Tinc 23 anys i fins fa nou dies mai havia sortit del continent europeu, ni del seu eurocentrisme i aquella mania tan nostra de creure’ns el melic del món des de l’època de la Roma clàssica. La sortida va suposar enfrontar-me a un país prou diferent al nostre en molts aspectes (religiosos, morals, socials, culturals, econòmics…). Com a vivència va valer molt la pena, però d’això ja en parlarem més endavant.
El dia 12 vaig marxar a Dubai, capital homònima d’un dels set emirats àrabs, situada entre el golf pèrsic i el desert d’Aràbia. Dubai, per fer-nos-en una idea, és una ciutat on hi viuen més de tres milions de persones i amb una superfície d’uns 4000km2. Per tal de començar a radiografiar-la m’agradaria posar de manifest alguns dels aspectes que més em van cridar l’atenció.
Si hagués de descriure l’experiència tan sols amb un verb aquest, segurament, seria al·lucinar. Vaig estar en fase al·lucinògena (sense necessitat de consumir drogues ni estupefaents) des que vaig baixar de l’avió fins que vaig tornar-hi a pujar sis dies després. Per molt que pogués posar-hi paraules és allò que realment fins que no ho veus no t’ho creus, com Sant Tomàs. Dubai és el bressol de l’opulència i l’exuberància. Els edificis són immensos i tots són torres altíssimes, com el Burj Khalifa, que sincerament dubto que totes estiguin habitades, principalment perquè els números no surten. A més, la ciutat està en fase de construcció permanent: les grues, juntament amb els gratacels, formen part de l’skyline de la ciutat.
Aquesta artificialitat i magnificència arquitectònica (seguida de la mania persecutòria de voler-ne tenir més i més grans, tot, arreu, sempre) es compagina amb la inexistència de la vida al carrer. Allò tan nostrat, tan mediterrani, de passejar pel carrer, de callejear, no s’estila a la ciutat de Dubai. La gent no surt al carrer, van de casa al metro, del metro a la feina o al mall, el centre comercial. De fet no és d’estranyar tenint en compte que al carrer no hi ha res, no hi ha comerç, ni cap mena d’al·licient que pogués motivar una passejada. A més, la calor que hi fa encara a mig setembre de ben segur que tampoc hi ajuda (no oblidem que estem enmig del desert). Sí que és cert que com més t’allunyes del rovell de l’ou més gent veus pel carrer, tot i que la gentada que hi puguis descobrir no té res a envejar a la que podries trobar a la plaça vella un dissabte a les 9 del matí.
D’altra banda, també em sobtaren els contrastos que coexistien dins la ciutat. Per un cantó trobem un lloc colonitzat, pràcticament, per europeus o persones occidentals que deixen els locals en un trist i miserable segon (o darrer) pla. No obstant això, la religió es torna omnipresent a la vida pública. Dins dels centres comercials, sens dubte els principals espais de sociabilitat, es criden a les prèdiques a les hores corresponents, moltes dones i no tants homes es vesteixen amb la indumentària reglamentada i el codi de vestimenta és present en molts espais. A tall de curiositat, al metro sempre hi ha un vagó exclusiu per a dones i nens en el qual no poden pujar-hi els homes. A primer cop d’ull pot semblar-nos una mesura dràstica, i fins i tot retrògrada, però el fet és que ni jo ni l’Ana, la meva companya de viatge, vàrem sortir d’aquest vagó en cap dels trajectes. I és que la veritat és que dins d’aquell vagó et senties menys qüestionada, menys observada i fins i tot menys insegura. Potser si el tinguéssim aquí tampoc ens semblaria tan malament utilitzar-lo.
Dubai, a part de ser una ciutat al·lucinant, és una ciutat de contrastos, d’extrems. Tampoc resulta complicat veure la hipocresia a la qual es sotmeten els seus habitants. Diuen que no hi ha més cec que el que no hi vol veure i de fet és tal qual així. Mentre els homes i les dones podents es passegen pels malls amb les seves vestimentes en un altre extrem veus autobusos plens de persones que treballen (per) a la ciutat dels serveis, com a personal de cara el públic o en les seves entranyes, com per exemple el personal de neteja. Dubai fa olor de desinfectant i no és d’estranyar si tenim en compte que cada vegada que anaves a un lavabo, en un museu, al metro o al centre comercial, darrera teu entrava una persona a desinfectar la tassa del vàter i a fregar el terra.
Així doncs, el xoc cultural fou intens. Intens però a la vegada decebedor. Fonamentalment perquè és un país relativament buit a nivell cultural. La colonització per part dels europeus, més enllà de la seva independència del Regne Unit l’any 1971, fa que no tinguin gaires coses que els creïn una personalitat o una marca de país, tret del petroli, evidentment. A nivell patrimonial el buit és innegable. El fet que tot sigui tant nou, com la mesquita Sheikh Zayed d’Abu Dhabi, fa que es perdi l’encant d’allò que és vell. De fet el més vell que vam veure va ser una part d’una torre construïda al 1939 que si ens haguessin dit que era del segle XIII ens ho haguéssim cregut perfectament.
L’opulència i l’ambició arriben a tal punt que a Abu Dhabi, capital del país, fins i tot hi ha un museu franquícia del Louvre, comprat a cop de talonari. Sincerament, poc m’esperava que la visita al museu em sorprengués de la manera que va fer-ho. La col·lecció, vinguda directament dels fons del Louvre, presenta un recorregut per la història de l’art de la humanitat. Dins d’un edifici esplèndid, modern i lluminós, les sales, blanques i pures, es van succeint en un recorregut llarg però amè, tot i que incert en alguns moments. La innovació museogràfica posa de manifest la voluntat de fer del Louvre Abu Dhabi un museu de referència i, sobretot, els diners que s’amaguen darrera del projecte.
Segurament els Emirats Àrabs (UAE) no seria un dels principals destins a l’hora de fer un top 10 mundial però sens dubte és un lloc que convida a pensar i a reflexionar sobre moltes coses al voltant de l’existència humana. Com diuen Els Amics de les Arts “tornar sempre és la millor part de l’aventura” i és que realment hi ha vegades que fins que no marxes no valores el que tens a casa. Si bé aquí no podem esquiar dins d’un centre comercial tenim moltes altres coses que ens enriqueixen i ens fan la vida una mica més bonica.
PD Semblava que no tornaria mai a escriure però sí, here I am. I de fet amb la intenció de continuar-hi durant un temps, ja veurem si la rutina i el dia a dia m’ho permeten.