Publicat a

Sobre la nostàlgia i el camí cap a al trentena

Els últims articles que vaig escriure giraven al voltant de “l’esperit dels llocs” i del quart de segle que tot just complia enmig d’un món trastocat per la pandèmia. Ara, gairebé 5 anys després, em trobo a les portes de la trentena i amb una vida completament diferent. De fet, una vida que compleix totes les característiques de les d’una adulta funcional. Gairebé 5 anys donen per moltes coses: per fer 4 mudances; marxar de la ciutat que m’ha vist créixer i que duc tatuada a la pell i al cor; conèixer, ara sí, l’amor de la meva vida; casar-nos i, perquè no dir-ho, trobar també la feina de la meva vida. Segons les idees de filòsofs com Aristòtil o Epicur, podria dir que he aconseguit la felicitat.

Tanmateix, no sé si serà la proximitat a la trentena o la plenitud de la vida adulta però últimament faig camí de bracet de la nostàlgia. Oh, amiga nostàlgia… Que cantaven els de Sau. Bé, tot aquest llarg preàmbul em porta a desenvolupar el quid de la qüestió. Fa dos mesos que vam tornar del viatge al Japó i prometo que hi he pensat cada dia. Com pot ser que, el ja anomenat “esperit del lloc”, l’enyor, el record i la nostàlgia segueixin apoderant-se de mi?

La realitat és que l’organització del viatge va sorgir de manera força impulsiva, sense pensar-ho gaire (cosa poc usual en la meva persona, que ho rumia tot fins a la sacietat). Malgrat la il·lusió, la por també em va dur a dubtar sobre la necessitat de fer el viatge: i si cau l’avió? I si hi ha un terratrèmol? I si hi ha un tifó? I si s’incendia l’hotel? I si ens passa alguna cosa mentre estem allà? I si, i si, i si… I un llarg etcètera. Suposo que és precisament per totes aquestes pors que em van passar pel cap que m’agraeixo infinitament haver sabut sobreposar-me i haver-me permès descobrir el país més llunyà i diferent que he estat (i que segurament estaré mai).

Un país net, civilitzat, educat, amb una gastronomia excelsa, ple de temples i espais sagrats i el bressol de tants i tants dibuixos animats de la meva infància: Doraemon (com no), Shin Chan, el detectiu Conan i un llarg etcètera. Una part de mi encara és allà. I la pregunta és: en tornarà mai? Justament l’altre dia en parlàvem amb la meva amiga Helena, que hi va estar per Nadal. Realment potser és la nostra manera de percebre la realitat o d’emmagatzemar i sentir els records la que ens fa pintar-ho tot amb aquesta dosi de nostàlgia. (A banda de la nostàlgia, el dramatisme també acompanya la meva existència).

De fet, el DIEC defineix la paraula nostàlgia com l’enyorança o el desig obsessiu de retorn a la pàtria, al poble o a la llar familiar. Tot i així, en l’origen etimològic de la paraula hi apareix la paraula grega álgos, traduïda com ‘dolor’ i és que sovint, aquesta amiga nostàlgia ve acompanyada d’un cert dolor, a vegades més o menys trist, per tot allò que va ser i no tornarà. Prenent aquesta vessant de la paraula, val a dir que darrerament també sento aquesta nostàlgia per “coses”, fets o realitats més llunyanes en el temps que evoquen la llar familiar. Tot i considerar-me una persona feliç, no puc evitar sentir-me nostàlgica al recordar quan vivia amb els meus pares (que jo no ho sabia però ho feien tot per mi) i quan estar amb la meva germana 24/7 era el més habitual. Potser és l’edat. O potser és el fet d’adonar-se’n com és d’important l’amor incondicional.

La pel·lícula Inside out 2 recreava l’emoció de la nostàlgia com una velleta entranyable. I és que al final potser el valor està en això: poder fer-se gran i recordar allò que has viscut i que t’ha portat a ser qui ets avui.

Com cantava Manel: Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!

PD: Espero, fermament, que aquest retorn als articles sigui de debò. Fa mesos algú em va dir que era bonic escriure i compartir coses com aquestes. Ara només em cal el temps i la inspiració per escriure-les. I avui, davant del mar, ha estat el moment per fer-ho.

