[Això és un article d’opinió amb tot el que això comporta. Les opinions són personals i en cap moment pretenen dir jutjar sobre el bé i el mal]
El mes de febrer vàrem fer el viatge de curs del màster a Polònia. Durant cinc dies vam visitar Varsòvia, capital del país, Cracòvia i Auschwitz. La visita del darrer va causar tal trasbals en la meva persona que ha fet que sigui el motiu d’aquest escrit.
Malgrat ser historiadora, no em veig capacitada a fer una contextualització històrica d’Auschwitz més enllà de dir que va ser un camp de concentració i extermini de l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) que estava situat en territori polonès. Ja al 1947 va ser convertit en museu i, amb els anys, s’ha anat convertint en un highlight turístic de la zona.
El fet que sigui un punt turístic fa que sovint la gent s’hi comporti de manera (molt) inadequada, perquè la gent és molt inconscient. I per inconsciència totes les tonteries que es fan en pro del postureig. Com per exemple, una noia que vam veure només arribar al camp que es feia una foto posturetis a l’entrada, sota la frase “Arbeit macht frei” (‘el treball us farà lliures’). Segurament si hagués entès el significat de la frase o el que aquesta suposava s’ho hagués pensat dues vegades a l’hora de fer-se-la. De fet aquest és normalment el problema més gran: que la gent, i aquí ens hi podem incloure tots perquè tots som turistes i fem el guiri quan sortim de casa, molts cops no és conscient del contingut històric, polític i fins i tot emocional d’allò que visita. I, altra vegada, en pro del postureig hom pot arribar a ser testimoni de situacions realment incòmodes, com aquesta.
Bé, tornant al quid de la qüestió: nosaltres vam fer una visita guiada al camp en castellà amb una dona tan freda com el clima que es respirava a l’exterior en ple hivern. La impassibilitat i la duresa de les seves paraules, suposo que ja avesades als efectes que provoca l’indret, feia que el seu discurs fos com una metralladora que perforava el teu cervell amb informació sobre un dels horrors més grans de la història de la humanitat.
Inicialment vàrem visitar el camp d’Auschwitz I, que va ser el primer que es va construir. Allà la guia et portava de barracó en barracó i cadascun explicava una cosa diferent. Els barracons nus, freds i desengelats tenien plafons explicatius que relataven la història del camp. El que cridava l’atenció de tots aquests espais era la gran quantitat d’objectes personals que podies trobar-hi. Des d’ulleres, sabates fins a cabells de les persones que estaven al camp. A la cruesa de tot això cal afegir-hi que hom es movia per l’espai del camp tenint la sensació que era una ovella més dins d’un ramat immens. La quantitat de grups era impressionant i tots seguíem el mateix recorregut.
Després d’haver visitat aquest primer camp ens vam desplaçar fins a Auschwitz II-Birkenau, on les distàncies i les magnituds es multiplicaven d’una manera exagerada. La fredor que desprenia tot plegat, tant en sentit literal com figurat, feia que tu, com a visitant, poguessis empatitzar molt bé amb allò que veies. Val a dir que, en aquest cas, la indústria cinematogràfica ha jugat un paper clau en la creació d’aquest sentiment col·lectiu.
Recordo la sensació de buidor i estranyesa que em va envair al marxar, com si realment no fos conscient de tot allò que acabava de veure i, sobretot, de no ser capaç de processar que tot allò que havia vist era de veritat: el lloc, els objectes, les històries…
La visita a Auschwitz és un must, perquè sí. Perquè allà va tenir lloc un dels períodes més cruels i sagnants de la història de la humanitat. Tanmateix, com museïtzar l’horror sense caure en la banalització d’aquest? A més, com evitar el morbo a l’hora d’explicar-ho? Auschwitz és un lloc on la mort és omnipresent, et persegueix, i segurament per això, juntament amb la barbàrie dels esdeveniments que hi tingueren lloc, una arriba a qüestionar-se la raó de ser de l’ésser humà.
Ara bé, fins a quin punt Auschwitz no és un patrimoni incòmode? S’ha de conservar o s’ha de destruir per ser el viu testimoni d’un holocaust que va matar fins a 6 milions de persones? Sens dubte són preguntes que inevitablement et fan qüestionar-te el què i el per què de tot plegat.