-societat-que-cuidava-els-seus-minims/).