Publicat a

De sèries i obsessions

De per si ja soc una persona obsessiva. En general. Però si hi ha un àmbit on l’obsessió es pot arribar a desencadenar fort és amb les sèries. Dic ‘es pot’ perquè per a què passi necessito que la sèrie m’agradi molt. I molt vol dir molt, fins arribar a somiar-hi. Quan creuo el llindar ja no hi ha marxa enrere. A més, quan les acabo, igual que em passa amb els llibres bons, m’envaeix un buit existencial que pot durar dies, fins i tot mesos. De fet, vaig acabar The Office fa un any i encara em dura.

Tot i així, hi ha diferents nivells d’obsessió que ordenen les sèries de manera jerarquitzada. A baix de tot hi hauria les sèries que m’agraden molt i que m’han causat un gran impacte com per exemple Las chicas del cable, Paquita Salas, El Ministerio del Tiempo, Velvet, Isabel, Sex Education, The marvelous Mrs. Maisel, How I met your mother, Cuéntame, Isabel, Estoy vivo, Derry girls, Valeria… Totes elles comparteixen una característica: per molt que m’hagin agradat no les tornaria a veure. Perquè no, perquè ja m’han aportat el que m’havien d’aportar i per sempre quedarà el seu record en el moment en què les vaig veure.

En un nivell superior hi hauria les sèries de TV3, així com a categoria. Aquestes sí que les podria veure infinites vegades, en bucle i sense parar. En aquest nivell hi trobaríem Plats Bruts, Jet Lag, Majoria absoluta o Les Teresines. Dins el marc mental de TV3 també hi hauria Merlí, Polseres Vermelles o Ventdelplà, que han causat un gran impacte però només les he vist una vegada.

Arribem al podi. En l’esglaó més baix trobem sèries que m’han marcat més del compte i que, després de veure-les, han provocat una obsessió important. És el cas de Friends o la ja esmentada The Office. En segona posició trobem una sèrie que ha format part de la meva vida moltes vegades ja que el fet que la posessin 24/7 en un canal afavoria que la miréssim dia sí dia també: Aquí no hay quién viva. A més, anys més tard, per si me n’havia deixat algun, vaig decidir veure-la tota, de principi a fi, i vaig poder constatar que ja els havia vist tots, tot i que desordenadament. Val a dir que quan vaig veure l’últim el trauma també va ser intens.

I ara sí. Arribem al lloc un número 1 amb la sèrie que més m’ha fet plorar, que més m’ha emocionat, que més m’ha marcat i que, sens dubte, he vist més vegades: Temps de Silenci. Recordo que la vaig veure per primer cop a la tele, de resquitllada, quan la feien setmanalment. El fet que tingués 5 anys quan la van fer per primera vegada condicionà fortament que no la pogués seguir com ho he fet anys després. Més tard van començar a emetre-la a les tardes d’estiu, sovint després de Plats Bruts, i no era gaire més gran però ja em començava a familiaritzar amb la família Dalmau, l’amor (“un sentiment que va arrelar dins meu com un arbre”) i la història. Crec que, de fet, sèries com aquesta van desencadenar fervorosament la meva vocació cultivant la inquietud per a voler saber, conèixer i entendre com vivia la gent del passat.

Anys més tard, l’he revisionat moltes vegades. Té 52 capítols que, com a mínim i sense exagerar, he vist 10 vegades. I malgrat les queixes del meu entorn cada vegada que, cada cert temps, dic “torno a mirar Temps de Silenci!” sé que hi tornaré. Hi tornaré perquè en certa manera és una sèrie que forma part de mi perquè som com som pel que hem llegit, pel que hem viscut però també pel que hem vist. I jo he viscut moltes hores veient aquesta sèrie i he plorat infinites vegades revivint el que passa en tots els seus capítols.

TV3 no ha tornat a fer res més tan gran com això. Una sèrie que va saber captar la història del nostre país des de l’any 1935 fins al 1997 i les seves històries personals d’una manera impecable.

Amb tot, només em queda dir que llarga vida a Temps de Silenci, que aviat ve Nadal, l’esperit nadalenc envairà el meu dia a dia 24/7 fins el set de gener i Love Actuallly encetarà la ronda de pel·lícules nadalenques.

Publicat a

Objectiu: atacar al patrimoni

Article publicat al diari Món Terrassa el passat 25 d’octubre. Sobre els atacs a diverses obres artístiques per a reivindicar la lluita contra el canvi climàtic.

En els últims dies han sigut noticia diversos atacs a obres d’art de gran valor reconegudes a nivell mundial. Primer va ser el quadre de Picasso Massacre a Corea, exposat a la National Gallery de Victoria (Austràlia). Després van ser Els gira-sols de Vincent Van Gogh, a la Nationa Gallery de Londres. Ahir, es coneixia la vandalització d’Els pallers de l’artista Claude Monet al pde Potsdam, al sud de Berlín.

Els tres esdeveniments han estat reivindicats pels autors com a accions climàtiques per a conscienciar sobre la importància del canvi climàtic. I sí, d’acord: la Terra se’n va en orris i si els que manen no comencen a fer-hi alguna cosa ens quedarem amb un planeta inhabitable amb complex de forn en quatre dies.

Un dels arguments que utilitzen els causants de tals desgràcies és que el canvi climàtic mereix la mateixa consideració que la societat dona a les grans obres d’art que es conserven als museus. D’acord, tota la raó, altra vegada. Tot i així, en aquest cas, l’acció desvalora l’argument ja que són coses totalment diferents sense cap mena de relació l’una amb l’altra. Conservar un quadre no contamina. I si ho fa és evident que no ho fa de la mateixa manera que la desforestació de l’Amazones o anar amb el cotxe a tot arreu.

La majoria dels atacs que s’han produït al patrimoni han estat duts a terme per joves conscienciats i, sovint, també procedents de famílies adinerades i benestants que tendeixen a creure’s els amos de tot. L’ensenyança dels valors és important a totes les classes i la lluita contra el canvi climàtic ha de ser transversal i implicar tots els sectors de la societat. Calen accions que conscienciïn però sobretot es necessiten accions transcendents i útils per a l’objectiu.

Tot i que en els darrers dies els atacs al patrimoni artístic en nom del canvi climàtic han tornat a la primera línia de l’actualitat no és la primera vegada que passa. Al mes de juliol, uns joves enganxaven les seves mans a l’obra de Boticcelli La primavera, a la Galería Uffizi (Florència) i al mes de maig patia un atac La Gioconda de Leonardo da Vinci al Musée du Louvre, a París. Aquest darrer, però, no va ser reivindicat com una acció climàtica sinó simplement com un acte vandàlic sense cap rerefons en particular. Si anéssim més enrere en el temps trobaríem molts més atacs perpetrats contra el patrimoni però en aquests casos tampoc compartirien la lluita de fons.

I és que, al capdavall, quin rastre deixen aquestes notícies? El primer és la restauració de les obres, a vegades més o menys afectades, i el segon el cost econòmic que deriva d’aquestes accions. Abans de marxar, potser se’ls hauria de reclamar que passessin per caixa a abonar tot el que haguessin malmès.

Aquesta tendència al sabotatge del patrimoni de ben segur que no ens portarà enlloc. Cal didàctica, cal lluita. Però el que de ben segur no cal són actes vandàlics que no serveixen per a res.

Fa uns mesos, reivindicàvem el patrimoni dels carrers de la nostra ciutat. Avui clamem pel patrimoni que es guarda dins dels museus i que també és testimoni de la història. Salvem el planeta, sí. Però salvem també el patrimoni.

Publicat a

La vetlla del patrimomi

Article publicat al diari Món Terrassa el passat 8 de gener del 2022. Sobre l’enderroc d’unes naus al carrer Sant Gaietà i el nou pla de patrimoni de la ciutat.

 

El segle XIX va ser un punt d’inflexió al determinar la relació de l’ésser humà amb els elements patrimonials que l’envolten. Des de llavors, molts estudiosos han definit criteris, paradigmes i catalogacions per tal de poder conservar allò que és únic, singular, identitari i que forma part, d’alguna manera o altra, de la història d’una societat o d’un col·lectiu.

La nostra ciutat gaudeix d’una riquesa patrimonial envejable. Tanmateix, aquesta qualitat sovint tendeix a passar desapercebuda als ulls de l’administració. Els elements patrimonials terrassencs, a dia d’avui, encara es regeixen pel Pla Especial de Patrimoni publicat al 1986 i modificat, posteriorment, en diverses ocasions. La distància temporal amb aquest fet ja ens hauria de posar alerta. Pot, una ciutat com la nostra, gestionar el seu patrimoni a partir d’una normativa que té més de trenta anys? La resposta, evidentment, és que no.

Recentment, s’ha posat en marxa des de l’Ajuntament un projecte per modificar el POUM per tal d’ampliar l’inventari del patrimoni cultural de Terrassa. Fins aquí, bé. Sembla ser que és una evidència que les coses han de canviar. Ara bé, quan hom comença a investigar, per poc que sigui, se n’adona que el projecte en qüestió és ple de mancances i errades que delaten el poc interès que realment hi ha vers el patrimoni de la nostra ciutat.

Aquest projecte, que, entre d’altres, té com a objectiu garantir la preservació del patrimoni terrassenc, reformula i amplia el Pla Especial del 1986: augmenten el nombre d’elements catalogats i afegeixen noves categories per tal de diversificar les tipologies de béns registrats. Els 364 elements que en formen part tenen, cadascun, una fitxa en les quals és fàcil detectar-hi incertituds estilístiques, cronològiques, documentals, fotogràfiques i una manca d’informació de pràcticament tots els interiors. En algunes fins i tot també es posa de manifest una falta de coneixement respecte el patrimoni local, una manca de rigor i un ús inadequat d’uns criteris de selecció.

Més enllà de les pròpies fitxes, un altre dels objectius d’aquest projecte és la voluntat de regular les actuacions que es fan en els béns patrimonials així com també la d’eliminar la regulació vigent que permet enderrocar elements de l’inventari. Prenent d’exemple aquesta darrera finalitat, sobta veure com des d’una immobiliària s’anuncia que les naus del carrer Sant Gaietà (números 52-60) seran convertides en blocs de pisos malgrat formar part d’aquest nou inventari. Feta la llei, feta la trampa. Resulta que la llicència estava concedida abans de l’aprovació del projecte.

Així doncs, quin és realment l’objectiu de tot plegat? Si el que realment importa és donar al patrimoni de la ciutat el valor que es mereix i protegir-lo com a tal, fets com aquests enderroquen qualsevol possibilitat de veure una realitat on, des de l’administració, s’opti per valorar i protegir el nostre patrimoni abans que fer-hi negoci. Quants casos més hi haurà com els de les naus del carrer Sant Gaietà? Quant més estem disposats a perdre-hi pel camí?

Cal fer un replantejament en molts aspectes però fonamentalment en termes de conscienciació. Un projecte de tal magnitud ha de comptar amb tots els recursos necessaris per així poder trenar un catàleg que es faci a partir de la recerca i la documentació i que funcioni a través d’uns criteris clars i concisos.

Si el patrimoni és allò que ens queda i el que representa el nostre passat, de moment anem perdent la partida.

Publicat a

Roma, la città eterna, i l’esperit dels llocs

Què és allò que fa realment especial un indret? Segurament conflueixen molts factors a l’hora d’elaborar una resposta a aquesta pregunta: el moment vital en què hom es troba quan visita el lloc en qüestió, la companyia, el patrimoni, els monuments, el menjar, les condicions climàtiques, l’entorn en si mateix… Es podria omplir una llista ben llarga però la museòloga Annette Viel va resumir-ho amb un concepte clar, concís i directe: l’esperit dels llocs.

Ella definia l’esperit dels llocs com el compendi de variables que tenen en compte el present, el passat i la pròpia significació del lloc més enllà del que es pot copsar tan sols amb el sentit de la vista. Per tant, per Viel, tots aquests elements contribueixen a donar el valor que té el lloc en qüestió i sobretot la vàlua que li donem nosaltres mateixos. Que poètic, l’esperit del lloc… No podria estar més d’acord amb aquesta idea.

Hi ha llocs que tenen màgia, encant, que et sedueixen i t’encisen fins a nivells inimaginables. A vegades no cal anar a l’altra punta del món per trobar-los. A la meva llista de llocs amb esperit n’hi figuren uns quants que estan ben a prop de casa, d’altres que no tant. Tanmateix, avui m’agradaria parlar-ne d’un en concret: Roma, la città eterna.

Fa tot just tres setmanes estava a Roma i crec que, a dia d’avui, hi ha una part de mi que encara hi és. Roma és LA ciutat, així, en majúscules. Els seus carrers traspuen història, des dels romans fins a la contemporaneïtat passant per l’esplendor renaixentista que plana sobre les llambordes de la ciutat. No era la primera vegada que hi anava i espero que tampoc sigui l’última.

Roma és història, patrimoni, monuments, escultures, vestigis arqueològics, museus, gastronomia… Roma és art. I per art tot el que es guarda dins de la Ciutat del Vaticà. Aquest petit país és el símbol d’una de les opulències més grans i més bèsties de tota la història de la humanitat; la culminació de tota l’esplendor i abundància de l’Església catòlica. Pots combregar-hi o no, pots creure en l’Església, en Jesús, els sants, els màrtirs, els apòstols o en déu i sa mare però, sigui com sigui, és innegable el valor incalculable de tot el que guarden en tan sols 44 hectàrees. La Capella Sixtina, l’Escola d’Atenes, Laoocont i els seus fills, August de Prima Porta, la Pietat i un llaaaaaaarg i infinit etcètera. Algunes de les obres més preuades del món i de la història de l’art es guarden allà, als Museus Vaticans, i milers de persones hi passen cada dia per admirar el bé, la bellesa i la veritat.

Tot i així, l’art no només es troba dins dels museus. Els mateixos carrers n’estan ben plens. Perdre’s per tots aquells indrets que delaten històries per tots els seus porus… Una barbaritat. Les pedres, les senyals, els monuments, els edificis, les façanes… Oh, les façanes! Em fascinen, són la meva perdició. I és que resseguir carrers ja ho té això, que pots enamorar-te cada dues passes. La vista i el cervell reben estímuls per tots cantons i no donen l’abast a processar-ho tot.

Del Colosseu al Castel Sant’Angelo passant pel Fòrum Romà, la Piazza Venezia, la Fontana di Trevi, la Piazza Navona, Piazza Spagna, el Panteó, Santa Maria la Maggiore, Trastevere, la bocca della verità, la Galeria Borghese, el Belvedere, la Piazza del Popolo i la basílica de Sant Pere entre molts d’altres. Tot això amanit, òbviament, amb unes bones racions de pasta a la carbonara i pizza margherita.

Un dia, Manel va escriure que “Els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar… Són les coses bones de passar a l’eternitat” i precisament això, l’eternitat, és el que es respira arreu d’aquesta ciutat. Roma, la città eterna, la ciutat dels set turons… Fundada per Ròmul, segons la llegenda, el 21 d’abril del 753 aC i gairebé tres mil·lennis després encara desborda solemnitat per tots cantons. Sí, soc una romàntica, ho sé, però això no és res nou.

Jo al 2022 li demano salut, per sobre de tot, i que s’acabi aquesta merda que porta trastocant les nostres vides des de fa gairebé 2 anys. Que tornin les festes majors, les festes populars, els concerts on podies menjar-te els escopits dels del costat sense emparanoiar-te i totes les altres coses que ens han quedat pel camí. Però també, per sobre de tot, demano poder seguir copsant esperits dels llocs, tant els ja coneguts com els que encara em queden per conèixer.

PD Especial menció a la companyia. Als viatges, com a la vida, són importants les persones que t’hi acompanyen. I jo vaig poder gaudir de la millor que podia tenir. Pròxim destí?

Publicat a

Res a dir i tot per llegir

Ei, que torno a ser aquí perquè almenys em sembli que pagar el domini de la pàgina em serveix d’alguna cosa.

L’últim cop que vaig escriure estava a punt de fer 25 anys (el quart de segle) i ara ja estic a punt de fer-ne 26 (d’avui en 2 mesos, per ser exactes). Algú em deia que la veritable crisi ve quan fas els 26, que veus que ja vas de cara els 30 en baixada i sense frens, però la veritat és que prou fronts oberts tinc ja com perquè m’enganxi la crisi dels 26.

Bé, suposo que fa tant temps que no escric perquè certament no tinc res a dir. I no serà pas perquè no passin coses al món: que si la COVID (que per fi ja sembla que va de baixa i està a punt de passar a ser un problema endèmic), que si el volcà, que si la Filomena, que si les vacunes i els insensats que encara conspiren al voltant seu, que si el TFM acabat i defensat, que si de vacances per mitja Espanya… En fi, una rècula de coses que al final em porten a escriure sobre quelcom que no hi té res a veure.

I és que si hi ha un teló de fons a la meva vida són els llibres. Hi ha vegades, quan tinc un dia de merda, que l’únic que penso és en arribar a casa, dutxar-me, sopar i fotre’m al llit a llegir. Ja fa temps que vaig decidir que com a mínim em compraria un llibre al mes per tal de poder estar al dia de tot plegat. El fet és que a vegades el ritme trepidant de lectura m’ha fet comprar-ne més del compte fins al punt que he decidit que, exceptuant les novetats (On ets, món bonic? de la Sally Rooney, que ha estat l’última adquisició) no me’n compraré més, que a casa ja n’hi ha masses. De fet, un dia que em vaig posar a fer una llista, vaig comptar que de llibres meus ja en tinc 200. Mai que m’independitzi de casa, tindré més llibres que roba per empaquetar.

Ara mateix estic llegint Harry Potter per tercera vegada, tot i que aquest cop en anglès, i la intenció és llegir-me els 7. Vaig per la meitat del primer i, tot i anar a poc a poc, m’està agradant bastant l’experiència. En els darrers mesos he llegit “La formació d’una marquesa”, del Club Victòria, una col·lecció preciosa de Viena Edicions; “Els angles morts” (gens recomanable); la triologia de “Memòries d’Idhun”, literatura juvenil però excepcional, em vaig fondre les gairebé 3000 pàgines en res; “Pluja d’estels”, que em va fer menjar-me el tarro a base de bé; “Sin notícias de Gurb”, perquè el Miki Núñez tenia una cançó homònima; “La drecera”, que passa a l’Empordà; “Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers”, un dels millors; “Dolça introducció al caos”… I un llarg etcètera.

El fet és que tots els llibres comparteixen el mateix objectiu: fer-te alienar del món. Pensar, durant una estona, que la teva vida és una altra, que els qui t’envolten són un altres, que els carrers que trepitges no són sempre els mateixos.

A part dels llibres que llegeixo abans d’anar a dormir, que són els ja esmentats, hi ha un altre tipus de lectura: la lectura de sofà o de sobre taula. Són els llibres que requereixen una atenció diferent o que fins i tot necessiten que en prenguis alguna nota. Ara mateix estic llegint “Barcelona. Una biografia” i la veritat és que és molt recomanable, si t’agrada la història, perquè ressegueix la història de Barcelona des d’abans dels ibers fins als Jocs Olímpics del 1992. Amb una prosa senzilla i fàcil de llegir, Enric Calpena t’acompanya a viatjar a través de la línia del temps sense moure’t de localització i apropant-te a tots els seus protagonistes.

En fi, que després d’aquest article amb aires de booktuber, vull deixar per escrit que llegir no ens fa ser millors persones ni més intel·ligents. Simplement, a vegades, t’ajuden a crear un fons d’armari cerebral per si mai l’has d’utilitzar. Igual que a vegades et compres una americana negre perquè mai se sap quan la necessitaràs, amb el llegir passa una mica el mateix. Més val llegir de tot perquè… Mai se sap.

D’entre els propers llibres que ja tinc a la llista d’espera, hi ha “Hamnet”, “Atrapa la llebre”, “Entre l’infern i la glòria” (un biopic literari de Jacint Verdaguer), “El llibre de les mosques” i “Els veïns de dalt”.

Si mai torno a passar per aquí per parlar de llibres, ja us diré què tal.

I si mai em faig booktuber, també.